Categoria: Foc i lloc

Foc i lloc és l’espai on recullo els articles d’opinió que publico quinzenalment al Diari d’Andorra. Una mirada personal sobre el país, la seva gent i el seu temps.

Publicat a

L’estiu s’ha quedat encallat

L’estiu s’ha quedat encallat Iceberg in the Disco Bay, Greenland. Their source is by the Jakobshavn glacier. This is a consequence of the phenomenon of global warming and catastrophic thawing of ice

El cel vibra com un instrument desafinat: l’escalfament global en distorsiona el ritme natural.

Aquest article, “L’estiu s’ha quedat encallat”, va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per explicar de manera entenedora un fenomen atmosfèric que ens afecta cada cop més: la ressonància d’ones de pressió i temperatura que amplifica els efectes del canvi climàtic. Amb metàfores senzilles, intento posar paraules a una realitat complexa que ens toca molt més del que sembla.

Quan el cel entra en ressonància

Quan llences una pedra a un estany en calma, veus com es formen cercles d’onades que s’estenen cap enfora. Si n’hi llences una altra una mica després, i després una tercera, pots provocar un efecte curiós: les onades se sincronitzen, es reforcen entre elles i arriben més lluny. Això és la ressonància.

Doncs bé, la nostra atmosfera també pot entrar en ressonància. Però, en comptes d’onades d’aigua, es tracta d’ones d’aire: fluctuacions de pressió i temperatura que giren al voltant del planeta. Aquestes ones, anomenades ones de Rossby, formen part del funcionament habitual de la circulació atmosfèrica. Ara bé, quan es donen certes condicions —com una distribució particular de calor entre l’oceà i els continents, o masses d’aire més càlides del normal—, aquestes ones poden quedar atrapades i començar a amplificar-se les unes a les altres.

Els efectes d’una atmosfera atrapada

Aquí comença el problema: els fenòmens meteorològics extrems es queden estancats. Onades de calor que duren dies o setmanes. Pluges torrencials que no es mouen. Sequeres que s’allarguen mesos. Ja fa més d’una dècada que la ciència investiga aquest mecanisme, però ara les dades són cada cop més clares: l’escalfament global n’està augmentant la freqüència i intensitat.

L’escalfament global ho empitjora

Què hi té a veure el canvi climàtic? Doncs molt. El planeta s’està escalfant, sí, però no pas de manera uniforme. L’Àrtic, per exemple, s’escalfa molt més ràpidament que les regions tropicals. Això redueix el contrast de temperatura entre nord i sud i afebleix els corrents d’aire habituals. El resultat? Els patrons atmosfèrics es tornen més lents i s’encallen.

Ressonància atmosfèrica i acció urgent

Per això, si tenim la sensació que els estius s’estan tornant cada cop més estranys i intensos, no és només pel termòmetre: és perquè el cel està començant a vibrar de manera diferent. Com un instrument desafinat al qual se li exigeix massa, l’atmosfera ressona i amplifica els desequilibris. I nosaltres en som tant la causa com els receptors.

Potser és hora d’escoltar què ens diu aquesta vibració. I també de respondre-hi.

Perquè un instrument desafinat es pot tornar a afinar, si actuem a temps. Això vol dir reduir dràsticament les emissions, sí, però també protegir els boscos, regenerar els sòls i renaturalitzar les ciutats. No es tracta només de CO₂, sinó de restablir l’equilibri de tot el sistema.

Encara som a temps d’evitar que la dissonància atmosfèrica esdevingui irreversible.

Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir El tresor ocult de l’aigua potable, on parlo d’un recurs vital oblidat en el debat públic sobre la sequera: la crisi silenciosa de l’aigua subterrània.

 

 

Publicat a

La norma: un pacte invisible que sosté la convivència

Multitud en miniatura, amb ninots de plàstic.

Quan es perden els límits compartits, la societat s’esquerda: no és només qüestió de civisme, sinó de dignitat col·lectiva.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció “Foc i lloc” del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar paraules a una incomoditat creixent: la sensació que moltes normes de convivència a Andorra s’estan convertint en opcionalitat. Més enllà de la llei, em preocupa la desconnexió entre ciutadania i responsabilitat col·lectiva.

Una incomoditat quotidiana

Un cotxe damunt la vorera. Una autoritat que se salta la cua. Un càrrec que dimiteix… però no marxa. Ho veiem cada dia. I, amb resignació, ho assimilem: les normes, sembla, són opcionals.

Però no ho són.

El valor invisible de les normes

La convivència es basa en un pacte invisible. No insultar. No colar-se. No ocupar l’espai com si només existissis tu. No cal que estigui escrit: tots sabem què està bé i què no. Aquestes normes silencioses són el fonament d’una societat que vol ser estable, justa i habitable.

Quan la por imposa el silenci

El problema és que, quan aquestes normes es trenquen i ningú diu res, el que trontolla no és només l’ordre, sinó el respecte. No ens atrevim a corregir qui incompleix per por a una resposta agressiva. Cada vegada més, veiem com el temor a una reacció desproporcionada ens condemna a callar, a acceptar el que sabem que és injust o abusiu.

Resignació o rebel·lia?

Podríem pensar que és normal. Que el món va així. Però no. La normalització de l’inacceptable és el primer pas cap a la degradació moral d’una societat. Quan ningú diu res, tot s’hi val. Quan tot s’hi val, el poder es concentra en qui no té escrúpols. És aleshores quan les normes deixen de ser un marc compartit i es converteixen en una qüestió d’imposició.

Una crida a recuperar el pacte

Necessitem recuperar la força simbòlica i pràctica de les normes. No per controlar-ho tot, sinó per sostenir allò que ens permet viure junts. No es tracta de ser inflexibles, sinó de recordar que, sense límits compartits, la convivència es fa inviable. El respecte comença per dir: això no es fa. I també per tenir el coratge de dir-ho en veu alta.

La norma no és només una llei. És un límit compartit, un acord no signat que fa possible la llibertat de tots.

Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir aquesta reflexió sobre el paper de la democràcia a Europa.

Publicat a

Els sense bandera

Sticker an einer Mauer "Stop Genocide"

Quan la ideologia esdevé violència d’estat, el silenci global no és neutral: és complicitat.

Gaza: més que una guerra, una neteja ètnica

Vivim un moment d’extrema gravetat a Gaza. El que duu a terme el govern d’Israel, amb la tolerància o suport de moltes democràcies occidentals, ha deixat de ser una resposta a un atac terrorista. És ja, cada dia més clarament, una política de neteja ètnica, apartheid i colonialisme de poblament.

Els desplaçaments forçats, la destrucció sistemàtica d’habitatges, escoles i hospitals, i el bloqueig humanitari que condemna una població sencera a la fam i la set, són actes que no poden justificar-se sota cap pretext de seguretat. I el món calla.

El nacional-sionisme: ideologia i poder

Aquesta barbàrie no pot ser analitzada només en termes geopolítics. El que la mou és una ideologia concreta: el nacional-sionisme, una mutació del sionisme que combina fonamentalisme religiós i ultranacionalisme ètnic.

El seu objectiu no és conviure, sinó controlar el territori i expulsar el poble palestí. Aquesta lògica no busca la pau, sinó el domini absolut.

Quan el nacionalisme es torna destructiu

Aquest patró no és nou. L’hem vist al segle XX en formes diferents:

  • El nacionalsocialisme alemany, que va convertir el poble jueu en enemic absolut.
  • El nacionalcatolicisme espanyol, que va reprimir i homogeneïtzar sota la por i l’exili.

Tots tres sistemes van convertir l’Estat en una màquina de submissió. Les víctimes sempre van ser les que no encaixaven en el relat dominant.

El límit ja s’ha creuat

Avui, el nacional-sionisme ha travessat aquest llindar.
La pregunta no és què farà Israel demà, sinó:
què farem nosaltres?

Fins quan deixarem que al genocidi se li digui “defensa”? Que la destrucció es presenti com “seguretat”? Que la complicitat s’amagui sota el nom de “diplomàcia”?

Els sense veu, els sense estat

A Gaza, milers de persones han perdut la casa, el menjar, la protecció.
Però sobretot, han perdut la veu.

No tenen cap bandera, cap estat que les defensi.
I el silenci del món no només les condemna a elles:
ens condemna a nosaltres.

Si ho fan, és perquè els deixem.

Publicat a

Tot en comú

La Basilica di San Pietro in Piazza San Pietro, Roma, durante un'udienza generale di Papa Francesco

Una reflexió sobre el Papa Lleó XIV, la reforma eclesial i el valor de compartir

Una elecció amb força simbòlica

El nou Papa, Robert Francis Prevost, ha escollit un nom que pesa: Lleó XIV. Després de més d’un segle sense cap Lleó al tron de Sant Pere, aquesta tria no pot ser casual. El nom evoca autoritat i reforma, però aquest nou Lleó no sembla voler manar, sinó escoltar.

Un perfil inesperat

Prevost és un home singular: agustinià, missioner, matemàtic i filòsof. És a dir, combina raó i emoció, ciència i espiritualitat, teoria i acció. Potser per això ja ha afirmat que vol una Església que construeixi ponts, no murs —una frase que sembla senzilla, però que amaga un veritable programa de vida.

Herència agustiniana i projecte col·lectiu

Les seves arrels agustinianes ens remeten a un ideal potent: viure “tot en comú”. Aquesta proposta, lluny de ser una simple norma de convent, interpel·la profundament la societat actual, marcada pel consum i l’individualisme. Compartir-ho tot —no només els béns, sinó també el poder, la veu, la responsabilitat— és avui un acte contracultural i valent.

Cap a una nova manera de ser Església

Lleó XIV assumeix el lideratge d’una institució cansada i ferida per escàndols, però encara plena de llavors bones. Si les rega amb comunitat, pensament, justícia i coratge, pot ser més que un nou Papa: pot obrir una nova manera de ser Església. Una Església que ja no es pregunta “què és meu?”, sinó “què és nostre?”.

Quan el missatge ressona a casa nostra

Aquí, a Andorra, on conviuen fe, tradició i laïcitat serena, aquestes paraules ressonen amb força. Des d’una capella romànica fins al bar del poble, molts entenem que viure millor vol dir compartir millor. Que el futur, tant del món com de l’ànima, no es construeix en solitari. I que, creguis o no, hi ha una veritat senzilla i poderosa:

O anem junts, o no anem enlloc.

Publicat a

Nantes: quan la violència adolescent deixa de ser un cas aïllat

Un crim que commociona, però no sorprèn

Un noi de 15 anys ha matat una companya i n’ha ferit tres més amb un ganivet a un institut de Nantes. El succés sacseja França, però el patró és conegut: com sempre, el que veiem als Estats Units acaba arrelant a Europa, adaptant-se als seus propis contextos.

En aquest cas, tot i que l’assassí pateix trastorns psicològics, el debat gira entorn de dues idees clau: la pèrdua de disciplina a les escoles i l’impacte de les xarxes socials en la salut mental juvenil. Cada cop és més habitual veure professors assetjats per alumnes, com va passar recentment a Marsella. Paral·lelament, augmenten els casos de depressió i ansietat entre joves immersos en la validació constant dels likes. D’aquí la urgència d’enfortir una pedopsiquiatria que agonitza per falta de recursos.

La cultura de la insurrecció digital

A més a més, en aquest cas concret, alguns alumnes van rebre un estrany correu electrònic abans de l’atac. El missatge manifest parlava de “la revolta com la victòria més gran”, un to que fa pensar en la glorificació de l’agressió i en la ruptura de qualsevol referència d’ordre o convivència.

