Entrades

Publicat a

Tot en comú

La Basilica di San Pietro in Piazza San Pietro, Roma, durante un'udienza generale di Papa Francesco

Una reflexió sobre el Papa Lleó XIV, la reforma eclesial i el valor de compartir

Una elecció amb força simbòlica

El nou Papa, Robert Francis Prevost, ha escollit un nom que pesa: Lleó XIV. Després de més d’un segle sense cap Lleó al tron de Sant Pere, aquesta tria no pot ser casual. El nom evoca autoritat i reforma, però aquest nou Lleó no sembla voler manar, sinó escoltar.

Un perfil inesperat

Prevost és un home singular: agustinià, missioner, matemàtic i filòsof. És a dir, combina raó i emoció, ciència i espiritualitat, teoria i acció. Potser per això ja ha afirmat que vol una Església que construeixi ponts, no murs —una frase que sembla senzilla, però que amaga un veritable programa de vida.

Herència agustiniana i projecte col·lectiu

Les seves arrels agustinianes ens remeten a un ideal potent: viure “tot en comú”. Aquesta proposta, lluny de ser una simple norma de convent, interpel·la profundament la societat actual, marcada pel consum i l’individualisme. Compartir-ho tot —no només els béns, sinó també el poder, la veu, la responsabilitat— és avui un acte contracultural i valent.

Cap a una nova manera de ser Església

Lleó XIV assumeix el lideratge d’una institució cansada i ferida per escàndols, però encara plena de llavors bones. Si les rega amb comunitat, pensament, justícia i coratge, pot ser més que un nou Papa: pot obrir una nova manera de ser Església. Una Església que ja no es pregunta “què és meu?”, sinó “què és nostre?”.

Quan el missatge ressona a casa nostra

Aquí, a Andorra, on conviuen fe, tradició i laïcitat serena, aquestes paraules ressonen amb força. Des d’una capella romànica fins al bar del poble, molts entenem que viure millor vol dir compartir millor. Que el futur, tant del món com de l’ànima, no es construeix en solitari. I que, creguis o no, hi ha una veritat senzilla i poderosa:

O anem junts, o no anem enlloc.

Publicat a

Nantes: quan la violència adolescent deixa de ser un cas aïllat

Un crim que commociona, però no sorprèn

Un noi de 15 anys ha matat una companya i n’ha ferit tres més amb un ganivet a un institut de Nantes. El succés sacseja França, però el patró és conegut: com sempre, el que veiem als Estats Units acaba arrelant a Europa, adaptant-se als seus propis contextos.

En aquest cas, tot i que l’assassí pateix trastorns psicològics, el debat gira entorn de dues idees clau: la pèrdua de disciplina a les escoles i l’impacte de les xarxes socials en la salut mental juvenil. Cada cop és més habitual veure professors assetjats per alumnes, com va passar recentment a Marsella. Paral·lelament, augmenten els casos de depressió i ansietat entre joves immersos en la validació constant dels likes. D’aquí la urgència d’enfortir una pedopsiquiatria que agonitza per falta de recursos.

La cultura de la insurrecció digital

A més a més, en aquest cas concret, alguns alumnes van rebre un estrany correu electrònic abans de l’atac. El missatge manifest parlava de “la revolta com la victòria més gran”, un to que fa pensar en la glorificació de l’agressió i en la ruptura de qualsevol referència d’ordre o convivència.

Per tant, no estem parlant només d’una acció impulsiva, sinó d’un fenomen que beu d’una cultura de la insurrecció alimentada per continguts digitals i missatges que circulen lliurement sense filtres. Aquestes preocupacions, de fet, ja han estat temes recurrents en aquesta columna. Ara bé, cada cop és més palès que molts pares no saben, o no volen, posar límits a l’ús de pantalles.

Negligència disfressada de llibertat

En aquest sentit, no es tracta només de controlar el temps d’oci, sinó de garantir un espai segur i saludable per als fills. Permetre que els mòbils i les xarxes ocupin la vida d’un fill sense cap mena de control no és modernitat, és negligència educativa.

Alternatives reals: del problema a l’acció

Tanmateix, la bona notícia és que existeixen iniciatives que ofereixen alternatives reals. Per exemple, la cooperativa catalana Som Connexió posa a disposició al seu blog el Repte sense mòbil per a famílies, un manual descarregable que anima pares i fills a renunciar voluntàriament al telèfon per fomentar vincles més sans.

