La catedral del PIB

El creixement «qualitatiu» i la religió d’Estat de l’economia.

Aquest article es va publicar originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra el dilluns 12 d’octubre del 2026. En aquesta versió ampliada del bloc hi afegeixo dues profunditats que la columna, pel seu format breu, no podia acollir: com les constitucions europees s’han modificat per garantir el deute —però mai el benestar—, i una petita genealogia de pensadors que, d’Aristòtil ençà, porten segles dient que la riquesa és un mitjà, no una fi.

Adjectius per no dir res

El llenguatge polític ha anat envoltant el creixement econòmic d’adjectius tranquil·litzadors –sostenible, verd, inclusiu, intel·ligent, resilient o responsable– que en fan més acceptable la continuïtat del creixement com a dogma. Però canviar el vocabulari no modifica necessàriament la realitat material: si augmenten el consum de recursos, les emissions, la urbanització o la desigualtat, el creixement continua sent salvatge, encara que es presenti com a «verd» o «sostenible». Per això, sabent que continuar creixent indefinidament en un planeta amb recursos finits és insostenible, miren de vendre-ho fent servir noves paraules, com les que s’han sentit darrerament a Andorra. Es parla d’una nova fórmula: el creixement qualitatiu. Una idea, per cert, que ha plantejat la Cambra de Comerç. Quan s’albiren noves eleccions i falten idees per als programes electorals, les propostes de la patronal arriben puntualment.

Però què vol dir, exactament, «creixement qualitatiu»? Segons el president de la Cambra de Comerç, «no podem frenar el creixement, sinó que cal ordenar-lo». Al Consell sembla que la idea ha generat consens. No és la primera vegada que el marc el posa la patronal. Ja va passar amb «Andorra té futur», presentada com a «acord estratègic» i aplicada de facto pel govern Martí el 2012. Llavors, com ara, el que era una recepta d’una part es va convertir en el sentit comú de tothom.

Quant és prou?

El problema no és l’adjectiu, sinó el que deixa fora. Un creixement «qualitatiu» continua mesurant l’èxit en PIB i, per tant, continua necessitant més activitat, més construcció i més consum d’aigua, d’energia i de sòl en un país de 468 quilòmetres quadrats encaixat entre muntanyes. La fórmula no diu on és el límit ni qui decideix quan l’hem assolit. Repartir millor el que es produeix pot ser necessari, però no respon a la pregunta prèvia: quant és prou? Per això el consens és tan còmode: cadascú hi pot veure el que vol i ningú no ha de renunciar a res. I un consens que no renuncia a res no és un canvi de rumb, sinó la manera de no tenir-ne.

El repte és assumir el que aquesta pregunta demana: un canvi de paradigma. I en aquest Consell, això és impensable. Avui dia, qui parli de decreixement, d’aturar la màquina capitalista, políticament està mort. I els consellers generals no han fet altra cosa que oficiar el culte: a la catedral del PIB, l’economia, convertida en dogma, no tolera heretgies.

L’altar on jeu el deute

Que el dogma no és cap metàfora ho sap qui miri com s’han reescrit les constitucions europees quan hi havia diners en joc. Espanya ofereix l’exemple més escandalós: el 27 de setembre de 2011, en plena crisi del deute, es va reformar l’article 135 de la Constitució —només la segona reforma des del 1978— per establir que el pagament dels interessos i del capital del deute públic «gaudirà de prioritat absoluta» davant de qualsevol altra despesa. Ni sanitat, ni educació, ni pensions: primer els creditors. L’ordre de prioritats de tota una societat, gravat en pedra constitucional perquè cap parlament futur el pogués discutir.

A Alemanya, la Schuldenbremse —el fre al deute— va entrar a la Llei Fonamental el 2009 seguint l’exemple suís: el dèficit estructural federal no pot superar el 0,35% del PIB i els Länder no es poden endeutar gens. Tan sagrada era l’escriptura que la cancellera Merkel va poder presumir de la xifra negra dels pressupostos equilibrats mentre s’apagava l’economia de l’Europa del Sud. La regla, això sí, s’ha sabut reinterpretar quan calia: es va modificar el 2022 per permetre un fons climàtic i el 2025 per excloure’n les despeses de defensa superiors a l’1% del PIB. Curiosa jerarquia: la Constitució es toca per finançar tancs, no per alimentar criatures.

Reformes exprés

Serà casual, però en cap país d’Europa no s’ha vist mai una reforma constitucional exprés per garantir el dret a l’habitatge, a l’aigua o al benestar. El deute sí, i de pressa. Vet aquí fins a quin punt el capital compta més que les persones: quan ha estat en risc, les majories parlamentàries que no es posen d’acord en res han trobat el consens en qüestió de setmanes. Si al Consell d’Andorra el «creixement qualitatiu» ha engendrat consens instantani, no és cap anomalitat: és la litúrgia de la catedral, que aplega totes les famílies del país en la mateixa missa.

El que no mesura el PIB

I si el PIB és l’altar, val la pena recordar que el qui va calcular-lo per primer cop ja va avisar de les seves limitacions. El 1934, l’economista Simon Kuznets —premi Nobel més tard— enviava al Congrés dels Estats Units el primer informe de comptabilitat nacional amb una frase que hauria d’ésser de lectura obligatòria a les escoles d’economia: «El benestar d’una nació difícilment es pot deduir d’una mesura de la renda nacional». Ho va dir ell, l’inventor de l’eina. La catedral es va construir sabent que el temple era defectuós.

Trenta-quatre anys després, i seguint un fil de tradició que ve de lluny, Robert Kennedy feia la lliçó des del costat de la política. A la Universitat de Kansas, el març de 1968, explicava que el producte nacional brut «compta la contaminació de l’aire i la publicitat del tabac… les ambulàncies que treuen els cossos dels accidents de trànsit», però «no recull la salut dels nostres fills, la qualitat de la seva educació ni l’alegria del seu joc». I concloïa, en la frase que ha envellit pitjor que cap estadistica: «mesura tot, en resum, excepte allò que fa que la vida valgui la pena».

De fet, ni tan sols era una idea nova: Aristòtil ja ho havia deixat escrit a l’Ètica a Nicòmac fa vint-i-tres segles: la riquesa no és el bé que busquem, perquè és útil «en vista d’una altra cosa». Sempre hi ha una altra cosa; el PIB és l’instrument que s’ha acabat confonent amb la fi.

On són els indicadors de felicitat?

Els intents de sortir de la confusió existeixen. El 2008, el president francès Nicolas Sarkozy va demanar a Joseph Stiglitz i Amartya Sen —un altre Nobel— una comissió per repensar la mesura del progrés: el seu informe de 2009 recomanava substituir el PIB únic per un panell d’indicadors de benestar i sostenibilitat. I Bhutan, des de fa mig segle, ha posat la Feliçitat Nacional Bruta al centre de la seva política. Res d’això no ha desbancat l’indicador vencent, però és la prova que l’alternativa no és utopia: és una feina administrativa que la majoria de parlaments prefereixen no començar.

Heretges pirinencs

Potser així es veu més clar per què, a Andorra, preguntar «quant és prou?» sona a heretgia: és demanar a una catedral que confessi que l’altar és buit. Però la pregunta és tossuda. La vàlua de les respostes possibles —l’aigua que baixa neta, el paisatge pel que no s’ha de demanar perdó, els fills que decideixen quedar-s’hi— ningú no les suma en cap PIB, i potser per això mateix són les úniques que importen. M’ho imaginava quan vaig escriure «El que necessitem és coratge»: el problema no és trobar el camí, sinó que ningú no vol ser el primer a sortir de la processó.

---

Sobre l’autor

Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.

Vols seguir el debat sobre els límits del creixement i les alternatives al PIB? Subscriu-te al blog La Contenta i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.

* Article publicat originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra.