Absolutes

Vuit mesos de majoria absoluta i cap canvi significatiu: una ullada als temps curts de la política.

Aquest article va aparèixer originalment a la publicació digital El Progrés el 22 de novembre de 2011. El vaig escriure l’endemà de les eleccions espanyoles que van donar la majoria absoluta al Partit Popular, i a poques setmanes de les comunals andorranes del 4 de desembre, per denunciar que les majories absolutes es conquereixen amb presses però es gasten a poc a poc.

Una onada taronja que prometia molt

Andorra va viure una onada taronja que, en campanya electoral, prometia molt però concretava poc. La seva victòria es va sustentar, en gran mesura, en la sensació generalitzada de crisi política. Un miratge, aquest, alimentat per Coalició Reformista, precursora del recent nascut Demòcrates per Andorra (DA). Tanmateix, el miratge no va impedir un ingent treball legislatiu, culminat amb l’aprovació del paquet de lleis fiscals homologables per a la comunitat internacional.

Oblidant el propòsit noble que les urnes li havien concedit, CR no va donar cap oportunitat al país. Li va negar reiteradament el pa i la sal al seu govern. Aquest, culminada la reforma fiscal i anteposant els interessos generals als de partit, va convocar eleccions. I el poble va donar a DA la majoria absoluta.

El degoteig de la majoria

Han passat ja uns quants mesos i no s’ha produït cap canvi significatiu. Un degoteig de declaracions de bones intencions, els clàssics nomenaments dels càrrecs de confiança i alguna tímida mesura de reordenament ministerial. Poca cosa més. De fet, el desencant d’una part important de l’electorat comença a ser flagrant mentre el més calent és a l’aigüera. A més, comença a ser general la sensació que DA no disposa d’un programa de govern definit.

Sortosament per ells, les campanyes electorals comunals els estan donant una mica més de temps. O, si més no, en alguns casos poden arribar a trobar lògic que, d’aquí al 4 de desembre, els líders de DA es dediquin al noble art d’espardenjar buscant vots a 5 de les set parròquies. Tot això, mentre deixen una mica de costat l’interès general. Semblaria ser, doncs, que ara la prioritat nacional sigui pintar els comuns del color de la taronja.

Moure fitxa immediatament

No creieu que, quan el poble entrega tot el poder a un partit polític, ho fa amb l’exigència que mogui fitxa immediatament? En plena ressaca de la majoria absoluta del Partit Popular a Espanya, les expressions que més abunden als mitjans d’informació són: cal treballar, des d’avui mateix, ha de començar immediatament, calen mesures urgents… Em recorden, en efecte, les promeses i les declaracions a posteriori de les eleccions generals andorranes. En rebre tot el poder i la confiança de la ciutadania, s’espera que el polític escollit s’hi dediqui en cos i ànima. D’una banda, per indicar el nou rumb col·lectiu; de l’altra, per ordenar les mesures necessàries per a la nova singladura i escurçar el calendari de les reformes més adients, esperant que aportin ràpidament beneficis per a tothom.

Governar amb els vents de cara

Sabem que la presa mai és bona consellera. Però quan s’ha de governar en temps de crisi, amb els vents de cara i amb decisions urgents, només hi ha dues vies: o tens un programa ben rumitat a l’avança, o es corre el perill de rostir-se políticament en quatre dies. En definitiva, només hi ha temps per reaccionar, encara que sigui corrent el risc d’equivocar-se.

---

Sobre l’autor

Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.

* Article publicat originalment a la publicació electrònica El Progrés.