uns espelma encesa

El Dret a saber

Una llei de transparència sense multes és com una espelma en un reservat: que il·lumina poc.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra, el 4 d’octubre del 2021. El vaig escriure arran del Dia Internacional del Dret a Saber, amb una llei de transparència que encara era paper mullat. Avui, amb el diagnòstic confirmat, val més que mai.

➜ Subscriu-t’hi gratuïtament
i rep aquestes reflexions cada dissabte al teu correu

L’espelma de la llei

El passat 28 de setembre se celebrava el Dia Internacional del Dret a Saber. Aquell mateix dia, aquí va saltar una notícia significativa. La futura llei de transparència, la que obligarà les institucions a publicar salaris i auditories, entre d’altres, no inclou un règim sancionador. Vaja: no les multaran per incomplir-la. Encara que, al cap i a la fi, potser no és tan important el fet de sancionar com la voluntat d’acompliment de la llei.

En altres estats europeus, fer complir aquestes lleis sovint acaba als tribunals. Tant executius com administracions hi han hagut de compareixer. Per tant, segurament aquí acabarà passant el mateix.

Cal tocar de peus a terra, doncs. L’obscurantisme actual no es veurà il·luminat de sobte per encendre l’espelma de la llei de transparència. Més aviat, als qui fins ara «negociejaven» en un reservat, els farà un salt el cor. De manera que començaran per ignorar les demandes, fent com si sentissin ploure. A continuació, si s’enfronten a una resolució favorable a donar la informació, la portaran a la Batllia. Tot i el risc de perdre, guanyaran temps. I si perden, retardaran tant com puguin l’acompliment de la sentència.

Multes per a qui procrastina

Per això, potser convindria una altra via. Quan una institució es negui a donar informació a la ciutadania i el cas acabi a la Batllia, siguin els batlles qui prevegin sucoses multes per als treballadors públics amb tendència a procrastinar. Al cap i a la fi, són aquestes persones les que miraran de retardar l’acompliment de les sentències.

En cap cas, però, s’haurien de multar les institucions. Perquè pagar una multa amb diners públics és com multar tota la població.

Blindar el dret a saber

A més, la qüestió del Dret a Saber no és insignificant. Caldria blindar-lo constitucionalment. Mentrestant, caldrà defensar-lo als mitjans, als despatxos, a les xarxes, a la Batllia i allà on calgui.

Perquè, tal com ens recorda Civio, i cito: «L’opacitat institucional llasta el nostre progrés, condueix a la irresponsabilitat i al mal govern, genera una ciutadania apàtica i sumeix la societat en la manca de confiança. En aquest context, exigir claredat, avenços ferms i donar suport a la societat civil especialitzada en aquest terreny suposen accions cíviques importants».

Aquí també estarem amatents per seguir elevant el nivell d’exigència cívica i per defensar els nostres drets.

Mirada retrospectiva (des del 2026)

Dos mesos després d’aquesta columna, el Consell General va aprovar la Llei 33/2021, del 2 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i govern obert. La norma va entrar en vigor sis mesos després de la seva publicació al Butlletí Oficial. Sobre el paper, el criteri era clar: la transparència deixava de ser una concessió de l’Administració per convertir-se en un dret de la ciutadania. A més, el Govern va engegar el portal transparencia.ad, i la llei va establir les declaracions de patrimoni dels càrrecs públics.

La pràctica, però, s’ha resistit. L’advocat David Castillo explicava en una tribuna al Diari d’Andorra, l’octubre del 2026, la seva experiència exercint el dret d’accés durant aquell any. El títol ho resumeix tot: «La llei que el Govern no compleix: transparència de paper». I hi afegia una idea que subscric: la transparència significa que qualsevol ciutadà pugui preguntar a la seva Administració què ha fet, per què ho ha fet i amb qui, i rebre una resposta llevat que hi hagi una causa legal per no donar-la.

Al cap i a la fi, la predicció de l’article s’ha complert punt per punt: les demandes ignorades, el temps guanyat, la sentència que es retarda. Aquell mateix setembre del 2021 escrivia també que la credibilitat és l’única moneda de la política, a «Dimitir no és un nom rus». La transparència n’és la feina diària.


Sobre l’autor

Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.

Vols seguir el debat sobre transparència i bon govern? Subscriu-te al blog La Contenta i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.

* Article publicat originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra.

T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics:

Subscriu-te a La Contenta

Subscripció GRATUÏTA. Un article cada dissabte.

No enviem correu brossa. Ja som uns quants. No compartim dades.
Consulta la nostra política de privacitat si vols saber-ne més.

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Desplaça cap amunt