Els grups de pressió tornen a l’atac.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra el juliol del 2019, quan el projecte del telefèric del Carroi encara era una «serp d’estiu que feia quinze anys que durava». El vaig escriure per alertar del risc de repetir el model deficitari del Funicamp. El recupero ampliat amb una mirada retrospectiva sobre el final inesperat de la història.
➜ Subscriu-t’hi gratuïtament
i rep aquestes reflexions cada dissabte al teu correu
La serp que no moria
Com una serp d’estiu que fa quinze anys que dura, torna el projecte del telefèric de Carroi. Un giny mecànic per portar gent des del centre de la capital fins al pic ple d’antenes a sobre de la vall central. Ara ja s’hi pot arribar en jeep des dels Cortals de Sispony. Des d’allí, just enfront, es veuen el pla de la Cot i la Caubella, centres neuràlgics de les pistes de Pal. Tot està relacionat.
L’exemple del Funicamp
Alguns poden pensar que el futur turístic de la capital passa per seguir creixent. Per seguir esmerçant recursos en grans infraestructures. Com si només allò que és més gran, més alt, més llarg o més ràpid fos un imant per atreure els turistes. Com el deficitari Funicamp d’Encamp, per exemple. Un telefèric que li pesa com una llosa al comú encampadà. Aquest paga a SAETDE prop de dos milions anuals per fer-lo funcionar. Però la venda de tiquets, que la fa el comú, no arriba ni de lluny a aquesta quantitat. En resum, el dèficit del telefèric li costa al comú al voltant d’un milió d’euros cada any.
El turisme ha canviat
A més, si s’examinen quines són les tendències del turisme avui dia, podem percebre que els consumidors han canviat el seu comportament en els darrers anys, a causa de la inestabilitat de l’entorn econòmic. Afortunadament, els consumidors també tenen més consciència social i respecte pel medi ambient. Això genera turistes que demanen destinacions sostenibles i que preserven els seus recursos naturals.
Tenint en compte que no hi ha sostenibilitat compatible amb un sistema que creixi constantment, la construcció d’un telefèric fins al pic de Carroi seria un error.
Paisatge sobre infraestructura
D’entrada, perquè en la més àmplia enquesta feta mai a Europa sobre els valors de les zones de muntanya, el paisatge és l’aspecte més valorat pel 98% de les respostes. Andorra la Vella sorprèn els visitants en trobar la conurbació més gran dels Pirineus envoltada per una cubeta feréstega. Amb el simple gest d’aixecar la mirada, poden contemplar natura. Per això, més valdria invertir a soterrar les lletges línies elèctriques.
No als grups de pressió
En darrer terme, perquè no podem deixar que guanyin els dolents de la pel·lícula: els grups de pressió, que són la pitjor amenaça de la lluita contra el canvi climàtic i la transició ecològica. Al capdavall, és una qüestió de voluntat política. La d’adoptar un Green New Deal a l’andorrana, per tal de no seguir perdent el temps.
Mirada retrospectiva: la serp mor de deixadesa
El final de la història el va escriure el mercat que la columna tant desconfiava. El desembre de 2020, els comuns d’Andorra la Vella i la Massana van fixar la sortida del telefèric a l’aparcament dels Pouets i van tirar endavant la licitació. Tanmateix, el 12 de juliol de 2021, esgotat el termini, el concurs va quedar desert: cap empresa no hi va presentar cap oferta. Ni una. Vint anys de projecte, i ningú no va voler construir-lo amb diners propis. Així doncs, aquell «giny mecànic» que ningú no va demanar va morir exactament com havia viscut: de deixadesa.
Els cònsols de torn, Conxita Marsol i Olga Molné, van parlar aleshores d’una «etapa de reflexió». A més, el Comú de la Massana hi va seguir gastant: 15.500 euros en un estudi d’impacte econòmic per comprovar el que el desert ja havia dit. La serp encara bellugava la cua, però era morta.
I el Funicamp? Aquell «exemple» que la columna posava de penalització també va acabar confirmant la tesi. El 2023, en el marc de la nova concessió del domini esquiable, el comú d’Encamp va negociar desfer-se’n: dissolució de la societat Funitel i traspàs de l’explotació a SAETDE, que assumeix el dèficit. La cònsol Laura Mas va xifrar aleshores el cost històric del giny per al comú: «un milió i escaig» cada any. De fet, gairebé l’exacta predicció d’aquesta columna: al voltant d’un milió anual. El telefèric del Carroi, finalment, no es va construir. Però ningú no ha pagat encara la factura del temps perdut.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.
Vols seguir el debat sobre el turisme sostenible i les infraestructures al Pirineu? Subscriu-te al blog La Contenta i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.
* Article publicat originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra.
T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics: