Entrades

Publicat a

De quin costat vols ser? Justícia ambiental i drets humans

Hipolito Quispehuaman He Fought to Save the Amazon Rainforest. Then He Was Murdered

Quan defensar la vida costa la mort, la tria ja no és teòrica: és una qüestió de dignitat i de futur.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar llum a la paradoxa terrible del nostre temps: persones que donen la vida per defensar la natura i les comunitats són oblidades en silenci, mentre d’altres morts concentren tota l’atenció mediàtica i institucional.

Hipólito Quispe Huamán va ser assassinat el 26 de juliol passat, quan tornava cap a casa. Era un defensor de la selva amazònica. Lluitava contra la mineria il·legal, per preservar els rius que donen vida a pobles sencers, per conservar les terres on comunitats pageses encara viuen amb dignitat. Dit altrament, defensava els béns comuns. I per aquest motiu, el van fer callar a trets. De fet, no és un cas aïllat. Entre 2012 i 2023, més de 2.100 defensors ambientals han estat assassinats arreu del món.

Un silenci global

Només el 2023, van ser 196. Homes i dones indígenes, agricultors, comunitats afrodescendents, activistes sense altaveu als grans mitjans. Persones que van donar la vida per protegir els seus territoris, per frenar empreses depredadores i governs còmplices. Gent que defensava la vida. I que el món ha deixat morir en silenci, lluny de les capitals, sense monuments, sense càmeres, sense smartphones ni xarxes virals.

Vides que importen, vides que no

Mentrestant, l’assassinat de Charlie Kirk, influencer de dreta als Estats Units, va sacsejar titulars arreu del planeta. Portades, tertúlies, condemnes institucionals, banderes a mig pal. Un minut de silenci al Congrés nord-americà. I, de nou, el missatge implícit: unes vides importen més que d’altres. Uns morts són tragèdies nacionals. D’altres, simple estadística.

Però la diferència no és només de ressò mediàtic: és de sistema. Hi ha qui lluita per transformar-lo, per garantir drets, justícia i sostenibilitat. I hi ha qui el defensa com sigui, tot aixafant les veus dissidents.

Una tria moral inevitable

Són dues visions del món. Dues direccions irreconciliables. Ens repeteixen que els extrems es toquen, que l’esquerra radical i la dreta radical són igual de perilloses. Però no és cert.

Un vol escoles públiques; l’altre, murs i fronteres.
Un vol protegir la natura; l’altre, destruir-la per fer negoci.
Un defensa la vida; l’altre, privilegis.

Per això no és una equidistància: és una tria moral. No és un debat acadèmic, ni una disputa teòrica. És vida o mort. Futur o extinció. Democràcia o autoritarisme. I no queda gaire temps.

Accions concretes

La tria és inevitable. I nosaltres, què farem? Participar en moviments socials locals, votar amb consciència i consumir de manera responsable són formes directes de fomentar una economia social i solidària que posi la vida al centre. Aquest és el millor remei.

Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir La norma: un pacte invisible que sosté la convivència.

Publicat a

Rumb a Gaza: solidaritat davant el bloqueig

Una jove andorrana s’embarcarà cap a Gaza amb la Global Sumud Flotilla per trencar el silenci davant la barbàrie.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per donar veu a un gest de solidaritat que em va commoure profundament: el d’una jove andorrana que ha decidit salpar rumb a Gaza per portar aliments i medicaments a un poble condemnat al bloqueig i a la indiferència internacional.

Hi ha qui, davant la barbàrie, calla. I hi ha qui, com una jove andorrana anònima, decideix embarcar-se en un vaixell i navegar cap a Gaza. Ella ha triat pujar al Sirius, un dels vaixells de la Global Sumud Flotilla, per portar aliments i medicaments a una població assetjada i condemnada a la fam i a la desesperació. No ho fa per heroisme ni per afany de protagonisme: ho fa perquè no suportava continuar llegint notícies sobre el genocidi de Gaza des del sofà, com si no ens afectés.

Continua llegint «Rumb a Gaza: solidaritat davant el bloqueig»
Publicat a

El bosc no es gestionarà sol

Wildflowers and meadow grasses in Spring, thinned and burned Ponderosa pine forest

Gestionar el bosc no és impossible: és una responsabilitat local que pot esdevenir oportunitat.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per respondre a una idea massa estesa —i errònia— que circula entre el món rural: que la gestió forestal no és possible per culpa de l’administració. Cal desmuntar aquesta creença i assumir que, si volem un futur per als nostres boscos, cal implicació local i acció decidida.

La responsabilitat forestal és local

Sovint, a les converses de poble i a les tertúlies del cafè, es repeteix una idea que sembla incontestable: que no es pot gestionar el bosc perquè “l’Administració no ho permet”. És un recurs fàcil, una excusa que circula de boca en boca, especialment entre pagesos i gent vinculada al món rural. Però la realitat és una altra, i cal dir-la clarament: la responsabilitat de la gestió forestal recau, principalment, en els propietaris particulars. Al Pirineu i arreu.

Continua llegint «El bosc no es gestionarà sol»
Publicat a

Una veritat innegable

Iceberg, South Pole, North Pole, Ice Sheet, 3D Illustration

Quan negar l’evidència pesa més que la realitat, el canvi climàtic es converteix en una prova de maduresa col·lectiva.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre els mecanismes psicològics que ens impedeixen assumir la realitat del canvi climàtic i per suggerir la necessitat d’explicar històries properes i de parlar de solucions concretes a les persones reticents a admetre’l.

Canvi climàtic: quan negar l’evidència és més còmode

Ni amb l’aigua al coll ni amb el foc a casa, hi ha qui no admet que el canvi climàtic és real. No és ignorància, sinó un mecanisme humà molt potent: defensar la pròpia identitat encara que la realitat digui el contrari. La psicologia ho descriu com a dissonància cognitiva: si durant anys has dit que tot això era un invent, reconèixer ara que t’has equivocat t’estressa molt. És més còmode buscar excuses –“això ja havia passat abans” o “és un cicle natural”– que afrontar una realitat innegable.

Continua llegint «Una veritat innegable»
Publicat a

Morts de gana

Palestinians Gather to Receive Food from Charity Organization

Una reflexió sobre la fam imposada com a estratègia política i la indiferència que l’empara.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per denunciar una situació tan atroç com silenciada: la fam com a arma de guerra a Gaza, i la fredor amb què el món gira la cara davant la barbàrie.

Quan les paraules fan mal

Quan algú diu amb menyspreu “aquest és un mort de gana” descriu una persona que no té per viure. Però l’expressió també s’utilitza despectivament per dir que no val la pena ni tenir-la en compte. Com si no existís, com si fos prescindible. Aquesta expressió tan nostrada, quan mirem cap a Gaza, sembla un insult que prengui cos. Més de dos milions de persones són reduïdes a la fam, a la set, a la malaltia. Com si la seva vida no tingués cap valor. Com si la seva mort fos només un soroll de fons, com si fossin uns morts de Gaza.

Continua llegint «Morts de gana»
Publicat a

Créixer cap endins

Close up of fresh ripe Tin fruits, Fig fruits, in shallow focus. The Scientific name of this fruits is Ficus carica, a species of flowering plant in the mulberry family, known as the common fig

Una Andorra que aposta per viure millor en lloc de créixer sense límit.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre els límits del creixement econòmic i la necessitat d’una visió diferent per al futur d’Andorra.

Créixer cap endins: una alternativa necessària

La figa no és un fruit. És una flor que creix cap endins. No esclata ni s’exhibeix. Madura sense pressa. Aquest hauria de ser el model per a Andorra: créixer cap endins, arrelar en silenci. Per això desconfio del concepte de “creixement sostenible”, tan repetit per les institucions. Perquè, segons diuen, es pot créixer amb seny. Però créixer igual. I això, en un planeta finit, és una fal·làcia.

Continua llegint «Créixer cap endins»
Publicat a

Com mor una democràcia

autocracies democracies text quote on wooden sign outdoors in nature. pink dramatic sunset background.

Les democràcies no moren de cop, sinó amb aplaudiments disfressats de normalitat.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Tribuna del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre com els règims autoritaris poden infiltrar-se dins les democràcies i desmuntar-les pas a pas, sovint amb el consentiment passiu de la ciutadania.

Quan una democràcia s’esquerda, no ho fa de cop. No esclata amb soroll ni s’anuncia amb tambors. Es va desdibuixant, pas a pas, mentre la majoria mira cap a una altra banda. Primer es tergiversa el llenguatge. Després es devalua la veritat. S’assenyalen enemics interns, es qüestiona la justícia, es criminalitza la dissidència… i quan la ciutadania s’adona del que passa, sovint ja és massa tard.

Un advertiment incòmode

Aquest diagnòstic, tan clar com esgarrifós, el va exposar fa pocs dies l’activista i política afroamericana Stacey Abrams en una entrevista televisiva que s’ha fet viral. Amb una lucidesa desarmant, Abrams va descriure les deu passes que tot règim autoritari segueix per destruir la democràcia des de dins. Un decàleg incòmode, reconeixible i inquietant.

Continua llegint «Com mor una democràcia»
Publicat a

La jubilació a la CASS: entre la burocràcia i la dignitat

Portrait of a lonely skeptical old lady.

Jubilar-se és un moment vital que mereix alguna cosa més que un número de formulari.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per compartir una experiència personal que, tot i ser íntima, revela una mancança col·lectiva: la incapacitat de les institucions per reconèixer la dimensió humana dels grans moments de la vida.

La jubilació a la CASS com a moment vital

Anar a gestionar la meva jubilació a la CASS (caixa andorrana de seguretat social) hauria d’haver estat un moment especial. Per a qualsevol treballador, aquest tràmit és molt més que omplir papers: és el tancament d’una vida laboral plena d’esforç i l’inici d’una etapa carregada d’incògnites. És quan vols saber si tot allò aportat et garantirà una mínima seguretat i dignitat. Un moment per ser escoltat i reconegut.

Continua llegint «La jubilació a la CASS: entre la burocràcia i la dignitat»
Publicat a

La policia del clima: una nova mirada sobre els bombers en temps d’emergència

sapeurs pompiers feu de foret protection

El bosc ja no és només natura: és un risc. I els bombers, la nostra última línia de defensa.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció de la Tribuna del Diari d’Andorra. El vaig escriure per alertar sobre una realitat que massa sovint només recordem quan esclata un incendi: que el clima ha canviat, i ens obliga a repensar com protegim els nostres boscos. La proposta de reforçar el paper dels bombers com a “policia del clima” vol ser una crida a actuar abans que sigui massa tard.

Tot el territori pot cremar

“La totalitat del territori francès pot cremar.” No és una exageració alarmista, sinó una constatació del portaveu de la Fédération Nationale des Sapeurs‑Pompiers de France. El risc d’incendi ja no és exclusiu del sud o la Mediterrània. Amb l’avenç de la sequera, la calor extrema i els vents secs, tot França s’ha convertit en un polvorí.

Continua llegint «La policia del clima: una nova mirada sobre els bombers en temps d’emergència»
Publicat a

L’estiu s’ha quedat encallat

L’estiu s’ha quedat encallat Iceberg in the Disco Bay, Greenland. Their source is by the Jakobshavn glacier. This is a consequence of the phenomenon of global warming and catastrophic thawing of ice

El cel vibra com un instrument desafinat: l’escalfament global en distorsiona el ritme natural.

Aquest article, “L’estiu s’ha quedat encallat”, va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per explicar de manera entenedora un fenomen atmosfèric que ens afecta cada cop més: la ressonància d’ones de pressió i temperatura que amplifica els efectes del canvi climàtic. Amb metàfores senzilles, intento posar paraules a una realitat complexa que ens toca molt més del que sembla.

Quan el cel entra en ressonància

Quan llences una pedra a un estany en calma, veus com es formen cercles d’onades que s’estenen cap enfora. Si n’hi llences una altra una mica després, i després una tercera, pots provocar un efecte curiós: les onades se sincronitzen, es reforcen entre elles i arriben més lluny. Això és la ressonància.

Continua llegint «L’estiu s’ha quedat encallat»