Fabriquen un problema inexistent i després venen la solució simplista. I l’algorisme els ajuda.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra, el 29 de novembre del 2021. El vaig escriure en un moment en què, a Europa i també a casa nostra, començava a prendre forma un fenomen polític que em feia venir esgarrifances: la polèmica com a programa.
➜ Subscriu-t’hi gratuïtament
i rep aquestes reflexions cada dissabte al teu correu
Cridar per existir
D’un temps ençà tornen a estar de moda els polítics polemistes. Aquells que, mancats d’arguments racionals, necessiten les polèmiques per tindre un espai en els mitjans d’informació. De fet, a França el terme ve de lluny: serveix per anomenar els publicistes que van convertir la provocació en mètode i, sovint, en trampolí cap a la política.
La seva tàctica és unívoca. Atien el dubte, fan ultratges a altres polítics, inciten l’odi contra altres persones. Tant pel seu color de pell com per les seves creences o opinions. En definitiva, faran tot el que calgui per cridar l’atenció i ampliar la seva base electoral. Sempre amb la vista posada en les properes eleccions.
La simbiosi amb l’algorisme
Això fa que el seu hàbitat natural siguin les xarxes socials. Unes plataformes on poden comunicar a un cost molt baix. Fins al punt que entre ells mantenen una mena de simbiosi. Ja que als algorismes que regulen les plataformes els encanten els polemistes. Pel fet que, en fomentar la polarització entre els usuaris, aquests s’hi estan més temps i els colen més anuncis.
Tant és així, que la combinació d’un polemista amb l’excitació de l’algorisme sempre genera una explosió social. Com també més diners en publicitat.
Un debat destrossat
Per aquest fet, les xarxes socials han destrossat el debat polític. Ara només donen cabuda a la polèmica, l’exabrupte, la mediocritat i la injúria. A cap dels dos, ni al polemista ni a l’algorisme, els interessa un veritable debat d’idees. Prefereixen generar, a crits, una caricatura del debat democràtic i social que les persones es mereixen.
En comptes de construir alternatives per fer front als nostres reptes. En comptes d’establir diàlegs entre sensibilitats diferents, amb l’objectiu d’enfortir la cohesió social.
Tocar de peus a terra
Perquè a l’arena política només haurien de baixar aquells capaços d’empatitzar amb l’angoixa que està sentint la població. Aquells que realment volen treballar cada dia al servei de les persones. Posant-les al centre de les seves polítiques. Perquè el sentiment d’abandó que estan patint és de dimensions bíbliques!
Aquest país té un passat que ha permès prosperar tres generacions. Com també té un present definit per les ganes de viure plegats. Gaudint dels records i dels orígens comuns. De la voluntat, al cap i a la fi, de gestionar tan bé com sigui possible el que els avantpassats han llegat.
Resumint, caldria que la classe política toqués de peus a terra. La terra andorrana. I es centrés en el quotidià, en el dia a dia de la ciutadania.
Mirada retrospectiva (des del 2026)
Aquesta columna es va publicar deu dies després d’un fet que, llavors, va passar quasi desapercebut. El 19 de novembre del 2021 quedava formalitzat Andorra Endavant, el nou partit de Carine Montaner, segons va informar el Diari d’Andorra. Tanmateix, la peça no deia cap nom. Sospesava el fenomen, no les persones.
El cicle electoral del 2023 va convertir la intuïció en resultat. Andorra Endavant va esdevenir la quarta força política del país, amb el 16% dels vots i tres consellers. El mateix nombre que el PS-SDP, tal com recullen els resultats oficials del Govern. La mateixa Montaner va celebrar-ho com «el treball de contrapoder». A més, aquella nit va insinuar que els números «no quadraven». Una al·lusió a un suposat frau electoral que el mateix cap del Govern, Xavier Espot, es va veure obligat a rebatre.
El fenomen no es va quedar en el Consell General. Aquella tardor també va néixer Somveïns d’Andorra, una plataforma ciutadana presentada l’octubre del 2023 per concórrer a les comunals, segons va informar Bondia. I en les comunals de desembre va obtenir representació institucional, amb la presència de Xavier Surana a la candidatura Enclar de la capital.
Des de llavors, el recurs al problema fabricat s’ha consolidat com a estratègia. El desembre del 2024, la presidenta del grup d’Andorra Endavant exigia al Govern quotes d’«immigració selectiva». Al mateix temps, anunciava una eina d’intel·ligència artificial pròpia per contrastar les dades oficials sobre l’acord amb la Unió Europea, segons va recollir El Periòdic d’Andorra. Al cap i a la fi, és la fórmula sencera que aquesta columna apuntava: crear primer el problema, vendre després la solució.
Tanmateix, el diagnòstic no era només electoral. Aquell mateix mes de novembre del 2021 em preguntava què costa, en política, perdre la credibilitat: «Dimitir no és un nom rus». Els polemistes viuen de la resposta inversa: guanyen ressò justament perdent-la.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.
Vols seguir el debat sobre la qualitat del debat polític? Subscriu-te al blog La Contenta i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.
* Article publicat originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra.
T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics:

