Categoria: Foc i Lloc

Sintropia com a guia per transformar la societat: el moment de transformar-la és ara

La sintropia: una nova cultura per transformar la societat

En el meu article anterior, reflexionava sobre la urgència de construir una cultura simbiòtica que ens ajudi a reconnectar amb nosaltres mateixos, els altres i la natura. Per tant, vull aprofundir en com el concepte de sintropia pot ser una guia per transformar la societat, oferint un camí per sortir del caos i construir un futur harmoniós i sostenible. A més, la sintropia com a guia per transformar la societat és una oportunitat per redescobrir valors com la col·laboració, l’harmonia i l’equilibri.

Transformar la societat: del caos a la sintropia

La societat actual es troba immersa en una polarització extrema, agreujada per la desinformació que circula sense fre a través de les xarxes socials. Aquestes plataformes, que inicialment van néixer per connectar-nos, s’han convertit, tanmateix, en trampolins de divisió.

Aquest context es veu agreujat per l’abandó de les humanitats, pilar del pensament crític i reflexiu. Sense elles, deixem de plantejar-nos qüestions fonamentals sobre qui som, què volem i quin és el nostre lloc al món. Com a resultat, això ens condueix a respostes simplistes i a una uniformitat que limita la diversitat i la creativitat.

Què és la sintropia?

La sintropia descriu la tendència natural cap a l’ordre, la col·laboració i l’organització de patrons harmoniosos. En canvi, l’entropia, ens porta al desordre. Per aquesta raò, la sintropia ens mostra que la col·laboració és clau per construir sistemes resilients i sostenibles.

Un exemple inspirador: L’agricultura sintròpica

Ernst Götsch, un científic suís, va desenvolupar l’agricultura sintròpica inspirat en la natura. Aquesta metodologia agroforestal regenera ecosistemes, incrementa la productivitat i preserva els recursos naturals. Així, Götsch va demostrar que la col·laboració amb la natura genera resultats sorprenents, oferint una lliçó valuosa per a totes les àrees de la societat.

El desafiament local: aplicar la sintropia al creixement d’Andorra

A Andorra, el creixement desordenat posa en perill les nostres muntanyes, que sempre han estat el nostre gran patrimoni. Tot i això, sovint prioritzem l’explotació immediata en detriment de l’harmonia amb l’entorn. Però la sintropia ens recorda que la nostra supervivència depèn de la col·laboració amb la natura, no de la seva dominació.

La lliçó de la sintropia: Reconciliar-nos amb el planeta

La sintropia ens ensenya que som part d’un sistema intel·ligent que funciona millor quan cada element contribueix positivament. Per exemple, la intel·ligència no resideix només en nosaltres, sinó en els ecosistemes que ens envolten. Els arbres, els rius i els sistemes naturals són exemples d’aquesta intel·ligència col·laborativa.

Així doncs, la nostra missió és reconciliar-nos amb el planeta, comprenent que només podem prosperar si formem part activa d’aquest sistema harmònic.

Imaginar un futur sintròpic: transformar la societat amb harmonia

Encara som a temps de redreçar el camí, però cal actuar amb valentia i responsabilitat. La sintropia ens ofereix una visió de futur basada en l’harmonia i la col·laboració. Per tant, construir societats resilients i respectuoses amb l’entorn és possible si aprenem de la natura i adoptem valors que fomentin l’equilibri.

La sintropia no és només un concepte físic, sinó una manera de viure i entendre el món. En definitiva, és un camí cap a un futur en el qual humans i natura coexistim en equilibri, creant un ordre emergent que beneficia totes les parts. Només abraçant la sintropia com a guia per transformar la societat podrem construir un futur resilient i respectuós amb el planeta i les nostres comunitats.

Ens hem acostumat a viure en un sistema que ens empeny a córrer sense parar

Els límits del sistema actual

Vivim en un món que trontolla. Els signes són clars: rius que es queden sense aigua, terres que esdevenen ermes, comunitats que es trenquen. Ens hem acostumat a viure en un sistema que ens empeny a córrer sense parar, que premia l’individualisme, que mesura l’èxit en guanys immediats mentre ignora el preu que paguem col·lectivament. Però, fins quan? Fins quan podrem continuar creixent sense tenir cura del que deixem enrere? La resposta és senzilla: ja no podem. Els límits són aquí, davant nostre, i ens interpel·len amb força. El planeta està fet un nyap. Però la cultura simbiòtica i la sostenibilitat són les alternatives per un futur equilibrat.

Encara hi som a temps

Davant d’aquesta realitat, hi ha qui es resigna i qui mira cap a una altra banda. Però també hi ha qui decideix preguntar-se si encara som a temps de fer les coses d’una altra manera. La resposta és que sí. Encara hi som a temps. Però només si entenem que no podem seguir vivint del que destrueix el territori, del que explota persones i recursos fins a deixar-los exhaurits. Necessitem alternatives, no tan sols per sobreviure, sinó per tornar a viure amb dignitat, amb equilibri, amb sentit.

La cultura simbiòtica com a resposta

La natura ens ofereix una lliçó que sovint oblidem. Res no existeix sol. Els arbres d’un bosc no competeixen entre ells per veure qui creix més alt, sinó que es connecten sota terra, comparteixen nutrients, es protegeixen del vent i la sequera. Les abelles no tan sols fan mel per a elles mateixes, sinó que pol·linitzen els camps, alimenten els ecosistemes i asseguren que altres espècies també prosperin. A la natura tot està interconnectat, tot funciona en xarxa, tot té un lloc i un propòsit. I nosaltres? Nosaltres també som part d’aquesta xarxa, encara que sovint ho oblidem.

La cultura simbiòtica ens recorda que podem viure d’una altra manera. Ens convida a deixar enrere la lògica del jo primer per abraçar la del nosaltres. Ens demana que fem un pas enrere per mirar el conjunt, per entendre que només prosperarem si el conjunt prospera. No és una idea utòpica, ni una abstracció. És un canvi profund de mentalitat, que té implicacions en la manera com gestionem els nostres recursos, com organitzem les nostres economies, com vivim en societat.

Imaginar un futur diferent

Imagina per un moment una comunitat en què les decisions no es prenen a costa d’uns quants, sinó en benefici de tothom. Una comunitat que no malbarata els recursos, sinó que els cuida i els retorna a la terra perquè puguin regenerar-se. Imagina que, en lloc d’esgotar els paisatges amb construccions sense fre, els rehabilitem amb respecte, que transformem els espais per fer-los més humans, més vius, més nostres. Imagina un món on el treball no sigui sinònim d’esgotament, sinó una manera d’aportar valor, de crear, de connectar.

Construir una societat simbiòtica

Adoptar la cultura simbiòtica no és només una qüestió de salvar el medi ambient, encara que això sigui essencial. També és una manera de salvar-nos a nosaltres mateixos, de reconstruir les relacions trencades amb les persones, amb els animals, les plantes, en definitiva, amb el país. És entendre que la riquesa no es troba en els beneficis acumulats, sinó en el benestar compartit. Quan una persona viu sense llar, quan un riu s’asseca, quan un camp queda erm, tots perdem. Però quan una persona troba suport, quan el riu torna a fluir, quan el camp torna a donar fruits, tots guanyem.

Els canvis ja han començat

L’objectiu és adoptar la cultura simbiòtica i sostenibilitat com alternatives per un futur equilibrat. Hi ha qui diu que això és un somni, que el món sempre ha funcionat així i que res no canviarà. Però no és veritat. La història ens demostra que els grans canvis sempre han començat amb una idea, amb una alternativa, amb un grup de persones que es neguen a acceptar que no hi ha un altre camí. I avui, aquesta alternativa és possible. Estem envoltats de persones, projectes i iniciatives que ja treballen des d’aquesta lògica simbiòtica. Des de l’agricultura regenerativa que retorna la vida als camps, fins a empreses que prioritzen l’impacte social i ambiental abans que els beneficis immediats. Des de comunitats que aposten per models de consum compartit, fins a governs que comencen a entendre que sostenibilitat no és només una paraula de moda, sinó una necessitat urgent.

El coratge de seguir el camí

La pregunta no és si podem fer aquest canvi, sinó si estem disposats a fer-lo. Estem disposats a abandonar la lògica de la competició per adoptar la de la col·laboració? Estem preparats per posar la vida, la natura, les persones, els animals, al centre de tot? La cultura simbiòtica ens diu que no cal renunciar a créixer, però que hem d’aprendre a créixer d’una altra manera. Hem d’aprendre a créixer amb respecte, amb cura, amb equilibri, per poder desenvolupar tot allò que som.

Encara hi som a temps. Encara podem construir un país on viure no sigui només sobreviure. On el creixement no sigui a costa d’algú o d’alguna cosa, sinó en benefici de tots. La natura ja ens ha mostrat el camí. Ara només cal que tinguem el coratge de seguir-lo.

Al capdavall, només es tracta d’anar fent com els arbres: arrelar, créixer junts i viure en equilibri.

La crisi silenciosa de l'aigua subterrània: un recurs vital oblidat en el debat públic sobre la sequera

La sequera i la situació hídrica de la península Ibèrica

Quan es parla de sequera o de la situació hídrica de la península Ibèrica, la majoria dels mitjans centren el debat en els embassaments. “Els pantans estan al 40% de la seva capacitat”, ens recorden una vegada i una altra als telenotícies. Es torna a parlar, amb certa nostàlgia, i fins i tot en fòrums d’abast global a Andorra, de l’espinosa infraestructura hidràulica del franquisme, ignorant sovint els impactes ecològics devastadors que va causar aquesta gestió centralitzada i desmesurada. Però, i l’aigua subterrània?

Les capes freàtiques: el pilar invisible de l’aigua potable

Les capes freàtiques són l’autèntic pilar de l’aigua potable que consumim diàriament, tot i que el seu estat rarament ocupa espai al discurs públic.
Mentre ens obsessionem amb el nivell dels pantans, aquestes reserves invisibles es troben en una situació alarmant: sobreexplotades, contaminades, poc protegides i incapaces de regenerar-se al ritme que les esgotem.

Factors que afecten la regeneració de les capes freàtiques

• Zones urbanes cimentades: Els terrenys impermeables dificulten que l’aigua de pluja penetri fins als aqüífers.
• Polítiques urbanístiques miops: Prioritzen el curt termini i ignoren que les capes freàtiques necessiten dècades o segles per recuperar-se.
• Extracció excessiva d’aigua: Si l’extracció continua superant la recàrrega natural, la capa freàtica no es recuperarà, fins i tot amb pluges intenses.

La manca d’informació i el silenci mediàtic

Llavors, per què els mitjans generalistes no informen periòdicament de l’estat d’aquestes reserves, com ho fan amb els embassaments?

• Dades obsoletes i poca visibilitat: Aquesta manca d’informació desvia el focus i fa que la consciència col·lectiva també es redueixi.
• Responsabilitat dels mitjans de proximitat: Els mitjans comarcals tenen un paper clau per evidenciar allò essencial que resta amagat.

Protegir les capes freàtiques: una aposta vital pel futur

Protegir les capes freàtiques no és només una qüestió tècnica o científica; és una aposta vital pel futur.
Si no redirigim el debat cap al que realment importa, ens arrisquem a un futur on no només els pantans estiguin buits, sinó també les nostres vides, desproveïdes de sentit.

El paper transformador dels mitjans locals

Els mitjans d’informació locals poden ser el motor del canvi, transformant el silenci en coneixement i l’oblit en acció.

Incredulitat i fascinació: les coses no han canviat pas tant, amb el populisme i el desig de protecció al centre del debat.

La victòria de Donald Trump: incredulitat i fascinació a Europa

La victòria de Donald Trump a les eleccions dels Estats Units el passat 7 de novembre ens deixa a Europa amb una barreja d’incredulitat i fascinació. Com és possible que un multimilionari com Trump hagi tornat a guanyar l’elecció en un país que afronta profundes divisions socials i econòmiques? Les coses no han canviat pas tant

A banda del seu patrimoni, en certa manera ens recorda aquell vell guerrer de l’antiguitat que empunyava el cetre perquè els seus èxits militars garantien la protecció del seu poble i els recursos per subsistir. Avui, les necessitats bàsiques han canviat, però el desig de seguretat i prosperitat perdura, i moltes persones segueixen buscant un líder que sembli capaç de garantir-les.

La paradoxa dels multimilionaris com a líders del poble

Amb Trump al capdavant, i fins i tot amb la influència creixent d’Elon Musk, veiem una paradoxa: multimilionaris que es presenten com a líders propers al poble, que promouen la llibertat individual i es declaren defensors de la classe treballadora. Això, des d’una mirada europea, pot semblar surrealista.

Als Estats Units, el discurs d’aquests líders ha calat entre els treballadors que se senten oblidats per un sistema que diu, en teoria, voler protegir-los. Trump i Musk han sabut connectar amb la frustració d’aquests votants, fent-los creure que els entenen i que lluiten pels seus interessos. I han aconseguit que, malgrat dades objectives que sovint diuen el contrari, aquestes persones estiguin convençudes que són ells qui millor els representen.

Quan les percepcions pesen més que les realitats

Al final, ens recorda que les percepcions pesen més que les realitats. La classe treballadora nord-americana ha confiat en Trump, no perquè ell sigui un d’ells, sinó perquè ha estat capaç de projectar una imatge de protecció i de possibilitat de canvi.

Potser, per això, no hem canviat pas tant com pensem. En certa manera, podem dir que “són les percepcions, estúpid!”

L’oportunitat d’Europa: un destí propi

Ara, una Europa unida té l’oportunitat de prendre les regnes del seu propi destí. Amb valentia i determinació, es pot construir una via pròpia, basada en els nostres valors de solidaritat i justícia social, que ens allunyi de la influència d’aquests lideratges populistes.