Quan el mercat converteix el sostre en un luxe, la comunitat perd els fonaments que la sostenen.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció d’opinió Foc i Lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per donar veu a una manifestació ciutadana convocada pels Sindicat d’Habitatge, el 16 de maig de 2026, que va trencar silencis i per posar en context el problema de l’habitatge assequible a Andorra, un fenomen que afecta la salut mental de les persones així com el futur del nostre país.
La manifestació per l’habitatge assequible a Andorra que va trencar el silenci
La manifestació a favor d’un habitatge assequible ha trencat previsions i, sobretot, silencis. Més enllà de la discussió sobre quants eren, l’èxit rotund de convocatòria demostra que la nostra comunitat està perdent la por a significar-se i a protestar al carrer davant d’un problema que esquerda els fonaments de la vida de les persones.
La paradoxa de la inviolabilitat: quan el dret a l’habitatge deixa l’inquilí a la intempèrie
L’habitatge gaudeix d’una immensa protecció teòrica i constitucional, com és la seva inviolabilitat. La paradoxa comença quan aquesta inviolabilitat deixa l’inquilí a la intempèrie davant l’arrendador. Un cop la llar s’entrega de genolls a les forces salvatges del mercat, els contractes esdevenen lleonins —tot avantatges per al propietari— i el sostre muta en un luxe. No tothom sembla conscient del que això representa per a la salut mental d’un país. Poder tancar la porta cada vespre sabent que l’endemà no et faran fora és el requisit mínim per dissenyar un projecte personal, arrelar una família i sostenir una economia que contribueixi a la prosperitat general.
Una pobresa invisible que es viu en el calendari
La realitat crua, però, es pateix en el calendari. Hi ha massa llars on, a principis de mes, el compte bancari està a zero i cal triar si es paga el lloguer o es compra fruita fresca per a la canalla. Així es normalitza una pobresa que sovint es manté invisible. Això passa a Andorra, i molt més del que voldríem admetre.
La gentrificació creixent que buida comunitats i desarrela veïns
A sobre, s’hi suma l’angoixa davant una gentrificació creixent i agressiva. La tendència a vendre edificis sencers en lloc d’afrontar-ne la rehabilitació s’ha convertit en una sortida ràpida i lucrativa. Una mutació urbanística orientada al turisme i a grans capitals forans que buida comunitats, desplaça la població original, desarrela veïns i erosiona l’escàs teixit social que fa anys que sosté els nostres barris.
El carrer ja s’ha despertat
Hi ha tantes casuístiques com panys i clauers. Però tornant a la marxa de dissabte setze, el debat no pot encallar-se en si els manifestants eren molts o pocs, o en si venien de la Seu o de Canillo. Són membres de ple dret de la nostra comunitat perquè viuen, pateixen i treballen a les valls. Són els mateixos que sostenen el teixit tributari i comparteixen els mateixos anhels universals: viure en pau, no patir pel demà i ser feliços.
Avui, Dilluns de Pentecosta, dia de comunitat, entesa i paraula, recordem que el carrer ja ha perdut la por. El carrer ja s’ha despertat.
Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir: La veritat en temps d’IA.