El que necessitem és coratge

El coratge és decidir fer-ho bé sense la garantia d’un final feliç.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra, el juny del 2019, quan Andorra encara no havia declarat l’emergència climàtica. El vaig escriure com un advertiment: la declaració havia d’arribar amb mesures explícites i amb coratge, no com un gest buit. El recupero ampliat, amb una mirada retrospectiva sobre el que ha passat amb aquella reclamació d’abandonar el creixement.

Una declaració que haurà d’arribar

Més d’hora que tard el Govern d’Andorra haurà de fer la declaració d’emergència climàtica. No es podrà quedar al marge de la situació internacional, especialment a Europa. Novament, el vell continent lidera políticament una causa mundial.

Cal esperar que s’incloguin en aquesta declaració mesures explicitades. Fet i fet, és el que hom espera, i rarament s’obté, dels governs de torn.

Simplificar sense desregular

Per exemple, la promesa simplificació administrativa, per facilitar la implantació de mesures de caire energètic, hauria de ser aplicable a tota la resta d’activitats. A més, cal fer-la tant a nivell de govern com dels comuns.

Tanmateix, hi ha el risc que la simplificació dels tràmits administratius acabi en una desregulació total. Tenim experiència en aquest sentit, amb la destrucció del paisatge i l’ocupació del territori, prèvia a la regulació urbanística.

Sense ambigüitats ni col·lateral

Per aquest motiu, la declaració d’emergència hauria de comportar la màxima definició, tant dels seus objectius com de les prioritats polítiques que la impulsen. Evitant el vocabulari ambigu i políticament correcte. Com a mostra, per tal d’evitar les emissions de les calderes de calefacció, s’hauria d’explicitar com i en quant temps es pensa substituir el gasoil per una altra energia.

També cal explicitar detalladament com es pensa evitar que el benestar dels d’aquí no es faci a costa de la destrucció ambiental i humana dels llocs on s’extreuen els nostres subministres. Tenint present que tota destrucció acaba afectant tothom, siguis on siguis.

A més a més, fa temps que s’apliquen mesures per resoldre aquests problemes, tot i que no funcionen. Per tant, aquest cop la declaració ens hauria de convèncer, destacant que és diferent de la resta, perquè aquest cop sí que funcioni. Dit altrament, què és exactament el que ara es farà perquè sigui efectiu?

El missatge que no arriba

Malauradament, la comunitat científica es manifesta cada cop més pessimista. El seu missatge no arriba a un sistema financer que té el seu hàbitat natural en la bombolla econòmica. Les seves dades són ignorades.

Potser perquè es tracta d’encarar un replantejament total dels nostres objectius com a societat. En definitiva, d’abandonar el creixement mentre s’estudien amb molta cura les conseqüències vitals de les nostres decisions.

Mirada retrospectiva: el balanç del creixement

Rellegit des del 2026, el paràgraf final d’aquella columna ha envellit com el vi o com el vinagre, segons com es miri. El pessimisme científic, per començar, s’ha confirmat fet rere fet. L’any 2023 va batre tots els registres de temperatura global, i el 2024 ha estat el primer any sencer per sobre dels 1,5 °C respecte de l’època preindustrial, segons el servei Copernicus. L’Organització Meteorològica Mundial, per la seva banda, ja parla d’impactes climàtics «en espiral», alguns irreversibles durant segles.

Amb la perspectiva del temps, a més, la primera predicció de la columna es va complir de pressa. El 23 de gener del 2020, el Consell General va aprovar l’acord de reconeixement de la crisi climàtica i de declaració de l’estat d’emergència climàtica i ecològica, per unanimitat. De fet, van passar poc més de set mesos entre aquesta columna i l’acord. Ara bé, la pregunta que feia llavors va quedar sense resposta en la resolució: quines mesures concretes acompanyarien la declaració? El text reconeixia la crisi i encomanava al Govern la transició cap a la neutralitat en carboni, en línia amb l’ODS 13 i l’Acord de París. Però no explicitava ni com ni quan, exactament allò que aquí es demanava.

La resistència del capital

En canvi, on hi ha més sorpresa és en el segon element: aquella bombolla financera que ignorava les dades. De fet, des del maig de 2023 el debat sobre el post-creixement té seu institucional a Brussel·les. La conferència Beyond Growth, celebrada al mateix Parlament Europeu, va ser iniciativa d’una vintena d’eurodiputats de cinc grups polítics diferents. A més, va comptar amb un acte de seguiment el desembre de 2025 i amb una fulla de ruta concreta.

Res d’això és encara una victòria, que quedi clar. Tanmateix, la pregunta que el 2019 sonava a heretgia acadèmica —abandonar el PIB com a mesura del progrés— avui es debat a l’institució que legisla per a mig continent. Cinc dècades després dels «Límits del creixement» de Meadows, el missatge finalment hi ha entrat per la porta principal.

El que no ha canviat és l’ingredient que donava títol a la peça. Perquè reconèixer que el creixement té límits, i que n’hauríem de prescindir, continua exigint el mateix que aleshores: decidir fer-ho bé sense la garantia d’un final feliç. Això, senzillament, és coratge. I les dades del 2024 venen a dir-nos que, del coratge, encara no n’hi ha hagut prou.

---

Sobre l’autor

Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.

Vols seguir el debat sobre l’emergència climàtica i el post-creixement? Subscriu-te al blog La Contenta i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.

* Article publicat originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra.