La visita de Macron a Andorra com a Copríncep és molt més que un acte protocol·lari. És una oportunitat per posar sobre la taula dos reptes urgents: el tractat d’associació amb Europa i la crisi de l’habitatge que amenaça l’Andorra de sempre. Aquesta és la carta oberta que li vaig adreçar des de les pàgines del Diari d’Andorra.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure perquè la visita de Emmanuel Macron com a Copríncep d’Andorra era el moment precís per dir, en veu alta i sense circumloquis, el que molts andorrans pensen: que l’especulació immobiliària i la crisi de l’habitatge estan canviant la naturalesa mateixa del país.
Benvingut, senyor Macron: la visita del Copríncep i el repte de l’habitatge a Andorra
Avui, mentre llegiu aquestes línies, el Copríncep d’Andorra ja és entre nosaltres. Benvingut, S. E. M. Emmanuel Macron. Benvingut al Principat que resisteix.
Ja sabeu, per altres vies, que som hàbils negociadors, gelosos de la nostra llibertat, supervivents nats entre muntanyes i entre potències. És cert. Però el que us demano avui no és admiració. És lucidesa.
Tres imperis i una muralla: el tractat d’associació amb Europa
Tres imperis maniobren per fer vassalls els europeus, com en l’antigor. L’imperi de l’Oest, amb la força de les tecnològiques. L’imperi del Nord, amb la força de les armes. L’imperi d’Orient, amb la força del comerç.
En aquest tauler, la neutralitat no és una virtut. És un luxe que ja no ens podem permetre. Per això, el tractat d’associació amb Europa no és una opció ideològica per a Andorra. És, senzillament, la nostra millor muralla.
L’habitatge: la batalla més silenciosa i més cruel
Però hi ha una altra batalla, més silenciosa i més cruel. L’especulació salvatge està convertint un país pròsper per a tothom en una societat trista i malalta.
L’habitatge, senyor Macron. L’habitatge, que hauria de ser un dret accessible per als treballadors i per al poble, s’ha tornat un privilegi per a uns quants i una humiliació per a molts. El poble andorrà no es mereix un Mònaco. Es mereix un país on els seus fills puguin quedar-se a viure. Amb la seguretat de no ser expulsats per la cobdícia d’uns quants que només volen acollir gent amb calé llarg.
Per a ells sí que hi ha lloc. Per a la resta, els que fan que tot funcioni, o viuen a fora o aquí com a temporers. Això és com l’apartheid.
Una petició al Copríncep: ajudeu-nos a superar aquest tràngol
És per això que us demano que ens ajudeu, dins les vostres competències com a cap d’Estat, a superar aquest tràngol. Em consta que vós i la vostra senyora sou sensibles a la cultura, a la llengua, a les petites comunitats que han sobreviscut els segles amb la mateixa obstinació que les pedres de tartera.
Sabeu, doncs, que aquestes comunitats no moren de cop. Moren a poc a poc. Quan els joves marxen. Quan els preus expulsen els de sempre. Quan una llengua queda reduïda a folklore turístic.
Un país petit amb una voluntat molt llarga
Al cap i a la fi, senyor Macron, aquest petit país que avui trepitgeu té una història llarga i una voluntat més llarga encara. Que la vostra visita sigui el principi d’una nova etapa: més justa, més forta i més nostra.
Sobre l’autor
Delfí Roca és periodista, columnista i analista especialitzat en política andorrana, societat i afers pirinencs. Escriu la columna Foc i Lloc al Diari d’Andorra i publica les seves reflexions a delfiroca.com. Ha estat director d’APAPMA, vicepresident de l’European Mountain Forum i membre del comitè directiu del Mountain Forum. La seva mirada combina el coneixement de proximitat sobre Andorra amb una perspectiva europea sobre sobirania, cooperació i drets socials.
Vols rebre les properes columnes abans que surtin publicades? Subscriu-te a delfiroca.com i no et perdis cap reflexió sobre Andorra, els Pirineus i la política que ens afecta a tots. És gratuït, és en català i arriba directament al teu correu.