Quan defensar la vida costa la mort, la tria ja no és teòrica: és una qüestió de dignitat i de futur.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar llum a la paradoxa terrible del nostre temps: persones que donen la vida per defensar la natura i les comunitats són oblidades en silenci, mentre d’altres morts concentren tota l’atenció mediàtica i institucional.
Hipólito Quispe Huamán va ser assassinat el 26 de juliol passat, quan tornava cap a casa. Era un defensor de la selva amazònica. Lluitava contra la mineria il·legal, per preservar els rius que donen vida a pobles sencers, per conservar les terres on comunitats pageses encara viuen amb dignitat. Dit altrament, defensava els béns comuns. I per aquest motiu, el van fer callar a trets. De fet, no és un cas aïllat. Entre 2012 i 2023, més de 2.100 defensors ambientals han estat assassinats arreu del món.
Un silenci global
Només el 2023, van ser 196. Homes i dones indígenes, agricultors, comunitats afrodescendents, activistes sense altaveu als grans mitjans. Persones que van donar la vida per protegir els seus territoris, per frenar empreses depredadores i governs còmplices. Gent que defensava la vida. I que el món ha deixat morir en silenci, lluny de les capitals, sense monuments, sense càmeres, sense smartphones ni xarxes virals.
Vides que importen, vides que no
Mentrestant, l’assassinat de Charlie Kirk, influencer de dreta als Estats Units, va sacsejar titulars arreu del planeta. Portades, tertúlies, condemnes institucionals, banderes a mig pal. Un minut de silenci al Congrés nord-americà. I, de nou, el missatge implícit: unes vides importen més que d’altres. Uns morts són tragèdies nacionals. D’altres, simple estadística.
Però la diferència no és només de ressò mediàtic: és de sistema. Hi ha qui lluita per transformar-lo, per garantir drets, justícia i sostenibilitat. I hi ha qui el defensa com sigui, tot aixafant les veus dissidents.
Una tria moral inevitable
Són dues visions del món. Dues direccions irreconciliables. Ens repeteixen que els extrems es toquen, que l’esquerra radical i la dreta radical són igual de perilloses. Però no és cert.
Un vol escoles públiques; l’altre, murs i fronteres.
Un vol protegir la natura; l’altre, destruir-la per fer negoci.
Un defensa la vida; l’altre, privilegis.
Per això no és una equidistància: és una tria moral. No és un debat acadèmic, ni una disputa teòrica. És vida o mort. Futur o extinció. Democràcia o autoritarisme. I no queda gaire temps.
Accions concretes
La tria és inevitable. I nosaltres, què farem? Participar en moviments socials locals, votar amb consciència i consumir de manera responsable són formes directes de fomentar una economia social i solidària que posi la vida al centre. Aquest és el millor remei.
Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir La norma: un pacte invisible que sosté la convivència.
