Vivim, paradoxalment, en una societat que ha portat l’individualisme a l’extrem

La crítica recurrent: drets sense deures?
Fa temps que aquells que defensem el progrés social i el bé comú ens sentim interpel·lats per una crítica constant: que només parlem de drets i oblidem els deures. Però qualsevol persona amb un bri de senderi sap que tot dret comporta, ineludiblement, un deure afegit. Només en aquest equilibri trobem l’essència d’una societat democràtica i cohesionada.
Els drets fonamentals i la seva responsabilitat
Vivim en una època en què reivindiquem la protecció dels drets fonamentals: la llibertat d’expressió, el dret a l’educació, a un habitatge digne i a la salut pública. Tots ells són conquestes col·lectives, no privilegis. Però sovint oblidem que cada dret comporta un compromís:
- La llibertat d’expressió exigeix respecte i responsabilitat en el debat públic.
- El dret a l’educació implica aprofitar-la i compartir coneixement.
- El dret a un planeta saludable ens obliga a protegir-lo amb accions concretes.
Filosofia i cultures que entenen el vincle
Aquesta relació entre drets i deures no és nova. Rousseau parlava del contracte social com a pacte entre llibertat i responsabilitat social. En la filosofia oriental, el dharma representa el deure vital de cada persona. Les comunitats indígenes viuen assumint deures col·lectius cap al grup, els avantpassats i les generacions futures.
Els cinc nivells de responsabilitat
Per entendre aquest equilibri entre llibertat i responsabilitat, podem parlar de cinc grans nivells de deure:
- Cap a un mateix: cura personal, salut mental, consciència de les accions.
- Cap als altres: respecte mutu, solidaritat, empatia.
- Cap a la societat: participació cívica, vot actiu, esperit crític constructiu.
- Cap a la Mare Terra: sostenibilitat, consum responsable, ecologia activa.
- Cap al sagrat: connexió amb el misteri de l’existència, espiritualitat, o consciència interior.
L’individualisme: un desafiament actual
Avui, l’individualisme extrem ens porta a preguntar-nos només: “Què hi ha del meu?” Aquesta mentalitat ha afeblit el teixit social i diluït el compromís col·lectiu. Exigim molt, però contribuïm poc. I així, el benestar col·lectiu es veu amenaçat.
Recuperar el sentit del deure
Recuperar el sentit del deure cívic no vol dir renunciar als drets humans. Vol dir entendre que la llibertat només és plena quan és compartida. Ens hem de preguntar: què faig jo pels altres? Així es construeix una societat basada en valors, el respecte, la col·laboració i la pertinença comunitària.
En temps de crisi, més responsabilitat
Amb conflictes internacionals, emergència climàtica i desigualtats creixents, és urgent refer els vincles comunitaris i assumir responsabilitats individuals i col·lectives. La convivència social no es basa només en drets garantits, sinó en compromís mutu.
Recapitulant: els drets i els deures són inseparables
No podem defensar els drets si no assumim els deures que els sostenen. Potser el primer pas és escoltar més, exigir menys i actuar millor. Si tots ens impliquem, podrem construir una societat més justa, equitativa i habitable.