Està inspirat en el No Phone Challenge que el professor Telmo Lazkano va impulsar amb un grup d’estudiants de 4t d’ESO: durant una setmana, els alumnes van deixar el mòbil de banda i van redescobrir activitats com jugar a jocs de taula, fer excursions o simplement parlar cara a cara.

El futur depèn de nosaltres

La solució, doncs, està a les nostres mans. Perquè el que està en joc no és només la convivència a les aules, sinó també la salut mental d’una generació sencera. I, en darrer terme, la capacitat de construir una societat més madura, més empàtica i menys violenta.

Publicat a

Els 30 no fan la festa

Piano de cua negre dempeus a l'escenari d'una simfònica nacional. Instrument de música llest per actuar en un concert. El pianista interpretarà composicions clàssiques

Trenta anys de Temporada de Música i Dansa mereixien una mirada crítica i ambiciosa. En comptes d’això, hem rebut un relat institucional buit de reflexió cultural profunda.

Una ocasió desaprofitada per repensar el projecte cultural

La celebració dels 30 anys de la Temporada de Música i Dansa hauria pogut ser una gran ocasió per mirar enrere amb lucidesa, reconèixer les trajectòries que l’han fet possible i plantejar amb ambició els reptes de futur d’un projecte cultural central per al país. En lloc d’això, hem vist un exercici d’autocomplaença institucional, vestit amb una retòrica entusiasta i amable, però mancat de substància crítica.

Dels eslògans emocionals a la manca de substància crítica

El text publicat pel comú d’Andorra la Vella s’articula com un relat emocional on es presenten conceptes com Òpera amb texans, “experiències compartides”, “escenaris improvisats” o “cultura per a tothom”. És una narrativa dissenyada per connectar amb un públic ampli, però que, en el fons, redueix l’abast del projecte cultural a una sèrie d’imatges simpàtiques, més pròximes al màrqueting que a la política cultural.

Indicadors quantitatius vs. qualitat cultural real

El que manca és una reflexió crítica sobre aspectes clau. Quin és l’equilibri real entre qualitat artística i volum d’espectadors? Quin paper fan les estructures de formació i mediació, més enllà de la participació puntual d’alumnes? Quines són les condicions de producció cultural al país (pressupostos, artistes locals, continuïtat, sostenibilitat)? Aquestes preguntes són substituïdes per l’eufòria dels indicadors quantitatius, com els “3.000 espectadors” o els “8 espectacles”, com si això fos garantia d’èxit.

Quatre idees per una política cultural amb sentit

1. Respecte pels públics formats

Una política cultural intel·ligent ha de saber parlar als no iniciats sense fer-los sentir ignorants, però també ha de respectar els públics amb bagatge, que reclamen qualitat i criteri.

2. Transparència i esperit crític

No n’hi ha prou amb parlar d’èxit i innovació. Cal acompanyar el relat institucional amb dades, preguntes obertes i espais de cocreació del relat cultural.

3. Diversitat i coexistència de models

L’òpera amb texans pot conviure perfectament amb una programació d’alta exigència. No cal justificar una proposta com a “més inclusiva” en oposició a una altra, ni fer veure que l’excel·lència artística és incompatible amb la proximitat social.

4. Arrelament i memòria col·lectiva

Trenta anys de Temporada no són només una efemèride: són una memòria col·lectiva, una trajectòria sostinguda i una feina acumulada que cal reconèixer i cuidar.

Més enllà del màrqueting: cal una arquitectura cultural sòlida

La Temporada ha de ser un procés cultural viu, capaç de generar pensament, debat i transformació. Cal una arquitectura cultural sòlida. La cultura pública no es pot limitar a una desfilada d’experiències simpàtiques: ha de ser projecte, no només relat. I ha de tenir ànima, no només escenografia.

Publicat a

La muntanya no és nostra

Silenci, esforç i paisatge

El silenci trencat

Els qui practiquen esquí de muntanya busquen silenci, esforç i paisatge.

Pugen a ritme lent, llegint rastres a la neu, respirant el fred i gaudint d’un entorn que senten viu. Tanmateix, cada cop és més difícil trobar aquest silenci. El brunzit persistent de les motos de neu ho envaeix tot.

Una activitat sense control

Aquesta pràctica no està regulada com cal: fora de les zones protegides, tot s’hi val. Aquestes màquines circulen, pràcticament sense restriccions, per qualsevol indret. Cada cop més potents, travessen boscos i carenes com si fossin circuits privats. No hi ha horaris, ni zones delimitades, ni cap regulació efectiva. Mentrestant, uns pugen amb esquís i respecte, d’altres ho destrueixen amb soroll i benzina. No és una molèstia puntual: és una invasió creixent.

Una muntanya viva, no un circuit

El problema és la idea que la muntanya és només un espai per consumir, estil Fast & Furious. Però no ho és. A la muntanya hi ha vida. Fins i tot a ple hivern, la fauna s’hi refugia i lluita per sobreviure. En aquesta època, molts animals —com les perdius blanques o els galls de bosc— viuen amb les reserves d’energia al límit. Quan una moto els espanta, fugen o aixequen el vol. Aquest fet, sovint, provoca un sobreesforç que pot causar la seva mort.

Tot per una activitat purament recreativa, sovint promoguda per guies i empreses turístiques sense tenir en compte l’impacte.

Impacte ambiental i social

Tant a l’hivern com a l’estiu, les motos contaminen, erosionen i trenquen la convivència entre usuaris. La muntanya no és un parc temàtic. És un ecosistema fràgil i finit.

D’altra banda, hi ha poca o nul·la vigilància per part de les autoritats comunals, que tenen la competència sobre l’accés al medi natural a cada parròquia. Per aquest motiu, molts esquiadors de muntanya i naturalistes han expressat el seu malestar a fòrums i xarxes socials.

Cal una regulació urgent

Cal una llei clara i efectiva a nivell nacional: zones restringides, vigilància, sancions. Sobretot, però, cal una altra mirada. La muntanya no és nostra. És viva. I ens toca defensar-la.

Una crida als amants de la muntanya

Per acabar, convido els amants de la muntanya a organitzar-se, a escriure a les institucions, a fer sentir la seva veu.

Publicat a

Drets i deures: l’altra cara de la llibertat

cercle de gent amb ombres

Vivim, paradoxalment, en una societat que ha portat l’individualisme a l’extrem

La crítica recurrent: drets sense deures?

Fa temps que aquells que defensem el progrés social i el bé comú ens sentim interpel·lats per una crítica constant: que només parlem de drets i oblidem els deures. Però qualsevol persona amb un bri de senderi sap que tot dret comporta, ineludiblement, un deure afegit. Només en aquest equilibri trobem l’essència d’una societat democràtica i cohesionada.

Els drets fonamentals i la seva responsabilitat

Vivim en una època en què reivindiquem la protecció dels drets fonamentals: la llibertat d’expressió, el dret a l’educació, a un habitatge digne i a la salut pública. Tots ells són conquestes col·lectives, no privilegis. Però sovint oblidem que cada dret comporta un compromís:

  • La llibertat d’expressió exigeix respecte i responsabilitat en el debat públic.
  • El dret a l’educació implica aprofitar-la i compartir coneixement.
  • El dret a un planeta saludable ens obliga a protegir-lo amb accions concretes.

Filosofia i cultures que entenen el vincle

Aquesta relació entre drets i deures no és nova. Rousseau parlava del contracte social com a pacte entre llibertat i responsabilitat social. En la filosofia oriental, el dharma representa el deure vital de cada persona. Les comunitats indígenes viuen assumint deures col·lectius cap al grup, els avantpassats i les generacions futures.

Els cinc nivells de responsabilitat

Per entendre aquest equilibri entre llibertat i responsabilitat, podem parlar de cinc grans nivells de deure:

  1. Cap a un mateix: cura personal, salut mental, consciència de les accions.
  2. Cap als altres: respecte mutu, solidaritat, empatia.
  3. Cap a la societat: participació cívica, vot actiu, esperit crític constructiu.
  4. Cap a la Mare Terra: sostenibilitat, consum responsable, ecologia activa.
  5. Cap al sagrat: connexió amb el misteri de l’existència, espiritualitat, o consciència interior.

L’individualisme: un desafiament actual

Avui, l’individualisme extrem ens porta a preguntar-nos només: “Què hi ha del meu?” Aquesta mentalitat ha afeblit el teixit social i diluït el compromís col·lectiu. Exigim molt, però contribuïm poc. I així, el benestar col·lectiu es veu amenaçat.

Recuperar el sentit del deure

Recuperar el sentit del deure cívic no vol dir renunciar als drets humans. Vol dir entendre que la llibertat només és plena quan és compartida. Ens hem de preguntar: què faig jo pels altres? Així es construeix una societat basada en valors, el respecte, la col·laboració i la pertinença comunitària.

En temps de crisi, més responsabilitat

Amb conflictes internacionals, emergència climàtica i desigualtats creixents, és urgent refer els vincles comunitaris i assumir responsabilitats individuals i col·lectives. La convivència social no es basa només en drets garantits, sinó en compromís mutu.

Recapitulant: els drets i els deures són inseparables

No podem defensar els drets si no assumim els deures que els sostenen. Potser el primer pas és escoltar més, exigir menys i actuar millor. Si tots ens impliquem, podrem construir una societat més justa, equitativa i habitable.

Publicat a

La mentida impune

Ens hem resignat a la impunitat de la mentida en democràcia.

En el nostre dia a dia, hi ha una convenció compartida que sustenta el sistema econòmic: la confiança en el paper moneda. Tots acceptem bitllets i monedes sense qüestionar-ne el valor, encara que, en essència, no siguin res més que paper imprès o metall encunyat. Aquesta confiança, aquest consens tàcit, és fonamental perquè l’economia funcioni. Ara bé, per què aquesta mateixa lògica no s’aplica a la veritat en política?

Si algú falsifica moneda, el sistema legal actua sense contemplacions. Hi ha lleis estrictes que castiguen severament els falsificadors, perquè entenem que alterar la moneda és un atac directe a la nostra convivència econòmica. Tanmateix, quan la falsificació es trasllada a l’àmbit polític, es manipulen dades, es tergiversen fets i es menteix deliberadament la ciutadania, la reacció social i institucional és tèbia o inexistent. Ens hem resignat a la impunitat de la mentida en democràcia.

Ens trobem davant d’una paradoxa greu: acceptem sense objeccions que hi hagi lleis per protegir la veritat econòmica, però ens mostrem incapaços d’exigir mecanismes reals per protegir la veritat en política. Els discursos electorals esdevenen catàlegs de promeses que ningú espera que es compleixin, les rodes de premsa s’omplen de dades manipulades i l’opinió pública es veu intoxicada per estratègies de desinformació. Això no és un dany menor: és un veritable frau democràtic.

Per què ens neguem a exigir responsabilitats polítiques per les mentides? Potser perquè el sistema està dissenyat perquè la mentida no sigui sancionada, perquè els mecanismes de control estan sovint en mans dels mateixos que menteixen. Potser perquè el cinisme ha impregnat tant la societat que considerem inevitable que la veritat no tingui cap valor.

Però si volem una democràcia saludable, hem de repensar aquesta resignació. Hi ha països com Alemanya, el Regne Unit i França on la falsedat deliberada en l’esfera política té conseqüències juridicopolítiques. Per què no podem aspirar al mateix? No podem seguir acceptant la mentida com una eina lògica del poder sense posar en risc la democràcia mateixa. Si la nostra societat castiga la falsificació de moneda perquè posa en perill l’economia, hauria d’estar igualment disposada a castigar la falsificació de la veritat, que posa en perill la nostra llibertat.

Publicat a

El baluard europeu

Guaita Tower, view of the castle of the Republic of San Marino, Italy

Europa és i ha de continuar sent el baluard de la democràcia.

Europa és i ha de continuar sent el baluard de la democràcia. En un món on l’autoritarisme avança i els valors democràtics es veuen amenaçats, cal reafirmar el compromís amb la llibertat. Andorra, com a part d’Europa, també forma part d’aquest baluard i ha de defensar-lo. Hem de creure en aquesta idea i donar-hi suport sense fissures.

Aquesta defensa no pot ser passiva. La dreta reaccionària i els moviments autoritaris no es combaten amb indiferència. Cal unitat, resistència i acció decidida. La Unió Europea ha fet passos valents per reforçar la seva cohesió. Tanmateix, el perill no només ve de fora. A Hongria, el govern de Viktor Orbán ha erosionat la independència judicial i la llibertat de premsa. A més, a Eslovàquia, la ultradreta ha guanyat pes i representa una amenaça als valors democràtics. Fora de la UE, Bielorússia és el cas més flagrant de règim autoritari a Europa. Aleksandr Lukaixenko continua governant amb mà de ferro, sense respectar els drets humans.

Per això, els qui creiem en la democràcia no podem quedar-nos de braços plegats. La història ens ha ensenyat que les conquestes democràtiques són fràgils. Si no es defensen, poden desaparèixer. És el moment de reafirmar el nostre compromís amb determinació.

D’altra banda, figures com Donald Trump han demostrat que fins i tot les democràcies consolidades poden trontollar. Per tant, no podem normalitzar discursos reaccionaris i autoritaris. Si Europa vol ser un veritable baluard de la democràcia, ha d’actuar amb fermesa i sense vacil·lacions.

Per aconseguir-ho, necessitem institucions fortes, transparents i fidels als seus valors fundacionals. També cal educar en la memòria històrica i fomentar el pensament crític. A més, la resignació i la indiferència s’han de combatre amb acció i compromís. Només així garantirem que Europa continuï sent aquest baluard de llibertat.

És innegable que Europa i Andorra estan en una cruïlla. Tot i això, la història ens ha ensenyat que la determinació dels pobles ha estat clau en moments decisius. La caiguda del Mur de Berlín en 1989 en va ser un exemple clar: la voluntat popular va doblegar un règim autoritari i va obrir el camí cap a la llibertat. Avui, aquesta mateixa força pot preservar la democràcia.

Publicat a

Patriotes? Ho dubto

No ho és qui alça una bandera mentre nega drets fonamentals

El fals patriotisme: una amenaça creixent

Els darrers anys hem vist com arreu del món es multipliquen moviments polítics reaccionaris que es presenten com a defensors de la pàtria, de la identitat i dels valors tradicionals. Utilitzen discursos inflamats, carregats de nostàlgia per un passat idealitzat, per justificar polítiques excloents, repressives i antidemocràtiques. Però, podem considerar patriotes aquells que menyspreen una part dels seus conciutadans? Podem parlar de patriotisme quan el seu únic objectiu és la divisió i l’odi?

Quan l’amor a la pàtria es converteix en eina d’exclusió

Un veritable patriota no és qui alça una bandera mentre nega drets fonamentals a qui pensa diferent o ve d’un altre lloc. Un patriota autèntic no és aquell que esgrimeix consignes nacionalistes mentre menysprea la diversitat cultural, rebutja els drets humans o es burla de les lluites per la igualtat. No, estimar la pàtria no significa voler tornar a un passat fictici en què uns quants dominaven i la resta callava. Estimar la pàtria vol dir estimar la seva gent, tota la seva gent, independentment de l’origen, la raça, la religió o l’orientació sexual. Significa vetllar pel seu benestar, per la seva justícia, per la seva llibertat.

Patriotisme o manipulació? La perversió d’un concepte noble

L’onada reaccionària que vivim no és només una resposta a la globalització o als canvis socials. És una ofensiva contra els valors democràtics que han costat dècades de construir. Els que pretenen monopolitzar el concepte de pàtria volen en realitat destruir la seva essència més noble: la convivència i el respecte.

L’ofensiva reaccionària contra els valors democràtics

Són persones que menystenen la igualtat, que veuen els drets humans com una nosa, que ridiculitzen la lluita contra el canvi climàtic i que criminalitzen la diversitat cultural. No volen defensar el país, volen controlar-lo. No volen protegir la seva gent, volen sotmetre-la.

El control i la divisió com a estratègia política

Els exemples d’aquesta deriva autoritària són cada cop més preocupants. No fa gaire, el vicepresident dels Estats Units, J. D. Vance, va pronunciar un discurs agressiu en què acusava la Unió Europea de perseguir la llibertat d’expressió, en al·lusió al cordó sanitari establert a Alemanya per frenar l’extrema dreta.

Discursos incendiaris i autoritarisme: un perill global

Curiosament, aquest discurs arriba abans d’unes eleccions federals decisives a Alemanya, el país més gran de la UE, on la democràcia es veu amenaçada per l’auge del neofeixisme. Però Vance no es va quedar aquí: també a Múnic va proclamar que Donald Trump serà el nou “xèrif” del món. Aquestes paraules, lluny de ser innocents, marquen una línia clara en l’estratègia d’imposar una visió del món basada en l’autoritarisme i el menyspreu a les institucions democràtiques.

