El 26 d’octubre de 2011 Europa blindava la banca. Quinze anys després, els carrers recorden qui va pagar la factura: escoles, serveis i sous.
Aquest article va aparèixer originalment al Foc i Lloc del Diari d’Andorra el 26 d’octubre de 2026. La versió del blog afegeix documentació, enllaços i reflexió retrospectiva per entendre com hem arribat aquí.
i rep aquestes reflexions cada dissabte al teu correu
La banca sempre guanya
Avui fa quinze anys que els caps d’Estat i de Govern de l’eurozona acordaven el que llavors es va vendre com una necessitat: el pla europeu de recapitalització bancària. L’anomenat «paquet bancari» obligava els grans bancs a reforçar el capital i preveia garanties públiques perquè poguessin accedir al finançament. L’Autoritat Bancària Europea xifrava el forat dels bancs en 106.000 milions d’euros. Tot aquell pla, segons el llenguatge oficial, servia per «restaurar la confiança dels mercats». Ep! La dels ciutadans, no. Llavors ja escrivia que si hi havia diners per avalar la banca, també n’hi havia per a les escoles i els serveis públics. Però vaig quedar en minoria.
Les xifres del rescat
L’informe d’Ajuts d’Estat de la Comissió Europea (SWD 2012/443) confirma que al llarg de 2011 els estats membres van injectar 31.700 milions d’euros en recapitalització bancària —el 0,25% del PIB europeu—, dels quals 16.500 a Irlanda, 8.500 a Espanya i 3.600 a Alemanya. Darrere, més de mig bilió en garanties públiques sostenint els balanços. Als ciutadans, en canvi, se’ls va imposar l’austeritat. Sense aval.
Les protestes que tornen
Tres lustres després, la factura surt als carrers. Les protestes històriques que sacsegen França, nascudes als instituts, són fruit de la desídia governamental. Alguns hi veiem el que és: la ruptura unilateral del contracte social. El moviment, segons Le Monde, ja és històric. L’anàlisi de Foreign Policy el situa exactament en aquest punt: la ruptura de les promeses del contracte social francès.
És curiós: els governs saben ser ràpids i creatius quan es tracta de blindar la banca, però lents i racaners quan es tracta de dotar les escoles.
Andorra: l’oligopoli persisteix
I Andorra? Res. Un país amb només tres bancs, que gestionen més de 110.000 milions d’euros segons l’Associació de Bancs Andorrans, i cap contrapoder financer públic. Hem creat una agència estatal per tancar bancs en fallida, però en quinze anys ningú no ha proposat seriosament crear una banca pública o, encara millor, una de cooperativa.
La tercera via que funciona
Perquè la tercera via existeix i funciona. Al Trentino italià, una xarxa de caixes rurals cooperatives actua des de fa més d’un segle: un soci, un vot; els beneficis, que tornin al territori. No hi ha accionistes que s’enduguin res. El juny de 2025, la província de Trento va aprovar el protocol per finançar la sostenibilitat i la transició ecològica de les empreses locals, al qual s’hi van adherir les caixes rurals cooperatives.
Jo ja ho escrivia el 2011: «Una banca, en definitiva, que sap ajudar-se mútuament».
Dues lectures recomanades
Si voleu aprofundir en aquesta línia, recordeu dos articles meus anteriors:
- «Ajudem-nos» (2011) — escrit el dia del rescat bancari
- «Banca Pública d’Andorra» (2015) — la proposta que encara esperem
Quants lustres més hem d’esperar?
Nota de cortesia: Versió original publicada al Foc i Lloc del Diari d’Andorra.