Pisos rusc: habitatge urgent o falta de dignitat?

Quan la pressa per resoldre el tema de l'habitatge amenaça la qualitat de vida.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre com la solució dels pisos rusc arreu s’ha convertit en un símptoma d’un problema més profund: anys d’inacció i un model de societat que ha oblidat que l’habitatge és, abans que res, una qüestió de dignitat.

Quan la improvisació s’imposa

Quan una societat arriba tard a resoldre un problema, sempre acaba corrent. I quan es corre, s’acostuma a improvisar. Per això, en alguns indrets, per resoldre l’urgent manca d’habitatges, s’ha optat per construir a tota metxa el que s’anomenen pisos rusc. La solució dels pisos rusc consisteix en habitatges minúsculs fets dins d’edificis grans, subdividits i en espais reciclats. Una solució contra rellotge per compensar anys d’inacció política.

Després de dècades discutint sobre si calia construir més o regular millor, el mercat ha fet la seva feina: expulsar del centre de les ciutats els qui hi treballen, apujar els preus fins al ridícul i convertir l’habitatge en una mena de loteria sense premi. Ara, quan ja no queda marge, apareix la idea màgica: fer més espai dins del que ja tenim.

Una idea que sembla lògica… fins que deixa de ser-ho

A primera vista, la proposta té sentit: reutilitzar edificis buits, aprofitar estructures existents, reduir costos i oferir, finalment, alguna cosa assequible als qui només volen un lloc on viure. Es volen aprofitar oficines mai llogades, naus industrials tancades, baixos comercials buits i espais culturals que han anat desapareixent.

Però, ai las, quina desgràcia: darrere de cada bona idea s’amaga el risc d’esguerrar-la. Perquè si els pisos rusc acaben sent contenidors de persones sense finestres ni ventilació, dissenyats només per encabir gent en espais cada cop més petits, potser no estarem resolent el problema sinó traslladant-lo d’escala: passant de la falta d’habitatge a la falta de dignitat.

Quan l’habitatge es redueix a una cel·la

Perquè si el futur que ens espera són els micropisos de 10 m² per 700 euros de París, o els il·legals de 30 m² que s’anuncien a Espanya a 12.500 €/m², estem apanyats.

El repte, doncs, no és tant fer més pisos com fer-los habitables. Que no siguin un pàrquing d’humans, sinó una oportunitat per repensar com volem viure i conviure. Si l’única resposta al col·lapse immobiliari és reduir la vida a una cel·la amb microones, potser el que cal revisar no és l’urbanisme, sinó el model de país.

Mirar el que tenim a mà

I ja que hi som, potser també podríem mirar què tenim a mà. A Andorra, per exemple, les valls són plenes d’assecadors de tabac: grans, buits, ventilats, al mig del camp. En alguns, ja s’hi van preveure finestres…

Potser és una idea una mica esbojarrada, però… i si resultés que els antics assecadors fossin, en realitat, una oportunitat inesperada?

Fabricar persones, no habitatges

I encara que els assecadors i els pisos rusc funcionessin — que s’hauria de veure —, tot plegat partiria d’una premissa que convé qüestionar: que el problema és que falten habitatges. Però, i si no en faltessin, d’habitatges?

A Andorra hi ha parc immobiliari, i no pas poc: el que hi ha és habitatge tancat amb clau, pisos que dormen esperant que la revaloració faci la seva feina, i preus que els salaris d’avui no poden pagar ni de lluny. Els números no enganyen: el problema no és de quantitat, és d’accés. Es pot viure en un poble ple de cases buides, igual com es pot morir de set en un mar d’aigua salada.

Construir un mercat d’habitatges assequibles, mentrestant, comportaria molts anys. I no s’acabaria mai: cada cop que es posés la primera pedra d’un pis «assequible», l’especulació ja hauria fet dos passos més. La cursa està perduda per definició. Però el problema és urgent: la gent necessita un lloc on viure demà, no d’aquí a una dècada.

Una cosa no treu l’altra

Llavors, què es pot fer demà mateix? Dues coses, ni una més ni una menys, i cap de les dues passa per la paleta. L’una: acabar amb l’especulació, tractar l’habitatge pel que és — un bé de primera necessitat — i no pel que s’ha convertit — un actiu financer que genera rendibilitat a qui ja en té. L’altra: augmentar els ingressos de la classe treballadora fins que pugui, simplement, pagar el lloguer o la hipoteca d’una llar digna.

Vist així, potser el que fa el mercat actual, amb els seus preus impossibles, és el contrari del que diu fer: no fabrica habitatges per a persones, sinó que exigeix fabricar persones capaces de pagar-los. Persones cada cop més riques, amb contractes cada cop més sòlids, amb dos sous per llar i paciència infinita. Quan una societat organitza la seva economia al voltant d’aquest requisit, el problema ja no és l’urbanisme: és el model de país.

I això, ni els pisos rusc ni els assecadors de tabac no ho resolen. Ho podrien amortir un temps, com a mínim. Però el fons de la qüestió segueix sent el mateix que persegueixen aquestes pàgines des de fa temps: quin país volem, i per a qui.

---

Sobre l’autor

Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. Em pots seguir a Bluesky.

Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir Quan falta gent per tirar endavant, on reflexiono sobre demografia, immigració i sostenibilitat del país.

* Article publicat originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra, el 10 de novembre de 2025. L’original es pot consultar aquí: Diari d’Andorra