Trump, Vance i la instrumentalització del patriotisme

Trump, per la seva banda, continua amb les seves declaracions incendiàries, com ara la proposta de convertir Gaza en la “nova Riviera francesa”, ignorant completament la destrucció i el patiment humà a la regió. Així mateix, ha arribat a afirmar que “el que salva el seu país no viola cap llei!”, un missatge clarament dirigit a justificar qualsevol acció despòtica sota la bandera del patriotisme.

L’auge del neofeixisme i el seu impacte a Europa

Aquest fenomen no és exclusiu de les grans potències, i països més petits com Andorra també han d’estar alerta. Durant segles, Andorra ha estat un territori d’acollida, un exemple de convivència pacífica i diversitat cultural. Tot i la seva història de respecte i equilibri amb els veïns, no és immune a la influència d’aquestes ideologies reaccionàries que busquen dividir la societat i trencar la seva cohesió.

Andorra i la necessitat de defensar la pluralitat

És essencial que Andorra, com altres democràcies, es mantingui ferma en la defensa dels seus valors de pluralitat i respecte. No podem permetre que aquests falsos patriotes defineixin el futur. La seva retòrica es vesteix de sentiments primaris, de por i d’ira, perquè saben que així poden manipular més fàcilment la societat.

No podem normalitzar el discurs de l’extrema dreta

Es fan passar per víctimes d’un suposat complot progressista mentre impulsen mesures autoritàries. Ens diuen que volen protegir la nació, però en realitat només volen assegurar el poder per a uns quants. I tot això passa amb la complicitat de dirigents polítics que, amb la seva tebiesa, permeten que aquest discurs es normalitzi. Cada concessió a l’extrema dreta és una derrota de la democràcia.

La democràcia no és un dret garantit, és una conquesta diària

No podem restar de braços plegats mentre el reaccionarisme avança. La història ens ha ensenyat què passa quan deixem créixer la intolerància sense oposar-hi resistència. No podem esperar que els nostres drets siguin defensats per aquells que només busquen mantenir el poder.

Alcem la veu abans que sigui massa tard

Som nosaltres, la ciutadania, qui hem de posar fre a aquest despropòsit. La democràcia no és només un sistema polític, és una conquesta diària. Si volem un país just, plural i lliure, hem de defensar-lo amb tota la força. No podem permetre que el passat torni disfressat de futur. Alcem la veu. Mobilitzem-nos. No permetem que el silenci sigui còmplice de la intolerància que avança. Abans no sigui massa tard.

Publicat a

Democràcia en perill: un avís per a Andorra i més enllà

El futur de la democràcia en joc: implicacions per a Andorra i el món

Democràcia en perill: l’obsessió pels números i l’oblit de les emocions

La democràcia en perill és una realitat que afecta França i Catalunya, i que també constitueix un avís per Andorra i més enllà. A Andorra, obsessionats amb els números, sovint oblidem prendre el pols emocional dels nostres veïns. És cert que depenem econòmicament d’ells, però estem més pendents dels ibèrics que dels gals. I això és un error. El comportament dels francesos és crucial per al nostre comerç i ens ajuda a entendre cap a on es mou el nostre entorn. Per exemple, el recent Baròmetre de la confiança política del CEVIPOF ofereix una radiografia inquietant del nostre veí del nord. Les dades són alarmants.

França: Democràcia en perill i una societat en depressió política i social

Segons l’estudi, només un 26% dels francesos confia en la política i un 23% en el seu govern. Aquestes xifres reflecteixen una societat desencantada, esgotada i desmoralitzada. Concretament, un 45% diu sentir desconfiança, un 40% confessa estar esgotat i un 35% se sent clarament apàtic. En canvi, només un 15% experimenta benestar, un 14% sent serenitat i un 13% confiança. Dit d’una altra manera, si França fos una persona, l’enviaríem directament a teràpia.

El més preocupant és que un 41% dels francesos aprova la idea d’un líder que no necessiti eleccions ni Parlament. Gairebé la meitat dels nostres veïns veu amb bons ulls viure sota un règim autoritari. Aquestes dades són una mostra clara que la democràcia està en perill.

Catalunya: Un reflex preocupant del perill per a la democràcia

A Catalunya, la situació no és gaire millor. Segons el Sondeig d’Opinió 2024 de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, un 36,4% dels homes catalans de 18 a 24 anys no rebutja del tot la instauració d’una dictadura. Aquestes dades no són només xifres, sinó el símptoma d’un problema més profund que amenaça la democràcia a Andorra i més enllà.

Democràcia en perill: Un terreny fèrtil per als homes forts

Quan la gent es desencanta de la política, busca solucions ràpides i simples. La història ens ensenya cap a on acostuma a mirar en moments com aquest: cap als homes forts i cap a respostes autoritàries. No ens enganyem: les coses no han canviat tant en 30.000 anys.

A més, no és casualitat que el 73% dels francesos afirmi que el país necessita un “veritable líder” (preferiblement mascle) per posar ordre. Aquest és el preludi d’un futur totalitari que ja hauríem d’haver après a evitar. Tot això confirma que la democràcia en perill és un problema urgent.

Un avís per a tots: Democràcia en perill a Andorra i més enllà

Aquest no és només un problema francès. És un avís per a Andorra i més enllà. Si volem que la democràcia i l’estat del benestar siguin la norma i no l’excepció, hem de reaccionar. No podem permetre que la desconfiança i el desànim siguin el pròleg d’una època fosca.

En definitiva, la democràcia en perill a França i Catalunya és una realitat que no podem ignorar. Això no va només de polítics, va de societat. Ens hi juguem molt més que una estadística: ens hi juguem el futur.

Reaccionem abans no sigui massa tard

Les dades són clares: la democràcia està en estat crític. A França, a Catalunya i, per extensió, a Andorra, hem de prendre consciència d’aquest desencantament creixent. No podem permetre que la desesperança ens porti cap a solucions autoritàries. És hora de reflexionar, debatre i trobar camins que reforcin la confiança en les nostres institucions i en nosaltres mateixos. Al final, el futur de la democràcia depèn de tots nosaltres.

Publicat a

La comparació Goebbels

De la propaganda nazi als algoritmes de les xarxes socials: com la manipulació de masses ha evolucionat, però continua condicionant la nostra percepció de la realitat.

La manipulació de masses: de Goebbels a les xarxes socials

Si hi pensem bé, és sorprenent com les estratègies de manipulació de masses desenvolupades al segle XX per Joseph Goebbels, ministre de propaganda nazi, poden tenir ecos en algunes pràctiques actuals de les xarxes socials. Tot i les evidents diferències, els paral·lelismes entre propaganda nazi i manipulació social a les xarxes ens porten a reflexionar sobre l’impacte de la comunicació de masses en la societat.

El control de la informació com a eina de poder

Per començar, Goebbels va entendre que controlar la informació era essencial per consolidar el poder del règim nazi. Els mitjans tradicionals com la ràdio, el cinema i la premsa es van transformar en eines d’adoctrinament per reproduir missatges simples, emocionals i distorsionats. La repetició constant creava una realitat alternativa per a milions de persones utilitzant la por, l’odi i l’orgull nacional com a motors.

Els algoritmes de les xarxes socials i la polarització

D’altra banda, tot i que les xarxes socials actuals no serveixen un règim únic, sinó corporacions amb interessos econòmics, funcionen amb algoritmes dissenyats per maximitzar la interacció emocional. En aquest sentit, prioritzar continguts que generen polèmica, por o ira provoca una amplificació d’aquests sentiments. Això les converteix en canals de desinformació massiva que, d’alguna manera, remeten a les tàctiques propagandístiques del segle passat.

La diferència entre censura i cambres d’eco

Ara bé, una diferència clau és que Goebbels operava en un sistema de censura total, mentre que les xarxes socials, en teoria, ofereixen una diversitat de veus. Tot i així, aquesta diversitat queda desvirtuada per les cambres d’eco, que aïllen els usuaris i reforcen només les seves idees. A més, mentre que la propaganda nazi tenia un ritme limitat pels mitjans tradicionals, les xarxes socials permeten una disseminació instantània i global, de manera que es multiplica l’abast i l’impacte dels missatges.

La importància de la consciència crítica

En definitiva, encara que els contextos canviïn, els mecanismes psicològics romanen similars. Tal com deia Chomsky, “quan no es pot controlar la gent per la força, cal controlar el que pensa, i el mitjà és la propaganda”. Així, avui dia una mentida viralitzada pot esdevenir una realitat compartida. Això ens planteja un repte urgent: comprendre aquests paral·lelismes entre paral·lelismes entre la propaganda nazi i la manipulació social de les xarxes, exigir transparència als reguladors i exercir un consum informatiu crític, per evitar ser víctimes de les armes de manipulació massiva.