mòbil en blanc

Dimitir no és un nom rus

De dues barres de Toblerone al plagi del Consell General: el preu de perdre credibilitat.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra, el 20 de setembre del 2021. El vaig escriure pocs dies després que el país descobrís el plagi d’un discurs llegit al Consell General. Amb els anys, la tesi m’ha semblat cada cop més encertada: la credibilitat és l’única moneda de la política.

➜ Subscriu-t’hi gratuïtament
i rep aquestes reflexions cada dissabte al teu correu

Caure per dues barres de xocolata

La ministra sueca Mona Sahlin va dimitir per dues barres de Toblerone. Va fer servir la targeta de crèdit oficial per comprar-les. Aquesta despesa personal va costar-li a l’erari públic suec 35,12 €. Tot i així, va ser tot un escàndol.

A Alemanya, la «més reconeguda i prestigiosa ministra d’Educació i Ciència en la història d’Alemanya», segons Angela Merkel, també va dimitir. La Universitat de Düsseldorf va desposseir del títol de doctora aquesta ministra, Annette Schavan, en comprovar que havia plagiat la seva tesi doctoral. Tampoc va ser ni la primera ni l’última dels polítics alemanys a dimitir per plagi. Per exemple, el ministre de Defensa zu Guttenberg també va haver de plegar pel mateix. A més, van haver de passar sis anys fins que pogués tornar a l’arena política. Això sí: en rols secundaris.

Menteix, però no enganyis

De fet, fent una cerca ràpida a internet, hom s’adona d’una cosa. En la majoria dels casos, les dimissions polítiques no es basen en els delictes en si. Sinó que la credibilitat del càrrec ha quedat tocada.

No cal haver comès cap delicte, sinó haver perdut la credibilitat. Es dimiteix per haver ocultat o dissimulat un fet, no pel fet comès. Dit altrament: menteix, però no enganyis!

La dona del Cèsar

En qualsevol cas, sempre és una llàstima. La màxima encarnació del servidor públic és el càrrec polític. La ciutadania els ha entregat el poder, dipositant en ells la confiança. Tot esperant que seran honestos, tal com prometien.

Només per aquest motiu, tots ells haurien d’aplicar-se allò de la dona del Cèsar. És a dir: ser honestos i semblar-ho.

Finalment, quan el polític s’enfronta al dit assenyalador té diverses sortides. Pot rendir-se i abandonar. Pot tallar caps del seu equip. Pot presentar-se com a víctima d’una conspiració i no dimitir. O pot admetre la seva culpa i mirar de resoldre-ho. Cadascun d’ells reacciona a la seva manera. Tanmateix, cap d’aquestes opcions li farà recuperar la credibilitat perduda.

El plagi de la Casa de la Vall

Aquell setembre del 2021, el país vivia el seu propi cas. En un debat al Consell General, el cap de l’oposició socialdemòcrata, Pere López, va llegir un discurs plagiat. La còpia provenia del programa electoral d’un partit polític espanyol. La revelació va omplir els portals informatius del país. A més, el Partit Socialdemòcrata va optar per tancar files i minimitzar la còpia, tal com va relatar l’Altaveu.

Per tant, sortosament, a Andorra sempre quedarà una sortida. Als socialistes, als socialdemòcrates, als progressistes i als ecologistes, l’escàndol els deixa la possibilitat de construir una alternativa política nova. En definitiva, refundar un moviment d’esquerres i teixir un gran moviment transversal. Per exemple, aprofitant la veu de l’experiència i la nova saba que està pujant.

Mirada retrospectiva (des del 2026)

En Pere López no va dimitir per l’afer del discurs. De fet, ningú del Consell General va dimitir, i el cas es va anar diluint. Tanmateix, la ferida va quedar oberta. La candidatura conjunta del PS i el SDP a les eleccions del 2023 va fer un resultat molt pobre. Per tant, Pere López va renunciar a l’escó i va abandonar la primera línia política. Ho va justificar amb una frase reveladora: «La meva energia per desenvolupar una tasca tan important com la de representar el poble és ara mateix zero», segons va informar el Diari d’Andorra.

La tesi de l’article va quedar confirmada, a la seva manera. Al cap i a la fi, no es pot recuperar la credibilitat perduda. I la refundació del moviment d’esquerres que reclamava aquella columna encara espera el seu moment.


Sobre l’autor

Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.

Vols seguir el debat sobre la credibilitat de la classe política? Subscriu-te al blog La Contenta i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.

* Article publicat originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra.

T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics:

Subscriu-te a La Contenta

Subscripció GRATUÏTA. Un article cada dissabte.

No enviem correu brossa. Ja som uns quants. No compartim dades.
Consulta la nostra política de privacitat si vols saber-ne més.

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Desplaça cap amunt