De la recapitalització de la banca europea a la força política de l’ajuda mútua.
Aquest article va aparèixer originalment a la publicació digital El Progrés, el 25 d’octubre de 2011. El vaig escriure el mateix dia que la Comissió Europea anunciava l’ajuda a la recapitalització de la banca, i més que una anàlisi econòmica volia ser una declaració de principis: per què continuava, i continuo, creient en la implicació ciutadana i en el projecte progressista.
i rep aquestes reflexions cada dissabte al teu correu
Socialitzar la banca, no salvar-la
Acabo de llegir la notícia que la Comissió Europea aprova una ajuda a la banca de 100.000 milions d’euros per recapitalitzar-la. Ara continuarà funcionant amb uns recursos propis de només el 9% dels seus diners. És a dir, la resta, 91 de cada 100 euros, podran ser inversions fetes amb endeutament addicional.
Hauria preferit que l’ajuda pública fos per socialitzar-la. Per convertir-la en el que va ser: una peça més del nostre sistema social. El comerç que compra i ven diners a raó dels que realment disposa, i que ens permet emprendre a la resta. La d’avui dia és, en canvi, una banca formada per membres lligats pel sentiment de pertinença a un mateix grup. Units, també, per la consciència d’uns interessos comuns. Una banca, en definitiva, que sap ajudar-se mútuament.
Mirant per la finestra
Miro per la finestra i sé que això no és el que ens cal. Penso en què puc fer i sento novament la necessitat d’implicar-me encara més en les organitzacions ciutadanes a les quals pertanyo. I ajudar-les a intentar que les coses canviïn cap a on pensem que ens convé.
No puc renunciar als meus ideals, als meus principis, perquè no en tinc uns altres. Quan he pensat a llançar la tovallola, vivint una vida simple en harmonia amb el sentir general, no he pogut aconseguir-ho. Per què? Seria tan senzill. Valors com la comoditat i l’hedonisme, omnipresents a la nostra societat, m’acollirien amb els braços oberts. No hi hauria conflicte ni fase incòmoda. Seria un comportament ben normal: només mirant per lo meu.
Miro el paisatge, més enllà de la finestra. Penso en el que vull.
El que vull
Vull continuar promovent que, en alguns àmbits, l’interès de tots prevalgui sobre l’interès particular. Vull continuar treballant en un projecte polític progressista, ara més vigent i necessari que mai.
Vull aconseguir que l’Estat reguli els excessos del mercat i el capitalisme financer. També vull construir uns serveis públics forts. I invertir en universitats i escoles d’alt nivell.
Vull defensar la laïcitat davant els intrusismes religiosos. Vull garantir rigorosament la seguretat de tota la ciutadania. I donar el màxim suport a la investigació i a la recerca. Vull, finalment, recolzar la creació de mitjans i televisions de qualitat.
L’ajuda mútua, concepte progressista
Allunyant la idea de l’Estat-providència, vull treballar per promoure l’emancipació de cada individu, sense que ningú se senti abandonat. Tot corregint les desigualtats socials mitjançant l’ajuda mútua, un concepte progressista molt poderós. De fet, fent-lo realitat acabarà subvertint els principis egoistes que ens vol imposar la nova dreta de vellut.
Mirada retrospectiva: el deute, quinze anys després
Escric aquesta addenda el 2026, quinze anys després de la publicació original. El que aquell octubre de 2011 era una queixa contra una banca recapitalitzada amb diners públics avui és la fotografia d’un món hipotecat. En efecte, el deute mundial va tancar el 2025 en un rècord de 348 bilions de dòlars, segons l’Institute of International Finance. Gairebé 29 bilions es van afegir només durant aquell any: l’acumulació més ràpida des de la pandèmia.
I com s’hi ha arribat, fins aquí? Doncs vehementment però amb constància: els estats van absorbir les crisis amb dèficit, els bancs centrals van inundar el sistema de diners barats durant una dècada, i les empreses i les llars s’hi van abocar. Ara el cicle s’ha capgirat. Els tipus d’interès s’han instal·lat en nivells alts, i els mercats de bons exigeixen primes altes a qui vol diners. Per tant, la factura arriba a tothom alhora: els estats pagant interessos gegantins, les multinacionals refinançant deute car, i les llars també.
Els números fan vertigen
El deute públic dels Estats Units ha superat els 40 bilions de dòlars l’agost de 2026, segons el Departament del Tresor. Per la seva banda, el deute de les llars nord-americanes ha batut el rècord el primer semestre d’enguany amb 18,8 bilions. A més, l’FMI ha avisat que l’explosió del deute americà erosiona fins i tot la prima de seguretat dels bons del Tresor. És a dir, que empeny el cost del crèdit amunt per a tot el planeta. I els bancs centrals més espavilats traslladen les seves reserves d’or a llocs més segurs.
El que jo denunciava el 2011 s’ha fet gran i ha canviat de nom. Ara els qui bomben crèdit no són només els bancs: són els fons de crèdit privat, gegants fora de tot control bancari tradicional. La qualitat del seu crèdit empitjora: Fitch va xifrar l’abril de 2026 el rècord d’impagaments en aquest mercat. Alhora, les multinacionals de la intel·ligència artificial s’endeuten a centenars de milers de milions el 2025‑2026, amb projeccions que superin mig bilió el 2026. Un cicle especulatiu, doncs, que recorda d’altres i que els analistes ja segueixen amb preocupació.
Quan escrivia que la banca s’havia de socialitzar, no imaginava que acabaria essent una peça menuda del problema. Avui el poder financer ha crescut per damunt dels estats, i els imperatius dels creditors són, més que mai, imperatius nacionals. És exactament el que em preocupava llavors, multiplicat.
I mentrestant, ¿què queda per a la resta de nosaltres? El mateix que el 2011. La implicació ciutadana, l’organització col·lectiva i una idea tan antiga com indestructible: l’ajuda mútua. De fet, mai no he trobat una síntesi millor que aquella dita que resumeix tot aquest desequilibri: els rics tenen diners; els pobres, ideals. Encara som aquí.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.
* Article publicat originalment a la publicació electrònica El Progrés.
T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics: