Vint-i-cinc anys al servei de la gent treballadora: homenatge a Gabriel Ubach, secretari general de l’USdA
Aquest text va aparèixer a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra. El reprodueixo aquí ampliat, amb calma, perquè certs records es mereixen espai i silenci: ni premsa ni presses. La versió original del diari queda enllaçada al final, com sempre.
Una persona que ha encarnat un rol principal
La mort de Gabriel Ubach no per esperada ha estat menys dolorosa: una persona que, en la seva versió pública, ha encarnat un rol principal, el de sindicalista. Però també ha estat, quan calia, en altres fronts oberts per evolucionar com a comunitat; no li va faltar temps per ajudar, donar suport i estar present en actes on la seva sola presència, sovint discreta, deixava clara la seva postura. Dit altrament: s’ha significat molts cops, sempre a favor de la gent treballadora.
També, quan ha calgut, ha estat un especialista a repartir estopa. Conscient que, a vegades, un titular és important per fer avançar una reivindicació, no va dubtar mai a fer servir aquesta estratègia, tot i les crítiques que rebia. Sí, de tant en tant cal donar una puntada de peu, per fer bellugar la gent apoltronada.
Servir el país
Crec que en Gabi ha servit bé el seu país. Com a persona valenta, com a funcionari públic, i com a secretari general de l’USdA. Això li mereix el meu reconeixement. I podria ser el nostre, dedicant-li un espai públic. Que ens recordi els vint-i-cinc anys dedicats a picar pedra, sense defallir.
El que la pedra va construir
Perquè la seva trajectòria ha anat sempre d’això. De la millora de la cosa pública. Aquesta és la feina d’un sindicalista. A través del seu col·lectiu, el que s’aconsegueix són millores substancials de les condicions de vida de les comunitats on operen. La jornada laboral de 8 hores i el descans setmanal no van caure del cel. La prevenció de riscos laborals, que tantes víctimes evita, tampoc. Què dir de la Seguretat Social i les pensions públiques, de les quals ni som conscients que abans no existien. I el que encara falta desenvolupar: la dignificació salarial i la negociació col·lectiva.
Res d’això, que ara donem per normal, existiria sense la feina feta per persones com en Gabriel Ubach. Però és que a més, els sindicats també han estat motors clau en la conquesta d’altres drets socials generals, com la lluita per la igualtat salarial entre gèneres, la restricció del treball infantil i la millora de l’educació pública.
La pedra i el país
Viure en un país de muntanya ens hauria de fer experts en la feina de picar pedra. La coneixem: és lenta, invisible, agradosa. Ningú no fotografia el mur de pedra seca quan és a la meitat; només es mira quan és acabat, i encara per damunt. Però sense aquella paciència de dies no hi ha paret que aguanti el glaç de l’hivern. Els països, com els marges, es construeixen així: pedra a sobre de pedra, any a sobre any, per gent que no espera que ningú li agraeixi res. Perquè com sempre s’ha dit: cada pedra fa paret.
En Gabi Ubach ha estat, a la seva manera i des del seu lloc, un d’aquests picapedrers del país. I és temptador —massa temptador— quedar-nos en el record i oblidar la feina. Per això l’homenatge honest té una condició: continuar la paret.
La pedra que queda per picar
Perquè hi ha pedra nova, i no és més tova que l’antiga. Fa uns anys, escrivint sobre el paper dels sindicats en l’era digital, ja avisava cap on anava el túnel: una digitalització mal gestionada concentra la riquesa i, amb ella, les desigualtats. Avui ho veiem amb nom i cognom: treballadors de plataforma sense contracte, vigilància electrònica al lloc de treball, una plutocràcia digital que fa córrer la idea que tot això que la pedra antiga va construir —la jornada, les pensions, la prevenció— són luxe d’un temps passat. No volen ni democràcia, perquè, diuen, és lenta i farragosa.
Sobre aquesta pedra tornen a caldre les mateixes eines: col·lectivitat, paciència i una bona dosi d’estopa. I també aquella altra cosa que el sindicalisme porta a la butxaca des del primer dia: la capacitat d’imaginar. Imaginar, per exemple, una Andorra on l’interès de tots prevalgui sobre l’interès particular, i on qui serveix el país se senti reconegut per la resta de la ciutadania. Ho deia fa anys, en plena tardor de mobilitzacions, i ara ho rellegeixo amb la veu d’en Gabi al fons. Ell ja hi era.
Continuar la paret
Per tant, cal agrair la feina feta pel Gabi, i demanar als sindicats andorrans que continuïn la seva tasca. I que ho facin amb amplitud de mires. Aixecant el cap i essent conscients que les seves reivindicacions han de servir, també, la resta de la societat.
Que el silenci d’aquesta setmana —el meu, el de molts— no enganyi ningú: no és buit. És el que fa la gent quan passa alguna cosa important. I en Gabriel Ubach, per a molts de nosaltres, ho era.
Article originalment publicat a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra.
T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics: