Rigor pressupostari

Quan els imperatius dels creditors esdevenen imperatius nacionals.

Aquest article el vaig escriure el 14 de novembre de 2011, en plena polèmica sobre les primeres mesures del nou govern per reduir el dèficit públic, després de dos anys en què el país havia quedat sense pressupost aprovat. Volia distingir entre dues maneres molt diferents d’interpretar el mateix debat: retallar i practicar l’austeritat.

Pals a les rodes

Dos fets han cridat la meva atenció els darrers dies. Primer, les declaracions dels conservadors en relació a l’eventual vulneració constitucional de la Llei del pressupost. La seva reacció confirma el que ja escrivia en un altre article: a la dreta de vellut no li entusiasma la lentitud de la pressa de decisions democràtiques. Així doncs, a la demanda democràtica de rectificar la llei ells en diuen «posar pals a les rodes», al·ludint a continuació a la seva majoria parlamentària. En definitiva, practiquen el populisme en intentar contornar la democràcia sota l’excusa que «és el que vol el poble».

Retallada o austeritat?

Segon fet: la inusitada reacció mediàtica a l’aparició de la paraula «retallada» en relació a les mesures preses pel Govern per intentar reduir el dèficit públic. Un dèficit insostenible que, certament, s’hauria d’haver abordat fa anys, tal com diu qui ara ens governa. Ara bé, s’oblida que els seus ho van estar impedint durant els darrers dos anys. Per això, el país es va quedar sense un pressupost adaptat a la nova situació econòmica i social.

Com hem d’anomenar, doncs, aquestes mesures? Retallada o austeritat? Retallar és una tècnica de gestió pressupostària: un reajustament a la baixa de les partides del pressupost, sense matisos. L’austeritat, contràriament, comporta un component moral indefugible. Suposa una anàlisi prèvia i una elecció de què es renuncia i de què no.

Certament, les polítiques de reducció del dèficit públic no busquen evitar els excessos i prescindir del que és superflu. Al contrari: apliquen retallades severes fins i tot en partides tan necessàries com la sanitat. O en altres que constitueixen una inversió i no una despesa, com l’educació. A més, es posa l’accent en el capítol de despeses deixant de banda el d’ingressos. Així, s’oblida que el dèficit és l’espai existent entre ambdós conceptes. Per tant, a no gastar més del que s’ingressa, se li ha de dir, simplement, rigor pressupostari.

Imperatius dels creditors

És el que ens espera d’ara endavant: restriccions i rigor, res d’austeritat i equilibri. De tota aquesta situació, aquí i al nostre entorn, el que més em preocupa és que els imperatius dels creditors hagin passat a ser imperatius nacionals. En efecte, el pagament dels crèdits de les administracions té ara prioritat absoluta per davant del rol de l’Estat com a garant de la llibertat, la igualtat i el benestar de tota la ciutadania.

Els interessos particulars dels creditors esdevenen ara interès nacional, objectius comuns. Tot i ser lògic que vulguin cobrar, no crec que això hagi de ser la funció principal de l’Estat ni un imperatiu nacional. Em sembla sensat que, front a la prioritat del creditor, l’Estat situï la igualtat, la llibertat i el benestar de la ciutadania.

---

Sobre l’autor

Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.