De les festes romanes del solstici a l’era de les notícies falses: la sàtira com a última vacuna.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra, el 28 de desembre del 2020. El vaig escriure entre Nadal i cap d’any, mentre mirava com les llufes d’els Sants Innocents convivien amb un altre tipus de mentides molt menys inofensives. Ara el recupero ampliat, perquè la qüestió no només no ha envellit. S’ha agreujat.
➜ Subscriu-t’hi gratuïtament
i rep aquestes reflexions cada dissabte al teu correu
Saturnianes, Innocents i llufes
En temps dels romans, durant aquesta època de l’any els esclaus gaudien de més llibertat. Això relaxava les rígides normes socials i els permetia fer-se bromes. Eren les festes paganes de l’hivern, dites saturnianes, dedicades al déu Saturn. Unes celebracions que han perdurat fins avui amb altres noms i diferents significats. Totes elles finalitzen sempre amb l’alliberador Carnestoltes, la festa on el món es posa cap per avall.
La festa que avui celebrem marca la transició cap a l’any nou, tal com ho feien els romans. Per als cristians, en canvi, el dia dels Sants Innocents commemora els nens morts a mans d’Herodes. Nosaltres hem convertit en «innocents» tots aquells que duen penjada una llufa a l’esquena i no se n’adonen. També tots els que es creuen les històries que els expliquen un dia com avui.
Innocents tot l’any
Però si hom és tan ingenu, tan innocent, com per empassar-se aquestes mentides, això no voldrà dir que som innocents tot l’any? La pregunta no és cap broma. Perquè, de mentides, les xarxes socials en van plenes. Els telenotícies també. Els mitjans d’informació difonen moltes mentides per no contrastar-les. A les sales de Justícia, a més, tothom menteix. Tot plegat és greu, perquè ha arribat un punt en què gairebé tothom se les empassa.
No cal anar gaire lluny per adonar-se’n. Les bromes del 28 de desembre porten segles sent inofensives perquè duren un sol dia i tothom coneix el codi. Ara bé, les mentides digitals no caduquen mai i no porten llufa visible. A més, viatgen a velocitats que cap broma de les festes paganes no va somiar mai. El 2016, de fet, el diccionari d’Oxford va escollir «postveritat» com a paraula de l’any, precisament per aquest fenomen. La broma s’ha quedat tot l’any i, el que és pitjor, ningú riu.
També és molt greu que els mentiders que les difonen ho facin sense que els pesi la consciència. Ni que els importi gens els terribles efectes que les seves mentides causen a víctimes innocents. Que ho facin, en definitiva, sense sentir la mínima culpa.
La sàtira com a remei
Per aquest motiu seria assenyat tornar a celebrar les saturnianes, i així deixar endarrere les mentides als innocents. Seria millor mofar-se. Fer burla de les coses més sagrades. No prendre’s gaire seriosament les coses de la vida. Fer sàtira, humor, paròdia, comèdia. Sempre, és clar, evitant la humiliació d’algú.
Aquesta defensa de la sàtira no és cap caprici nostàlgic. És un fil que he seguit sovint escrivint sobre política i societat, i té fonaments sòlids. D’una banda, el riure té un efecte terapèutic indubtable. De l’altra, la burla del poder ha estat sempre un instrument de control ciutadà. Per exemple, quan un polític sap que pot ser objecte de sàtira, s’ho pensa dues vegades abans de mentir. La por al ridícul, en aquest sentit, fa més feina que moltes comissions d’investigació.
Per tant, seria més saludable reviure el sentit de la broma. Celebrar l’allargament del dia. Preparar el salt cap a l’any nou amb alegria. Més encara quan vivim en una època en què el dret de riure’s del mort i del qui el vetlla està en franc retrocés, igual que està passant amb la llibertat d’expressió.
El dret a riure i el dret a ofendre
Vivim un temps en el qual s’està fent retrocedir les nostres llibertats. En què el puritanisme torna a galopar. En què s’ha oblidat que no hi ha cap llei que digui que algú té el dret a no ser ofès. Ara bé, cal matisar-ho: el ridícul i la sàtira apunten a les idees i als actes dels poderosos. Mai a la dignitat de les persones vulnerables. Aquesta distinció, tanmateix, la barregen sovint els qui volen silenciar la crítica sota l’excusa del respecte.
Potser perquè, com ens deia en William Shakespeare al seu Rei Lear, «a vegades, les bromes resulten veres». És a dir, la sàtira diu veritats que la seriositat no gosa pronunciar. Per això incomoda. I per això mateix, al cap i a la fi, és imprescindible.
Mirada retrospectiva: les mentides en temps de la IA
Escrit el desembre del 2020, aquest article encara parlava de les mentides «clàssiques». Les de sempre, difoses sense contrastar. Ara bé, el que ha vingut després ha canviat l’escala del problema. La intel·ligència artificial generativa ha industrialitzat la fabricació de falsedats: els anomenats deepfakes.
La Unió Europea ha intentat posar fre a tot plegat. El Consell de la UE va adoptar el Reglament de Serveis Digitals (DSA) l’octubre del 2022, aplicable des del 17 de febrer del 2024. Aquest reglament obliga les grans plataformes a ser transparents i a combatre la desinformació, com recull el Consell de la UE. A més, la Comissió Europea ha obert procediments formals contra plataformes com X i TikTok. El febrer del 2025, també es va reforçar el codi de conducta contra la desinformació, segons va informar EFE.
L’any electoral global del 2024 va ser la primera gran prova dels deepfakes. Van circular veus i vídeos falsos de polítics de mig món, tal com van alertar mitjans com Franceinfo. Ara bé, els estudis posteriors suggereixen que el seu impacte electoral va ser més aviat limitat. Els éssers humans, de moment, encara sabem detectar la ximpleria quan cal. La vacuna de l’escepticisme, en aquest sentit, encara funciona.
Això no ens ha de dur a la complaença. Perquè la tecnologia millora cada dia, i la mentida més perillosa no és la que enganya tothom. És la que fa dubtar de tot, incloses les veritats. La resposta, doncs, continua sent la mateixa del 2020. Sàtira, humor, contrast i aquella saludable tradició saturniana de no prendre’s massa seriosament les coses de la vida. Ben mirat, els antics romans hi van comprendre un volum de psicologia social que nosaltres, amb totes les nostres xarxes, estem aprenent a malmetre.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.
Vols seguir el debat sobre desinformació i llibertat d’expressió? Subscriu-te al blog La Contenta i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.
* Article publicat originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra.
T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics: