Quan la intel·ligència artificial supera la nostra capacitat crítica, la veritat es converteix en un arxiu que es pot esborrar sense deixar rastre.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció d’opinió Foc i Lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar el dit a la llaga sobre un fenomen que m’inquieta profundament: la facilitat amb què la desinformació digital s’instal·la en la nostra vida quotidiana sense que gairebé ningú en rendeixi comptes.
La desinformació digital comença on acaba el nostre ull crític
Des que vaig veure Forrest Gump visitant la Casa Blanca gràcies a la manipulació digital, vaig entendre que el món que ens entra pels ulls ja no és garantia de res. Com a afeccionat a la vida política i social, vaig dedicar els meus anys d’estudiant a l’UDA a formar-me per detectar aquests enganys. Però soc conscient que fer-ho és un privilegi: la verificació demana un temps i uns recursos que la majoria dels nostres ciutadans, asfixiats pel ritme actual, ja no es poden permetre. I és aquí on neix la tragèdia.
La intel·ligència artificial alimenta una nova estupidesa natural
La millora constant de la intel·ligència artificial està guanyant la partida a la nostra capacitat crítica, alimentant una “estupidesa natural” que s’estén per totes les capes de la població. Pocs s’escapen d’aquesta flauta d’Hamelín que ens porta cap al precipici cognitiu. Potser només els nous eremites, aquells que han decidit desconnectar per no ser manipulats, se’n salven. D’ells n’haurem de parlar un altre dia.
Polítics i institucions que esborren la veritat sense demanar disculpes
Avui el que toca és denunciar la falta de pudor de polítics i institucions que utilitzen aquestes eines per manipular-nos i com, de vegades, gaudeixen d’una impunitat absoluta quan se’ls descobreix. Publiquen falsedats sense preguntar-se si són reals i, quan algú els posa davant del mirall, simplement esborren la imatge. Sense una correcció, sense una disculpa, sense assumir cap responsabilitat. Com si la veritat fos un arxiu que es pot fer desaparèixer sense deixar rastre.
El perill del clic irresponsable i l’aval implícit dels càrrecs públics
La prudència abans de fer un “clic” ha estat substituïda per l’ansietat de la viralitat. I el perill és realment gran: quan un càrrec públic, un funcionari o un perfil oficial comparteix una mentida, li està donant un aval implícit. El seguidor no dubta perquè confia en la institució, i així, sense necessitat de grans conspiracions, la falsedat es torna veritat a còpia de ser compartida.
Les preguntes que cal fer-nos abans de compartir una imatge
És precisament per això que hem de fer-nos les preguntes que ells no es fan. Abans de donar validesa a una imatge d’última hora, preguntem-nos: Quin és el seu origen? És massa perfecta per ser veritat? Ho ha confirmat algun mitjà de comunicació fiable? Mentre alguns comptes amb milers de seguidors prefereixen mirar cap a un altre costat, ens pertoca a cadascun de nosaltres fer aquesta feina de vigilància.
El periodisme independent, peça essencial contra la desinformació digital
Sortosament, hi ha veus que es dediquen a desemmascarar aquestes mentides. Són el periodisme independent, una peça que avui esdevé més essencial que mai si no volem perdre, definitivament, el nostre nord real.
Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir: altres articles sobre comunicació i societat a delfiroca.com.