Un sistema públic assetjat: del discurs de l’abús a la guerra cultural contra la protecció social.
Aquest article va aparèixer originalment a la publicació digital El Progrés, el 4 de novembre de 2011. El vaig escriure en plena preocupació per les notícies sobre la situació econòmica de la CASS i davant les primeres propostes de retallades, per advertir que la salut pública no es defensava atacant qui la fa servir, sinó prevenint la malaltia.
i rep aquestes reflexions cada dissabte al teu correu
L’alarma que genera el dèficit
Les notícies que diàriament es generen a l’entorn de la situació econòmica de la Caixa Andorrana de Seguretat Social són alarmants. Al cotitzant li generen preocupació i un cert estrès soterrat, en pensar en les nostres pensions a l’hora de la jubilació. Deixarem que, després de tants anys de treball, quedin en no res? Estic segur que no. Ara bé, abans hem de ser cauts amb les propostes que s’albiren: retallades i extrema austeritat, més que no pas foment d’una bona salut. En definitiva, una població amb una ment sana en un cos sa.
Un populisme de natura cultural
El populisme conservador governant és de natura cultural, no econòmica. Cultural en el sentit antropològic del comportament de la persona com a membre de la societat. Novament ens intenta vendre una causalitat directa de la situació de la CASS: l’abús n’és el causant del dèficit. Va encara més enllà quan acusa els progressistes d’enfonsar-la amb les seves polítiques de protecció dels assalariats i de les seves famílies. De passada, proposa que aquestes persones i les seves famílies s’acullin a la protecció d’empreses privades que venen plans de pensions i complements d’assegurança mèdica.
El preocupant és que estan aconseguint que una part de la gent cregui que les polítiques progressistes pretenen robar els seus diners per malbaratar-los en l’Administració. Cal recordar-los-hi, però, que va ser la ideologia liberal conservadora la que va malbaratar els diners públics en iniciatives sense sentit. Més enllà del benefici a curt termini d’unes poques famílies, en comptes d’utilitzar-los per reforçar els fonaments d’un sistema públic de pensions i de seguretat social. Això sí: no van voler modificar-lo mentre podien fer-ho, tot i la insistència constant de l’oposició socialdemòcrata.
Una guerra cultural com la del tea party
El que intenten fer els conservadors amb aquesta «guerra cultural» contra els principis de protecció que diferencien les polítiques progressistes de les conservadores, és convèncer que els progressistes són els causants de tot aquest desgavell. I que el remei és matar el gos per acabar amb la ràbia. Dit altrament: tothom al privat si es vol estar assegurat. Són els mateixos arguments que el tea party fa servir als Estats Units. De fet, allà s’ha arribat a dir que el pla de cobertura sanitària universal dels demòcrates és un atac directe al sistema de salut nord-americà.
Cal esforçar-se, doncs, a explicar que les mesures proposades de retallada i extrema austeritat posen en perill el futur dels assalariats i les seves famílies. Així com la llibertat de gaudir d’una jubilació ben merescuda. Per tant, modificant el sistema sanitari públic, estan atacant el nostre propi cos i el de les nostres famílies.
Prevenir en comptes de retallar
Per contra, no trobem cap mesura política adreçada a no emmalaltir. És a dir, a fomentar una vida saludable amb l’objectiu de disminuir l’ús de la sanitat pública i el cost que això genera a la CASS. Les iniciatives en l’àmbit de la salut mental, dels hàbits alimentaris o el foment de l’esport són encara molt tímides. A més, un programa de planificació familiar brilla per la seva absència.
L’alimentació col·lectiva a escoles i hospitals tampoc es planteja en termes de canviar els hàbits alimentaris de la població per uns de més saludables. D’altra banda, la conciliació de la vida laboral i familiar es veu més com un problema per a les empreses que com una solució a les baixes laborals. Finalment, el foment de la cohesió social i la integració permanent dels nous residents també es poden transformar en xifres que sumen, en comptes de restar, als comptes de la CASS.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.
* Article publicat originalment a la publicació electrònica El Progrés.
T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics: