Publicat a

Sentir-se lliure per saltar-se les normes

Part of a series of concept photos I took during lockdown using drawing mannequins. Violence between humans.

Cada dia els mitjans d’informació ens mostren exemples d’agressions entre menors i adults, fills i pares, ciutadans i agents de l’autoritat. I viceversa. S’ha arribat al punt de traspassar la línia que ens separa de la convivència en harmonia a la violència. Ja no es respecten les normes bàsiques per poder viure en pau. Tot i que en democràcia la línia que separa l’ordre de l’anarquia és molt fina, el seu gruix només depèn del respecte que es tingui al rol de l’autoritat a les nostres vides. Un respecte que s’aprèn durant la infància. Que s’inculca des de ben petits dins la família, respectant els pares i les mares, a l’escola, mostrant el degut respecte als educadors, al carrer, respectant els veïns i veïnes amb qui es conviu. I així, amb tot i tothom. Potser estem patint la conseqüència d’una educació que va erradicar el sentiment de frustració en la canalla. Qui sap si aquests comportaments són el fruit de la societat de consum, en què ha triomfat la idea que estimar els fills és donar-los tot el que demanen. En cas de ser així, seria convenient convèncer-nos que estimar-los és donar-los només el que realment necessiten i privar-los de tot el que els perjudica. Però, què es pot esperar d’una societat en què sembla que no hi hagi temps ni per parlar amb els més petits? I que el sentiment de culpa que això genera s’apaivaga a base de regals i concessions perquè ens deixin tranquils. Per a tota una generació d’infants, ara ja adults, els és difícil acceptar que havent pogut satisfer sempre els seus desitjos, ara hagin de canviar la seva forma de ser, de viure i de conviure. Per a una part d’aquesta generació, respectar les normes no és d’intel·ligents, sinó d’estúpids. Defensen la llibertat a ultrança, en el sentit de poder fer el que els rota. Aquesta tergiversació del significat de llibertat es troba cada cop més tant en campanyes electorals com en reivindicacions al voltant de la pandèmia, de la religió, de la cultura i de la ciència. Perquè, per a tota aquesta gent, la llibertat vol dir sentir-se lliure per saltar-se les normes. En definitiva, aquells que reclamen la llibertat per a tothom, en realitat, estan pensant en la seva pròpia felicitat, la que sentien quan eren uns infants consentits.

Publicat a

Ser d’aquí o viure aquí

Ara fa uns quants anys, en crear-se les cases de pagès –establiments d’agroturisme– a Catalunya, sorprenia veure quines eren les condicions requerides per la Generalitat per obrir-ne una. Es demanava a la família pagesa que les dotessin de més comoditats que les que ells mateixos tenien. Calia posar calefacció a les habitacions, fer cambres de bany, etc. En un principi la seva finalitat era que els turistes poguessin conèixer les tasques i activitats pròpies d’una explotació agrària. Alhora, havien d’aportar als propietaris uns recursos econòmics extra. A més, per obrir un establiment d’agroturisme calia ser pagès professional i obtenir rendes agràries, ramaderes o forestals. En l’actualitat, qualsevol urbanita pot adquirir una masia pirinenca i oferir serveis d’allotjament i restauració “de pagès”. I no passa res. Els pagesos de tota la vida veuen com es van obrint establiments amb totes les comoditats urbanes que ofereixen una pseudorealitat camperola. Això els priva d’uns ingressos extres que els permetrien garantir el manteniment de les seves activitats agràries i ramaderes tradicionals. Per això, el camp es va buidant i el medi natural en pateix les conseqüències. Estem contemplant, impassibles, com el món rural esdevé un apèndix més dels parcs d’aventura. Constatem l’avenç d’una natura maquillada pel gaudir dels visitants provinents d’entorns urbans. Ens preguntem on queda la realitat, la rusticitat, l’entorn feréstec on practicar l’observació amb deteniment del món que ens envolta. Sobre això, en Jordi Palau, en el seu llibre sobre asalvatjar espais naturals erms, apunta al retorn de la humilitat en els humans, a prendre consciència que conviuen en un mateix espai amb grans predadors com l’ossa i el llop, animals no domesticats, molt més forts que ells. Podria ser, doncs, que tanta artificialitat en les nostres vides –cases de pagès sense fred, muntanyes sense predadors, realitat virtual– fossin una de les causes de la pèrdua d’identitat andorrana, així com del desistiment de portar les regnes del nostre destí comunitari? Som, la gent d’Andorra, els nous pagesos que, cercant noves fonts d’ingressos, ens veiem abocats a donar més comoditats als nous residents que als ja establerts? Els habitants d’Andorra som d’aquí o tan sols vivim aquí? Tres preguntes les respostes de les quals, per anar bé, hauríem de començar a compartir.