Per tant, no estem parlant només d’una acció impulsiva, sinó d’un fenomen que beu d’una cultura de la insurrecció alimentada per continguts digitals i missatges que circulen lliurement sense filtres. Aquestes preocupacions, de fet, ja han estat temes recurrents en aquesta columna. Ara bé, cada cop és més palès que molts pares no saben, o no volen, posar límits a l’ús de pantalles.

Negligència disfressada de llibertat

En aquest sentit, no es tracta només de controlar el temps d’oci, sinó de garantir un espai segur i saludable per als fills. Permetre que els mòbils i les xarxes ocupin la vida d’un fill sense cap mena de control no és modernitat, és negligència educativa.

Alternatives reals: del problema a l’acció

Tanmateix, la bona notícia és que existeixen iniciatives que ofereixen alternatives reals. Per exemple, la cooperativa catalana Som Connexió posa a disposició al seu blog el Repte sense mòbil per a famílies, un manual descarregable que anima pares i fills a renunciar voluntàriament al telèfon per fomentar vincles més sans.

Està inspirat en el No Phone Challenge que el professor Telmo Lazkano va impulsar amb un grup d’estudiants de 4t d’ESO: durant una setmana, els alumnes van deixar el mòbil de banda i van redescobrir activitats com jugar a jocs de taula, fer excursions o simplement parlar cara a cara.

El futur depèn de nosaltres

La solució, doncs, està a les nostres mans. Perquè el que està en joc no és només la convivència a les aules, sinó també la salut mental d’una generació sencera. I, en darrer terme, la capacitat de construir una societat més madura, més empàtica i menys violenta.

Publicat a

Els 30 no fan la festa

Piano de cua negre dempeus a l'escenari d'una simfònica nacional. Instrument de música llest per actuar en un concert. El pianista interpretarà composicions clàssiques

Trenta anys de Temporada de Música i Dansa mereixien una mirada crítica i ambiciosa. En comptes d’això, hem rebut un relat institucional buit de reflexió cultural profunda.

Una ocasió desaprofitada per repensar el projecte cultural

La celebració dels 30 anys de la Temporada de Música i Dansa hauria pogut ser una gran ocasió per mirar enrere amb lucidesa, reconèixer les trajectòries que l’han fet possible i plantejar amb ambició els reptes de futur d’un projecte cultural central per al país. En lloc d’això, hem vist un exercici d’autocomplaença institucional, vestit amb una retòrica entusiasta i amable, però mancat de substància crítica.

Dels eslògans emocionals a la manca de substància crítica

El text publicat pel comú d’Andorra la Vella s’articula com un relat emocional on es presenten conceptes com Òpera amb texans, “experiències compartides”, “escenaris improvisats” o “cultura per a tothom”. És una narrativa dissenyada per connectar amb un públic ampli, però que, en el fons, redueix l’abast del projecte cultural a una sèrie d’imatges simpàtiques, més pròximes al màrqueting que a la política cultural.

Indicadors quantitatius vs. qualitat cultural real

El que manca és una reflexió crítica sobre aspectes clau. Quin és l’equilibri real entre qualitat artística i volum d’espectadors? Quin paper fan les estructures de formació i mediació, més enllà de la participació puntual d’alumnes? Quines són les condicions de producció cultural al país (pressupostos, artistes locals, continuïtat, sostenibilitat)? Aquestes preguntes són substituïdes per l’eufòria dels indicadors quantitatius, com els “3.000 espectadors” o els “8 espectacles”, com si això fos garantia d’èxit.

Quatre idees per una política cultural amb sentit

1. Respecte pels públics formats

Una política cultural intel·ligent ha de saber parlar als no iniciats sense fer-los sentir ignorants, però també ha de respectar els públics amb bagatge, que reclamen qualitat i criteri.

2. Transparència i esperit crític

No n’hi ha prou amb parlar d’èxit i innovació. Cal acompanyar el relat institucional amb dades, preguntes obertes i espais de cocreació del relat cultural.

3. Diversitat i coexistència de models

L’òpera amb texans pot conviure perfectament amb una programació d’alta exigència. No cal justificar una proposta com a “més inclusiva” en oposició a una altra, ni fer veure que l’excel·lència artística és incompatible amb la proximitat social.

4. Arrelament i memòria col·lectiva

Trenta anys de Temporada no són només una efemèride: són una memòria col·lectiva, una trajectòria sostinguda i una feina acumulada que cal reconèixer i cuidar.

Més enllà del màrqueting: cal una arquitectura cultural sòlida

La Temporada ha de ser un procés cultural viu, capaç de generar pensament, debat i transformació. Cal una arquitectura cultural sòlida. La cultura pública no es pot limitar a una desfilada d’experiències simpàtiques: ha de ser projecte, no només relat. I ha de tenir ànima, no només escenografia.

Publicat a

La muntanya no és nostra

Silenci, esforç i paisatge

El silenci trencat

Els qui practiquen esquí de muntanya busquen silenci, esforç i paisatge.

Pugen a ritme lent, llegint rastres a la neu, respirant el fred i gaudint d’un entorn que senten viu. Tanmateix, cada cop és més difícil trobar aquest silenci. El brunzit persistent de les motos de neu ho envaeix tot.

Una activitat sense control

Aquesta pràctica no està regulada com cal: fora de les zones protegides, tot s’hi val. Aquestes màquines circulen, pràcticament sense restriccions, per qualsevol indret. Cada cop més potents, travessen boscos i carenes com si fossin circuits privats. No hi ha horaris, ni zones delimitades, ni cap regulació efectiva. Mentrestant, uns pugen amb esquís i respecte, d’altres ho destrueixen amb soroll i benzina. No és una molèstia puntual: és una invasió creixent.

Una muntanya viva, no un circuit

El problema és la idea que la muntanya és només un espai per consumir, estil Fast & Furious. Però no ho és. A la muntanya hi ha vida. Fins i tot a ple hivern, la fauna s’hi refugia i lluita per sobreviure. En aquesta època, molts animals —com les perdius blanques o els galls de bosc— viuen amb les reserves d’energia al límit. Quan una moto els espanta, fugen o aixequen el vol. Aquest fet, sovint, provoca un sobreesforç que pot causar la seva mort.

Tot per una activitat purament recreativa, sovint promoguda per guies i empreses turístiques sense tenir en compte l’impacte.

Impacte ambiental i social

Tant a l’hivern com a l’estiu, les motos contaminen, erosionen i trenquen la convivència entre usuaris. La muntanya no és un parc temàtic. És un ecosistema fràgil i finit.

D’altra banda, hi ha poca o nul·la vigilància per part de les autoritats comunals, que tenen la competència sobre l’accés al medi natural a cada parròquia. Per aquest motiu, molts esquiadors de muntanya i naturalistes han expressat el seu malestar a fòrums i xarxes socials.

Cal una regulació urgent

Cal una llei clara i efectiva a nivell nacional: zones restringides, vigilància, sancions. Sobretot, però, cal una altra mirada. La muntanya no és nostra. És viva. I ens toca defensar-la.

Una crida als amants de la muntanya

Per acabar, convido els amants de la muntanya a organitzar-se, a escriure a les institucions, a fer sentir la seva veu.

Publicat a

La mentida impune

Ens hem resignat a la impunitat de la mentida en democràcia.

En el nostre dia a dia, hi ha una convenció compartida que sustenta el sistema econòmic: la confiança en el paper moneda. Tots acceptem bitllets i monedes sense qüestionar-ne el valor, encara que, en essència, no siguin res més que paper imprès o metall encunyat. Aquesta confiança, aquest consens tàcit, és fonamental perquè l’economia funcioni. Ara bé, per què aquesta mateixa lògica no s’aplica a la veritat en política?

Si algú falsifica moneda, el sistema legal actua sense contemplacions. Hi ha lleis estrictes que castiguen severament els falsificadors, perquè entenem que alterar la moneda és un atac directe a la nostra convivència econòmica. Tanmateix, quan la falsificació es trasllada a l’àmbit polític, es manipulen dades, es tergiversen fets i es menteix deliberadament la ciutadania, la reacció social i institucional és tèbia o inexistent. Ens hem resignat a la impunitat de la mentida en democràcia.

Ens trobem davant d’una paradoxa greu: acceptem sense objeccions que hi hagi lleis per protegir la veritat econòmica, però ens mostrem incapaços d’exigir mecanismes reals per protegir la veritat en política. Els discursos electorals esdevenen catàlegs de promeses que ningú espera que es compleixin, les rodes de premsa s’omplen de dades manipulades i l’opinió pública es veu intoxicada per estratègies de desinformació. Això no és un dany menor: és un veritable frau democràtic.

Per què ens neguem a exigir responsabilitats polítiques per les mentides? Potser perquè el sistema està dissenyat perquè la mentida no sigui sancionada, perquè els mecanismes de control estan sovint en mans dels mateixos que menteixen. Potser perquè el cinisme ha impregnat tant la societat que considerem inevitable que la veritat no tingui cap valor.

Però si volem una democràcia saludable, hem de repensar aquesta resignació. Hi ha països com Alemanya, el Regne Unit i França on la falsedat deliberada en l’esfera política té conseqüències juridicopolítiques. Per què no podem aspirar al mateix? No podem seguir acceptant la mentida com una eina lògica del poder sense posar en risc la democràcia mateixa. Si la nostra societat castiga la falsificació de moneda perquè posa en perill l’economia, hauria d’estar igualment disposada a castigar la falsificació de la veritat, que posa en perill la nostra llibertat.

Publicat a

El baluard europeu

Guaita Tower, view of the castle of the Republic of San Marino, Italy

Europa és i ha de continuar sent el baluard de la democràcia.

En un món on l’autoritarisme avança i els valors democràtics es veuen amenaçats, cal reafirmar el compromís amb la llibertat. Europa és i ha de continuar sent el baluard de la democràcia. Andorra, com a part d’Europa, també forma part d’aquest baluard i ha de defensar-lo. Hem de creure en aquesta idea i donar-hi suport sense fissures.

El perill creixent de l’autoritarisme a Europa

Aquesta defensa no pot ser passiva. La dreta reaccionària i els moviments autoritaris no es combaten amb indiferència. Cal unitat, resistència i acció decidida. La Unió Europea ha fet passos valents per reforçar la seva cohesió. Tanmateix, el perill no només ve de fora. A Hongria, el govern de Viktor Orbán ha erosionat la independència judicial i la llibertat de premsa. A més, a Eslovàquia, la ultradreta ha guanyat pes i representa una amenaça als valors democràtics. Fora de la UE, Bielorússia és el cas més flagrant de règim autoritari a Europa. Aleksandr Lukaixenko continua governant amb mà de ferro, sense respectar els drets humans.

Cal una defensa activa de la democràcia

Per això, els qui creiem en la democràcia no podem quedar-nos de braços plegats. La història ens ha ensenyat que les conquestes democràtiques són fràgils. Si no es defensen, poden desaparèixer. És el moment de reafirmar el nostre compromís amb determinació.

Quan fins i tot les democràcies consolidades tremolen

D’altra banda, figures com Donald Trump han demostrat que fins i tot les democràcies consolidades poden trontollar. Per tant, no podem normalitzar discursos reaccionaris i autoritaris. Si Europa vol ser un veritable baluard de la democràcia, ha d’actuar amb fermesa i sense vacil·lacions.

Educació, institucions i compromís ciutadà

Per aconseguir-ho, necessitem institucions fortes, transparents i fidels als seus valors fundacionals. També cal educar en la memòria històrica i fomentar el pensament crític. A més, la resignació i la indiferència s’han de combatre amb acció i compromís. Només així garantirem que Europa continuï sent aquest baluard de llibertat.

Una lliçó del passat: el Mur de Berlín

És innegable que Europa i Andorra estan en una cruïlla. Tot i això, la història ens ha ensenyat que la determinació dels pobles ha estat clau en moments decisius. La caiguda del Mur de Berlín en 1989 en va ser un exemple clar: la voluntat popular va doblegar un règim autoritari i va obrir el camí cap a la llibertat. Avui, aquesta mateixa força pot preservar la democràcia.

Publicat a

Democràcia en perill: un avís per a Andorra i més enllà

El futur de la democràcia en joc: implicacions per a Andorra i el món

Democràcia en perill: l’obsessió pels números i l’oblit de les emocions

La democràcia en perill és una realitat que afecta França i Catalunya, i que també constitueix un avís per Andorra i més enllà. A Andorra, obsessionats amb els números, sovint oblidem prendre el pols emocional dels nostres veïns. És cert que depenem econòmicament d’ells, però estem més pendents dels ibèrics que dels gals. I això és un error. El comportament dels francesos és crucial per al nostre comerç i ens ajuda a entendre cap a on es mou el nostre entorn. Per exemple, el recent Baròmetre de la confiança política del CEVIPOF ofereix una radiografia inquietant del nostre veí del nord. Les dades són alarmants.

França: Democràcia en perill i una societat en depressió política i social

Segons l’estudi, només un 26% dels francesos confia en la política i un 23% en el seu govern. Aquestes xifres reflecteixen una societat desencantada, esgotada i desmoralitzada. Concretament, un 45% diu sentir desconfiança, un 40% confessa estar esgotat i un 35% se sent clarament apàtic. En canvi, només un 15% experimenta benestar, un 14% sent serenitat i un 13% confiança. Dit d’una altra manera, si França fos una persona, l’enviaríem directament a teràpia.

El més preocupant és que un 41% dels francesos aprova la idea d’un líder que no necessiti eleccions ni Parlament. Gairebé la meitat dels nostres veïns veu amb bons ulls viure sota un règim autoritari. Aquestes dades són una mostra clara que la democràcia està en perill.

Catalunya: Un reflex preocupant del perill per a la democràcia

A Catalunya, la situació no és gaire millor. Segons el Sondeig d’Opinió 2024 de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, un 36,4% dels homes catalans de 18 a 24 anys no rebutja del tot la instauració d’una dictadura. Aquestes dades no són només xifres, sinó el símptoma d’un problema més profund que amenaça la democràcia a Andorra i més enllà.

Democràcia en perill: Un terreny fèrtil per als homes forts

Quan la gent es desencanta de la política, busca solucions ràpides i simples. La història ens ensenya cap a on acostuma a mirar en moments com aquest: cap als homes forts i cap a respostes autoritàries. No ens enganyem: les coses no han canviat tant en 30.000 anys.

A més, no és casualitat que el 73% dels francesos afirmi que el país necessita un “veritable líder” (preferiblement mascle) per posar ordre. Aquest és el preludi d’un futur totalitari que ja hauríem d’haver après a evitar. Tot això confirma que la democràcia en perill és un problema urgent.

Un avís per a tots: Democràcia en perill a Andorra i més enllà

Aquest no és només un problema francès. És un avís per a Andorra i més enllà. Si volem que la democràcia i l’estat del benestar siguin la norma i no l’excepció, hem de reaccionar. No podem permetre que la desconfiança i el desànim siguin el pròleg d’una època fosca.

En definitiva, la democràcia en perill a França i Catalunya és una realitat que no podem ignorar. Això no va només de polítics, va de societat. Ens hi juguem molt més que una estadística: ens hi juguem el futur.

Reaccionem abans no sigui massa tard

Les dades són clares: la democràcia està en estat crític. A França, a Catalunya i, per extensió, a Andorra, hem de prendre consciència d’aquest desencantament creixent. No podem permetre que la desesperança ens porti cap a solucions autoritàries. És hora de reflexionar, debatre i trobar camins que reforcin la confiança en les nostres institucions i en nosaltres mateixos. Al final, el futur de la democràcia depèn de tots nosaltres.