Etiqueta: #FociLloc

Publicat a

Tot en comú

La Basilica di San Pietro in Piazza San Pietro, Roma, durante un'udienza generale di Papa Francesco

Una reflexió sobre el Papa Lleó XIV, la reforma eclesial i el valor de compartir

Una elecció amb força simbòlica

El nou Papa, Robert Francis Prevost, ha escollit un nom que pesa: Lleó XIV. Després de més d’un segle sense cap Lleó al tron de Sant Pere, aquesta tria no pot ser casual. El nom evoca autoritat i reforma, però aquest nou Lleó no sembla voler manar, sinó escoltar.

Un perfil inesperat

Prevost és un home singular: agustinià, missioner, matemàtic i filòsof. És a dir, combina raó i emoció, ciència i espiritualitat, teoria i acció. Potser per això ja ha afirmat que vol una Església que construeixi ponts, no murs —una frase que sembla senzilla, però que amaga un veritable programa de vida.

Herència agustiniana i projecte col·lectiu

Les seves arrels agustinianes ens remeten a un ideal potent: viure “tot en comú”. Aquesta proposta, lluny de ser una simple norma de convent, interpel·la profundament la societat actual, marcada pel consum i l’individualisme. Compartir-ho tot —no només els béns, sinó també el poder, la veu, la responsabilitat— és avui un acte contracultural i valent.

Cap a una nova manera de ser Església

Lleó XIV assumeix el lideratge d’una institució cansada i ferida per escàndols, però encara plena de llavors bones. Si les rega amb comunitat, pensament, justícia i coratge, pot ser més que un nou Papa: pot obrir una nova manera de ser Església. Una Església que ja no es pregunta “què és meu?”, sinó “què és nostre?”.

Quan el missatge ressona a casa nostra

Aquí, a Andorra, on conviuen fe, tradició i laïcitat serena, aquestes paraules ressonen amb força. Des d’una capella romànica fins al bar del poble, molts entenem que viure millor vol dir compartir millor. Que el futur, tant del món com de l’ànima, no es construeix en solitari. I que, creguis o no, hi ha una veritat senzilla i poderosa:

O anem junts, o no anem enlloc.

Publicat a

Nantes: quan la violència adolescent deixa de ser un cas aïllat

Un crim que commociona, però no sorprèn

Un noi de 15 anys ha matat una companya i n’ha ferit tres més amb un ganivet a un institut de Nantes. El succés sacseja França, però el patró és conegut: com sempre, el que veiem als Estats Units acaba arrelant a Europa, adaptant-se als seus propis contextos.

En aquest cas, tot i que l’assassí pateix trastorns psicològics, el debat gira entorn de dues idees clau: la pèrdua de disciplina a les escoles i l’impacte de les xarxes socials en la salut mental juvenil. Cada cop és més habitual veure professors assetjats per alumnes, com va passar recentment a Marsella. Paral·lelament, augmenten els casos de depressió i ansietat entre joves immersos en la validació constant dels likes. D’aquí la urgència d’enfortir una pedopsiquiatria que agonitza per falta de recursos.

La cultura de la insurrecció digital

A més a més, en aquest cas concret, alguns alumnes van rebre un estrany correu electrònic abans de l’atac. El missatge manifest parlava de “la revolta com la victòria més gran”, un to que fa pensar en la glorificació de l’agressió i en la ruptura de qualsevol referència d’ordre o convivència.

Per tant, no estem parlant només d’una acció impulsiva, sinó d’un fenomen que beu d’una cultura de la insurrecció alimentada per continguts digitals i missatges que circulen lliurement sense filtres. Aquestes preocupacions, de fet, ja han estat temes recurrents en aquesta columna. Ara bé, cada cop és més palès que molts pares no saben, o no volen, posar límits a l’ús de pantalles.

Negligència disfressada de llibertat

En aquest sentit, no es tracta només de controlar el temps d’oci, sinó de garantir un espai segur i saludable per als fills. Permetre que els mòbils i les xarxes ocupin la vida d’un fill sense cap mena de control no és modernitat, és negligència educativa.