Publicat a

El Linux de les vacunes

Des del passat mes de maig, la Universitat finlandesa de Hèlsinki tenia a punt una vacuna sense patent per a la Covid-19. És un senzill esprai nasal, de fàcil distribució i aplicació. Això hauria permès a països de tot el món vacunar les seves poblacions ràpidament i a un cost molt baix. Malauradament, en comptes de donar una subvenció de 50 milions per poder efectuar els assaigs de la fase 3 (Moderna en va rebre 2.500 dels EUA), el govern de Finlàndia es va posar del costat de la gran indústria farmacèutica, l’anomenada Big Farma. Això demostra que el model de finançament basat en patents anteposa els beneficis econòmics a la salut pública.

És un exemple més de la deriva mercantilista dels governs. En comptes d’explorar el potencial d’una investigació exempta de propietat intel·lectual, s’estimen més donar suport a les grans companyies privades, siguin del sector que siguin. Per molt que s’omplin la boca de paraules buides, els nostres governants no creuen en el potencial del bé comú, ni en temes de salut pública ni en els tecnològics, digitals, energètics o educatius.
Per capgirar aquesta tendència farien falta molts governs convençuts dels beneficis de la res publica. Aquesta expressió llatina vincula els conceptes actuals de sector públic i Estat amb el concepte tradicional de bé comú.

Però, en comptes d’anar endavant, anem endarrere. Per exemple, veient l’àmplia negativa dels estats a promoure i fer servir el programari informàtic lliure de llicències, com el Linux finlandès, o constatant la seva inoperància per regular les grans companyies digitals, les que mercantilitzen les nostres dades, en comptes de recopilar-les i fer-les servir, degudament fraccionades i anonimitzades, per tal de prendre decisions objectives basades en dades reals i no en intuïcions subjectives.

És en aquest camp, i no als carrers, on els polítics en responsabilitat han de demostrar la voluntat de legislar a favor del bé comú. Estudiant i proposant mesures legislatives que regulin l’ànim de lucre en l’àmbit de les patents, de la propietat intel·lectual, de la biopirateria, dels paradisos fiscals, de la sobirania alimentària, de les comunicacions i de l’energia. Sectors estratègics que, si fossin contemplats com a res pública, millorarien les nostres vides notablement. Com ho hauria fet una vacuna lliure de patents.

Publicat a

Ai, les dones!

Avui se celebra el Dia Internacional de les Dones; una celebració submergida enmig de la pandèmia de la Covid-19. Aquesta epidèmia ha posat en relleu la facilitat amb què s’han esquinçat les costures del nostre sistema social i econòmic. Un sistema que ha estat debilitat els darrers anys per les desregulacions de les polítiques neoliberals, així com per la globalització d’un sistema productiu insolidari. Però, a més a més, també ha fet aflorar les greus discriminacions que encara afecten les dones.

Segons les dades recollides l’any passat, durant el confinament domiciliari estricte, el 60% de les dones es van ocupar total o parcialment de les tasques domèstiques; endemés, van ser les dones les que varen estar presents majoritàriament, i de forma permanent, en les feines de primera línia: 64% en venda de productes bàsics, 86% en personal de neteja, 80% en personal de serveis socials, 84% en personal de residències per a gent gran i 70% en personal sanitari i farmacèutic. Feines que ara ha quedat palès que són essencials, i molt mal retribuïdes.
No sembla, doncs, que els hàbits patriarcals en la distribució dels usos del temps pel que fa a la corresponsabilitat hagin estat modificats pel confinament, tot i que l’increment de la convivència d’homes i dones a les llars ho hauria d’haver facilitat.

Poc ha canviat, doncs, del que ja era habitual. Netejar i tenir cura de la llar, de les persones dependents, dels infants o de la gent gran han continuat sent, majoritàriament, feina de les dones. Això els impedeix accedir a un treball remunerat, a desenvolupar una carrera professional i, evidentment, a gaudir d’un temps de lleure restaurador. Aquest no ha estat el cas pels homes no cooperadors, que, tot i estar en situació d’atur sobrevingut, han disposat ociosament de més temps lliure que les dones.
Cal insistir perquè aquesta crisi no suposi un pas enrere en els avenços socials assolits. Aquest any, i els que vindran, cal denunciar aquesta realitat per avançar en una cultura de pacte per a una corresponsabilitat efectiva.
Per això, hem d’avançar de manera conjunta cap a la igualtat efectiva de dones i homes amb equitat.

Publicat a

Sembla mentida

Ara fa 5 anys, en aquesta mateixa columna, es podia llegir que Naturlandia, tal com estava plantejada, s’havia vist que no era viable; ni socialment, ni econòmicament, ni mediambientalment. I que una de les principals preocupacions, més enllà de la precària situació de la plantilla, era el futur dels animals tancats, que d’allí estant contemplaven els humans. A ells, que també eren víctimes de la mala gestió política, no els defensava ningú per falta de legislació animalista. També es deia en aquest espai, ara fa un lustre, que aquí no hi havia cap organització amb prou múscul per fer-se càrrec dels animals, en cas de tancament sobtat del parc. També es preveia que, si anaven mal dades, els animals serien enviats frontera enllà, com els estrangers quan surten de la presó. Dit i fet.

El tancament del parc animaler de Naturlandia és una realitat. Els predadors que hi habiten seran enviats a altres parcs d’animals. Alguns a un santuari, on és previsible que tinguin una vida menys trista que aquells que tornin al circuit de l’explotació turística. La pregunta a fer-se és: algú del parc els acompanyarà per assegurar-se que el seu destí és el que s’ha pactat? Seria ben trist, i una oportunitat perduda, no poder demostrar, amb proves gràfiques, que aquests animals seran ben acollits. I que gaudiran d’unes instal·lacions en condicions adequades.

Se sap que els animals ens generen emocions, i, per tant, records. No només a les lauredianes i als lauredians. També als milers de visitants del parc. Seria convenient, doncs, que Naturlandia fes un esforç per informar d’aquest trasllat. Que no fes fora els animals com si fos un comiat causal; ans al contrari, aquelles bèsties es mereixen un cert reconeixement per haver estat tancades, algunes tirotejades i altres abandonades.

El que no pot ser és que Naturlandia es limiti a tancar un tracte amb qui es faci càrrec dels predadors, i se’n desentengui. Com el que ven un moble o un cotxe. Les osses, els llops i els linxs són éssers vius que senten, igual que nosaltres. Són éssers conscients, la qual cosa vol dir que tenen sentiments. Experimenten emocions, por, dolor i plaer. Seria inhumà que Naturlandia no fes un seguiment dels seus animals, per assegurar-se que allí on van són ben tractats. I que ens en mantinguessin informats.

Publicat a

Llei contra el mal tracte animal

A França, el Govern ha aprofitat l’aprovació de la Llei contra el maltractament animal per instaurar un certificat de sensibilització per als futurs propietaris d’animals. El seu objectiu és recordar-los les obligacions de tenir-ne cura, de la vacunació i els costos que representa la tinença d’un animal, i destaca la despesa en aliments i en veterinaris.

Aquest certificat és obligatori. Recull els compromisos a tindre en compte abans de fer-se càrrec d’un animal, i es pot signar tant en un refugi com en un veterinari o en una botiga d’animals de companyia.

A més, el país gal ha endurit les sancions pel que fa al maltractament animal. Per exemple, ara a un maltractador li poden caure tres anys de presó i una multa de 45.000 euros per la mort de l’animal. Fins i tot, en cas de condemna, se li pot prohibir de conviure amb cap altre animal.

La nova norma amb què s’han dotat els francesos per mitigar el patiment dels animals de companyia va molt més enllà: a partir del 2024 la venda de gossos i gats estarà prohibida a les botiges d’animals. Quedarà reservada a l’adopció en els refugis de les protectores o a la compra en centres de cria degudament registrats.
Tot i que encara queda molta feina a fer perquè un animal deixi de ser un objecte, des d’un punt de vista legal existeix una clara tendència vers l’equiparació dels animals com a subjectes de dret. El que ens allunya de l’antropocentrisme imperant, que, a més dels animals, també amenaça els ecosistemes.

A Andorra, el nostre Govern ha aprofitat l’aprovació del projecte de llei de modificació del cos de banders per instaurar una formació obligatòria que els propietaris de gossos perillosos hauran de superar acreditar les seves capacitats per fer-se’n càrrec.

Una diferència entre ambdues mesures, l’andorrana i la francesa, és que la primera anteposa la seguretat de les persones. En canvi, la segona vol protegir els animals de la perillositat d’alguns humans.
Finalment, a França el pes polític de les protectores d’animals i de les associacions de caça està equilibrat. No pas aquí. Un cop vistos els repetits conflictes que apareixen a la premsa de forma regular, seria preferible buscar aquest equilibri, ja que els animals també són importants. I que se’n parlés més, i a fons, al Consell General.