Política i societat andorrana

No vaig néixer polític, però la política em va parlar aviat. Vaig viure la transformació d’Andorra a partir dels anys 60 fins a la Constitució del 1993. He estat testimoni a peu de carrer de l’evolució de la societat andorrana, en les vessants econòmic, social i cultural. M’hi vaig implicar a partir del 1990 en l’activisme ecologista i animalista amb APAPMA.

Fins i tot he tingut el privilegi — i el pes — de presentar-m’hi tres vegades com a candidat electoral progressista. Sé el que és fer el porta a porta i sé el que és perdre amb la sensació d’haver dit la veritat. Potser per això escric de política amb una barreja de respecte i indignació que alguns troben molesta. Però és que no puc separar l’anàlisi del que he vist passar davant dels ulls.

El Principat d’Andorra

Aquest país petit que alguns confonen amb una caricatura de paradís fiscal primer, i ara purgatori, és molt més. És, entre altres coses, un laboratori de democràcia on es decideix cada dia com es reparteix la riquesa, què fem amb l’aigua, qui pot viure-hi i qui només hi pot treballar.

Un país que pateix, com tants altres, els mateixos mals: l’habitatge inassequible, que expulsa els joves i els treballadors, les generacions que han de triar entre marxar o resignar-se. Tot sota la batuta d’una classe política que de vegades confon el país amb el seu propi mirall. Des del #AndorraPapers a la reforma de les residències, he seguit aquests debats amb una convicció: la política és massa seriosa per deixar-la només en mans dels polítics.

Les peces d’aquesta pàgina apleguen anys de crònica i d’opinió sobre la societat andorrana. Des dels seus silencis, les seves renúncies i també les seves victòries petites, com les activitats culturals, les associacions que tiren endavant, la gent gran que no calla.

L’amor patri, com he escrit abans, no és la lleialtat a una bandera: és l’exigència que el país assoleixi la seva millor versió possible.