Alternatives reals: del problema a l’acció

Tanmateix, la bona notícia és que existeixen iniciatives que ofereixen alternatives reals. Per exemple, la cooperativa catalana Som Connexió posa a disposició al seu blog el Repte sense mòbil per a famílies, un manual descarregable que anima pares i fills a renunciar voluntàriament al telèfon per fomentar vincles més sans.

Està inspirat en el No Phone Challenge que el professor Telmo Lazkano va impulsar amb un grup d’estudiants de 4t d’ESO: durant una setmana, els alumnes van deixar el mòbil de banda i van redescobrir activitats com jugar a jocs de taula, fer excursions o simplement parlar cara a cara.

El futur depèn de nosaltres

La solució, doncs, està a les nostres mans. Perquè el que està en joc no és només la convivència a les aules, sinó també la salut mental d’una generació sencera. I, en darrer terme, la capacitat de construir una societat més madura, més empàtica i menys violenta.

Publicat a

Els 30 no fan la festa

Piano de cua negre dempeus a l'escenari d'una simfònica nacional. Instrument de música llest per actuar en un concert. El pianista interpretarà composicions clàssiques

Trenta anys de Temporada de Música i Dansa mereixien una mirada crítica i ambiciosa. En comptes d’això, hem rebut un relat institucional buit de reflexió cultural profunda.

Una ocasió desaprofitada per repensar el projecte cultural

La celebració dels 30 anys de la Temporada de Música i Dansa hauria pogut ser una gran ocasió per mirar enrere amb lucidesa, reconèixer les trajectòries que l’han fet possible i plantejar amb ambició els reptes de futur d’un projecte cultural central per al país. En lloc d’això, hem vist un exercici d’autocomplaença institucional, vestit amb una retòrica entusiasta i amable, però mancat de substància crítica.

Dels eslògans emocionals a la manca de substància crítica

El text publicat pel comú d’Andorra la Vella s’articula com un relat emocional on es presenten conceptes com Òpera amb texans, “experiències compartides”, “escenaris improvisats” o “cultura per a tothom”. És una narrativa dissenyada per connectar amb un públic ampli, però que, en el fons, redueix l’abast del projecte cultural a una sèrie d’imatges simpàtiques, més pròximes al màrqueting que a la política cultural.

Indicadors quantitatius vs. qualitat cultural real

El que manca és una reflexió crítica sobre aspectes clau. Quin és l’equilibri real entre qualitat artística i volum d’espectadors? Quin paper fan les estructures de formació i mediació, més enllà de la participació puntual d’alumnes? Quines són les condicions de producció cultural al país (pressupostos, artistes locals, continuïtat, sostenibilitat)? Aquestes preguntes són substituïdes per l’eufòria dels indicadors quantitatius, com els “3.000 espectadors” o els “8 espectacles”, com si això fos garantia d’èxit.

Quatre idees per una política cultural amb sentit

1. Respecte pels públics formats

Una política cultural intel·ligent ha de saber parlar als no iniciats sense fer-los sentir ignorants, però també ha de respectar els públics amb bagatge, que reclamen qualitat i criteri.

2. Transparència i esperit crític

No n’hi ha prou amb parlar d’èxit i innovació. Cal acompanyar el relat institucional amb dades, preguntes obertes i espais de cocreació del relat cultural.

3. Diversitat i coexistència de models

L’òpera amb texans pot conviure perfectament amb una programació d’alta exigència. No cal justificar una proposta com a “més inclusiva” en oposició a una altra, ni fer veure que l’excel·lència artística és incompatible amb la proximitat social.

4. Arrelament i memòria col·lectiva

Trenta anys de Temporada no són només una efemèride: són una memòria col·lectiva, una trajectòria sostinguda i una feina acumulada que cal reconèixer i cuidar.

Més enllà del màrqueting: cal una arquitectura cultural sòlida

La Temporada ha de ser un procés cultural viu, capaç de generar pensament, debat i transformació. Cal una arquitectura cultural sòlida. La cultura pública no es pot limitar a una desfilada d’experiències simpàtiques: ha de ser projecte, no només relat. I ha de tenir ànima, no només escenografia.

Publicat a

La comparació Goebbels

De la propaganda nazi als algoritmes de les xarxes socials: com la manipulació de masses ha evolucionat, però continua condicionant la nostra percepció de la realitat.

La manipulació de masses: de Goebbels a les xarxes socials

Si hi pensem bé, és sorprenent com les estratègies de manipulació de masses desenvolupades al segle XX per Joseph Goebbels, ministre de propaganda nazi, poden tenir ecos en algunes pràctiques actuals de les xarxes socials. Tot i les evidents diferències, els paral·lelismes entre propaganda nazi i manipulació social a les xarxes ens porten a reflexionar sobre l’impacte de la comunicació de masses en la societat.

El control de la informació com a eina de poder

Per començar, Goebbels va entendre que controlar la informació era essencial per consolidar el poder del règim nazi. Els mitjans tradicionals com la ràdio, el cinema i la premsa es van transformar en eines d’adoctrinament per reproduir missatges simples, emocionals i distorsionats. La repetició constant creava una realitat alternativa per a milions de persones utilitzant la por, l’odi i l’orgull nacional com a motors.

Els algoritmes de les xarxes socials i la polarització

D’altra banda, tot i que les xarxes socials actuals no serveixen un règim únic, sinó corporacions amb interessos econòmics, funcionen amb algoritmes dissenyats per maximitzar la interacció emocional. En aquest sentit, prioritzar continguts que generen polèmica, por o ira provoca una amplificació d’aquests sentiments. Això les converteix en canals de desinformació massiva que, d’alguna manera, remeten a les tàctiques propagandístiques del segle passat.

La diferència entre censura i cambres d’eco

Ara bé, una diferència clau és que Goebbels operava en un sistema de censura total, mentre que les xarxes socials, en teoria, ofereixen una diversitat de veus. Tot i així, aquesta diversitat queda desvirtuada per les cambres d’eco, que aïllen els usuaris i reforcen només les seves idees. A més, mentre que la propaganda nazi tenia un ritme limitat pels mitjans tradicionals, les xarxes socials permeten una disseminació instantània i global, de manera que es multiplica l’abast i l’impacte dels missatges.

La importància de la consciència crítica

En definitiva, encara que els contextos canviïn, els mecanismes psicològics romanen similars. Tal com deia Chomsky, “quan no es pot controlar la gent per la força, cal controlar el que pensa, i el mitjà és la propaganda”. Així, avui dia una mentida viralitzada pot esdevenir una realitat compartida. Això ens planteja un repte urgent: comprendre aquests paral·lelismes entre paral·lelismes entre la propaganda nazi i la manipulació social de les xarxes, exigir transparència als reguladors i exercir un consum informatiu crític, per evitar ser víctimes de les armes de manipulació massiva.

Publicat a

La pesta química

La contaminació invisible que amenaça la nostra salut i el medi ambient

La pesta química: com els PFAS amenacen la salut i el medi ambient

En ple segle XXI, vivim envoltats d’una amenaça invisible que s’ha infiltrat en l’aigua que bevem, els aliments que mengem i fins i tot l’aire que respirem. Aquest problema són els PFAS, també coneguts com a “contaminants eterns”. Són un grup de més de 10.000 compostos químics presents en productes quotidians com els teixits impermeables, les paelles antiadherents o les escumes antiincendis. La seva gran estabilitat química els fa pràcticament indestructibles, i això ha provocat una contaminació global sense precedents.

Aquestes substàncies no només persisteixen al medi ambient, sinó que també s’acumulen en els éssers vius, amb efectes devastadors. Diversos estudis han relacionat els PFAS amb greus problemes de salut, com el càncer, trastorns hormonals, problemes de fertilitat i dificultats en el desenvolupament infantil.

A Europa, les concentracions alarmants de PFAS en l’aigua potable ja superen amb escreix els límits recomanats. No obstant això, la regulació avança a pas de tortuga, i les autoritats competents són criticades pels seus retards a l’hora de controlar aquestes substàncies. Mentrestant, la indústria continua prioritzant els beneficis econòmics per sobre de la salut pública i el medi ambient.

Solucions urgents per frenar la crisi dels PFAS

Per abordar aquesta problemàtica, és essencial implementar regulacions més estrictes sobre la producció i ús dels PFAS. També cal desenvolupar tecnologies eficaces per detectar i eliminar aquestes substàncies del medi ambient. La conscienciació de la població és un altre punt clau: cal educar sobre els riscos associats als PFAS i promoure alternatives més segures en processos industrials i productes de consum.

Sobretot, hem de defensar el nostre dret fonamental a viure en un entorn lliure de contaminació, un principi que hauria de guiar totes les decisions polítiques i empresarials. Diverses organitzacions exigeixen accions immediates com la prohibició de la producció de nous PFAS i la implementació de mesures per eliminar-ne les restes.

Reflexió final: un compromís per al futur

No tot està perdut. Amb mesures fermes i un compromís global, encara som a temps de frenar aquesta pesta química que amenaça tant la humanitat com el planeta. El futur depèn de la nostra capacitat d’adoptar solucions valentes i prioritzar el benestar col·lectiu per sobre dels interessos econòmics.

Publicat a

L’Andorra del futur: una reflexió incòmoda

Andorra la Vella al capvespre, Andorra Pirineus

El discurs de Cap d’Any de Xavier Espot proposa una reflexió col·lectiva per l'Andorra del futur, posant el focus en la sostenibilitat, el benestar social i el rol internacional del país.

L’Andorra del futur: una proposta de reflexió col·lectiva

El cap de Govern d’Andorra, Xavier Espot, ha aprofitat el discurs de Cap d’Any per llançar una proposta ambiciosa: iniciar una reflexió col·lectiva per definir les bases de “l’Andorra del futur”. Aquesta iniciativa busca abordar grans reptes com la sostenibilitat, el benestar social i el posicionament internacional del país. Però, està preparada la societat andorrana per assumir aquest exercici?

Transformació i reptes pendents

En els darrers anys, Andorra ha experimentat una transformació econòmica i social accelerada. Sectors com el turisme i la construcció han crescut de manera ràpida, prioritzant sovint les urgències del moment i deixant poc marge per un debat profund. Aquest ritme ha generat un cert immobilisme davant dels grans reptes, on la ciutadania es mostra aclaparada pel dia a dia i poc inclinada a implicar-se en processos col·lectius.

Una participació ciutadana limitada

Tot i ser un fenomen global, la manca de participació ciutadana a Andorra té un impacte especial. En un país petit, la proximitat entre institucions i ciutadans podria afavorir el diàleg, però factors com la polarització d’interessos, la desconfiança institucional i una cultura participativa feble han dificultat aquest procés. Això converteix iniciatives com aquesta en reptes que sovint queden en intents simbòlics més que en projectes reals.

Per què és tan difícil la reflexió col·lectiva?

Reflexionar col·lectivament implica riscos: sacrificar beneficis immediats o afrontar canvis que poden semblar amenaces. Empresaris i ciutadans podrien mostrar resistència davant d’un debat públic que qüestioni estabilitats aparentment consolidades. A més, les relacions interpersonals i institucionals estretament lligades generen reticències per participar en discussions potencialment controvertides.

Un futur que depèn de tothom

El futur d’Andorra no només està lligat a decisions econòmiques o urbanístiques, sinó també als valors que definim com a societat. La crida del Govern pot esdevenir un projecte col·lectiu real si la ciutadania percep que les seves aportacions són escoltades i valorades. Reflexionar sobre “l’Andorra del futur” és un deure compartit que exigeix superar la inèrcia i assumir el repte de pensar més enllà de l’immediat.

Publicat a

Prou gambes, cal responsabilitat!

Una reflexió urgent sobre l'impacte mediambiental i la sostenibilitat en el consum de productes marins que és un tema urgent que cal abordar.

El títol “Prou gambes, cal responsabilitat!”, fa referència a la polèmica sobre les noves limitacions a la pesca de la gamba vermella del Mediterrani, un producte estrella de les nostres festes nadalenques, que fa emergir de nou el debat sobre fins a quin punt som responsables dels desequilibris que ara es volen corregir.

L’impacte de les normatives sobre el sector primari

En els darrers anys, les queixes dels pescadors i agricultors s’han fet sentir amb força: les limitacions imposades des de Brussel·les, segons ells, els dificulten la feina i amenacen la seva subsistència. Però, si ens aturem a reflexionar, potser el problema no són tant les normes com el context que les fa necessàries.

Crisi alimentària i confiança del consumidor

Europa ha viscut escàndols alimentaris que han sacsejat la confiança dels consumidors. Des de la crisi de les vaques boges fins a les alarmes per contaminació de peixos amb metalls pesants, hem vist com la manca de controls pot tenir un impacte devastador per a la salut pública i el medi ambient. A això, s’hi sumen els fraus en la comercialització, com les xarxes fantasma que atrapen vida marina sense control o les etiquetes enganyoses que fan passar per ecològics productes que no ho són. Aquestes pràctiques degraden la confiança del consumidor i perjudiquen els productors responsables.

Els efectes devastadors de la sobreexplotació

Pel que fa al medi ambient, la sobrepesca ha portat a la quasi extinció de moltes espècies marines, i l’ús intensiu de pesticides i fertilitzants ha contaminat terres, aqüífers i ha causat una mortalitat massiva de pol·linitzadors. Aquests fets no són accidents: són el resultat de dècades de manca de regulació efectiva.

Sostenibilitat: un deure ineludible

El sector alimentari ha tingut més d’una oportunitat per autoregular-se. Però sovint ha prioritzat beneficis econòmics a curt termini per sobre de la sostenibilitat. Si avui tenim limitacions estrictes, és perquè no s’han fet bé les coses en el passat. Les administracions no imposen restriccions per gust, sinó perquè cal corregir aquests desequilibris.

La responsabilitat és de tots

Cal buscar un equilibri entre la preservació del medi ambient i la supervivència del sector primari. Però la sostenibilitat no és negociable. Les generacions futures tenen dret a gaudir d’un mar ric i de terres fèrtils. És responsabilitat de pescadors, agricultors, consumidors i administracions assegurar que això sigui possible. Brussel·les no és l’enemic; és un aliat per construir un futur més just i equilibrat. Bon Nadal i feliç any nou!

Publicat a

La DANA ens parla, escoltarem el clima?

Buildings half destroyed by the flood in the Poyo ravine caused by the intense rains of the Dana over the Valencian Community

Canvi climàtic i desastres naturals: una oportunitat perduda per educar i actuar davant la devastació

Les conseqüències d’un fenomen devastador

La DANA que va malmetre València recentment ha deixat una estela de destrucció i dolor, amb vides perdudes i comunitats devastades. Tot i això, la cobertura mediàtica ha preferit centrar-se en la gestió política i les polèmiques institucionals, mentre que el canvi climàtic, el veritable motor d’aquest fenomen, ha quedat pràcticament relegat al silenci.

El canvi climàtic: el motor silenciat de la catàstrofe

Parlem clar: l’augment global de la temperatura, que ja supera els 1,1 ºC respecte a l’era preindustrial, està canviant el nostre planeta a un ritme alarmant. Tres fets ho confirmen sense discussió. Primer, el nivell del mar creix any rere any, augmentant la intensitat de les inundacions costaneres. Segon, els fenomens meteorològics extrems, com aquesta mateixa DANA, es tornen més freqüents i destructius. I tercer, el gel marí desapareix a velocitats mai vistes, alterant ecosistemes i accelerant el procés de l’escalfament global.

La cobertura mediàtica: polèmiques polítiques vs educació climàtica

En aquest context, sorprèn i preocupa que els mitjans de comunicació generalistes hagin prioritzat les acusacions polítiques i les demandes judicials en lloc d’aprofitar aquest desastre per educar i conscienciar la societat. No és només una oportunitat perduda, sinó també una mostra d’una desconnexió inquietant entre l’actualitat mediàtica i la realitat climàtica.

El futur de la reconstrucció: lliçons apreses o errors repetits?

Es podran permetre els valencians repetir els mateixos errors en la reconstrucció? Si ignoren el paper del canvi climàtic en aquesta DANA, tornaran a reconstruir sense prevenir, sense adaptar-se i sense preparar-se per als futurs desastres que, inevitablement, seran més freqüents i intensos. Aprendran i aprendrem la lliçó aquesta vegada?

Hora d’actuar: posar el canvi climàtic al centre del debat

Necessitem més que mai una conversa honesta sobre com el canvi climàtic està amplificant la severitat d’aquests esdeveniments. Les pluges intenses que van caure a València no són una casualitat, sinó el resultat directe d’un planeta que s’escalfa. Ignorar aquesta connexió ens condemna a repetir errors i a patir conseqüències encara més devastadores. Ara bé, el futur no està escrit. Si volem evitar que es repeteixin tragèdies com aquesta, cal posar el canvi climàtic al centre del debat. És hora de passar de la discussió política estèril a l’acció climàtica efectiva. Perquè, al cap i a la fi, el temps no espera.

Publicat a

Les coses no han canviat pas tant

Incredulitat i fascinació: les coses no han canviat pas tant, amb el populisme i el desig de protecció al centre del debat.

La victòria de Donald Trump: incredulitat i fascinació a Europa

La victòria de Donald Trump a les eleccions dels Estats Units el passat 7 de novembre ens deixa a Europa amb una barreja d’incredulitat i fascinació. Com és possible que un multimilionari com Trump hagi tornat a guanyar l’elecció en un país que afronta profundes divisions socials i econòmiques? Les coses no han canviat pas tant

A banda del seu patrimoni, en certa manera ens recorda aquell vell guerrer de l’antiguitat que empunyava el cetre perquè els seus èxits militars garantien la protecció del seu poble i els recursos per subsistir. Avui, les necessitats bàsiques han canviat, però el desig de seguretat i prosperitat perdura, i moltes persones segueixen buscant un líder que sembli capaç de garantir-les.

La paradoxa dels multimilionaris com a líders del poble

Amb Trump al capdavant, i fins i tot amb la influència creixent d’Elon Musk, veiem una paradoxa: multimilionaris que es presenten com a líders propers al poble, que promouen la llibertat individual i es declaren defensors de la classe treballadora. Això, des d’una mirada europea, pot semblar surrealista.

Als Estats Units, el discurs d’aquests líders ha calat entre els treballadors que se senten oblidats per un sistema que diu, en teoria, voler protegir-los. Trump i Musk han sabut connectar amb la frustració d’aquests votants, fent-los creure que els entenen i que lluiten pels seus interessos. I han aconseguit que, malgrat dades objectives que sovint diuen el contrari, aquestes persones estiguin convençudes que són ells qui millor els representen.

Quan les percepcions pesen més que les realitats

Al final, ens recorda que les percepcions pesen més que les realitats. La classe treballadora nord-americana ha confiat en Trump, no perquè ell sigui un d’ells, sinó perquè ha estat capaç de projectar una imatge de protecció i de possibilitat de canvi.

Potser, per això, no hem canviat pas tant com pensem. En certa manera, podem dir que “són les percepcions, estúpid!”

L’oportunitat d’Europa: un destí propi

Ara, una Europa unida té l’oportunitat de prendre les regnes del seu propi destí. Amb valentia i determinació, es pot construir una via pròpia, basada en els nostres valors de solidaritat i justícia social, que ens allunyi de la influència d’aquests lideratges populistes.