Walsh va pagar amb la vida, Assange amb cinc anys. Alertar de veritats incòmodes encara no és un dret innegable.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra, el 13 de desembre del 2021. El vaig escriure arran de dos casos d’alertadors que acabàvem de conèixer, un a Barcelona i un aquí. Quatre dies després vencía el termini europeu per protegir-los. Deu ni do.
➜ Subscriu-t’hi gratuïtament
i rep aquestes reflexions cada dissabte al teu correu
Periodisme científic
«El periodisme és lliure o és una farsa», va dir Rodolfo Walsh, militant dels Montoneros argentins, abans de ser desaparegut el 1977.
«No disparin al missatger per revelar veritats incòmodes», va escriure Julian Assange ara fa 12 anys.
Set anys després deia que «WikiLeaks és un servei públic internacional; ens especialitzem a permetre a periodistes o informants que han estat censurats a presentar els seus materials al públic».
Avui, l’australià es troba a les portes de l’extradició als EUA. En cas de produir-se, els seus ossos es podriran a la presó. La qüestió, en el seu cas, és que no se’l vol reconèixer com a periodista, cosa que el protegiria legalment. Malgrat que va ser ell el primer a establir el concepte de periodisme científic. Aquest consisteix a divulgar una notícia acompanyada dels documents originals en què se sustenta. Així el lector pot clicar en ells i decidir si la notícia és versemblant. Només així el públic pot jutjar per ell mateix i tenir opinió pròpia.
De llavors ençà, s’han donat molts exemples de periodisme científic. Des dels Panama Papers fins als enregistraments d’en Villarejo. Tota aquesta informació periodística s’ha aconseguit gràcies a aquells que informen sobre una persona o organització que es dedica a una activitat il·lícita. És gent a la qual caldria protegir.
Dos casos recents
Acabem de saber de dos casos recents. D’una banda, el d’un informàtic d’un col·legi de Barcelona que va denunciar als Mossos la troballa de pornografia infantil a l’ordinador del rector de la parròquia Pare Manyanet. De l’altra, la denúncia pública del president del SIPAAG, el sindicat de funcionaris, lamentant la deficient planificació a l’Oficina Covid.
En el cas català, el col·legi ha castigat l’informàtic per denunciar la troballa de material pedòfil als Mossos, en comptes de fer-ho a la direcció del centre. Si ho hagués fet, probablement la Congregació dels Fills de la Sagrada Família hauria enterrat el cas. En el cas andorrà, el Govern ha acusat el representant dels funcionaris de perjudicar-lo. L’hi ha convidat, fins i tot, a anar a la Batllia. I sabedor que en cap cas prosperaria una querella. El nepotisme no està tipificat com a delicte.
Malauradament, sabem per experiència que, quan s’enfronten la veritat i el poder, el poder sempre guanya.
Mirada retrospectiva (des del 2026)
La profecia de l’article, en el cas d’Assange, no es va complir. Al juny del 2024, aquest va abandonar la presó de Belmarsh per capar-se’n al tribunal de Saipan, a les Mariannes del Nord. Allà es va declarar culpable d’un sol delicte de la Llei d’Espionatge nord-americana. A canvi, la fiscalia va retirar l’extradició i li va imposar una pena equivalent al temps ja complert: cinc anys i dos mesos. Dies després aterrava a Canberra com a home lliure, tal com van informar l’Associated Press i la BBC. Un acord tancava així 14 anys d’empresonament, asil i batalla judicial.
Ara bé, el desenllaç no confirma el final tràgic que temia la columna, però sí la seva alarma. En cap moment la justícia nord-americana no el va reconèixer com a periodista. El seu advocat als EUA, Barry Pollack, ho va resumir: l’efecte foscor del cas és que els EUA persegueixen el periodisme com un delicte, segons va recollir CNBC. Això sí: el mètode que ell va establir, publicar la notícia acompanyada dels documents originals, s’ha acabat convertint en l’estàndard del periodisme d’investigació. De fet, els Panama Papers i les sèries d’investigació derivades de WikiLeaks han normalitzat el que el 2006 era revolucionari.
I els alertadors? Un parell de setmanes després d’aquesta columna, el 17 de desembre del 2021, vencia el termini europeu per transposar la directiva que els protegeix. Malauradament, aquí el fenomen continua empitjorant: sense protecció, sense reconeixement, sense mérit al davant del públic. Al cap i a la fi, en vaig escriure a «El dret a saber», la transparència com a dret encara és terra de ningú quan s’oposa al poder.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.
Vols seguir el debat sobre periodisme, alertadors i transparència? Subscriu-te al blog La Contenta i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.
* Article publicat originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra.
T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics:

