Categoria: Foc i lloc

Foc i lloc és l’espai on recullo els articles d’opinió que publico quinzenalment al Diari d’Andorra. Una mirada personal sobre el país, la seva gent i el seu temps.

Publicat a

Tot en comú

La Basilica di San Pietro in Piazza San Pietro, Roma, durante un'udienza generale di Papa Francesco

Una reflexió sobre el Papa Lleó XIV, la reforma eclesial i el valor de compartir

Una elecció amb força simbòlica

El nou Papa, Robert Francis Prevost, ha escollit un nom que pesa: Lleó XIV. Després de més d’un segle sense cap Lleó al tron de Sant Pere, aquesta tria no pot ser casual. El nom evoca autoritat i reforma, però aquest nou Lleó no sembla voler manar, sinó escoltar.

Un perfil inesperat

Prevost és un home singular: agustinià, missioner, matemàtic i filòsof. És a dir, combina raó i emoció, ciència i espiritualitat, teoria i acció. Potser per això ja ha afirmat que vol una Església que construeixi ponts, no murs —una frase que sembla senzilla, però que amaga un veritable programa de vida.

Herència agustiniana i projecte col·lectiu

Les seves arrels agustinianes ens remeten a un ideal potent: viure “tot en comú”. Aquesta proposta, lluny de ser una simple norma de convent, interpel·la profundament la societat actual, marcada pel consum i l’individualisme. Compartir-ho tot —no només els béns, sinó també el poder, la veu, la responsabilitat— és avui un acte contracultural i valent.

Cap a una nova manera de ser Església

Lleó XIV assumeix el lideratge d’una institució cansada i ferida per escàndols, però encara plena de llavors bones. Si les rega amb comunitat, pensament, justícia i coratge, pot ser més que un nou Papa: pot obrir una nova manera de ser Església. Una Església que ja no es pregunta “què és meu?”, sinó “què és nostre?”.

Quan el missatge ressona a casa nostra

Aquí, a Andorra, on conviuen fe, tradició i laïcitat serena, aquestes paraules ressonen amb força. Des d’una capella romànica fins al bar del poble, molts entenem que viure millor vol dir compartir millor. Que el futur, tant del món com de l’ànima, no es construeix en solitari. I que, creguis o no, hi ha una veritat senzilla i poderosa:

O anem junts, o no anem enlloc.

Publicat a

Nantes: quan la violència adolescent deixa de ser un cas aïllat

Un crim que commociona, però no sorprèn

Un noi de 15 anys ha matat una companya i n’ha ferit tres més amb un ganivet a un institut de Nantes. El succés sacseja França, però el patró és conegut: com sempre, el que veiem als Estats Units acaba arrelant a Europa, adaptant-se als seus propis contextos.

En aquest cas, tot i que l’assassí pateix trastorns psicològics, el debat gira entorn de dues idees clau: la pèrdua de disciplina a les escoles i l’impacte de les xarxes socials en la salut mental juvenil. Cada cop és més habitual veure professors assetjats per alumnes, com va passar recentment a Marsella. Paral·lelament, augmenten els casos de depressió i ansietat entre joves immersos en la validació constant dels likes. D’aquí la urgència d’enfortir una pedopsiquiatria que agonitza per falta de recursos.

La cultura de la insurrecció digital

A més a més, en aquest cas concret, alguns alumnes van rebre un estrany correu electrònic abans de l’atac. El missatge manifest parlava de “la revolta com la victòria més gran”, un to que fa pensar en la glorificació de l’agressió i en la ruptura de qualsevol referència d’ordre o convivència.

Per tant, no estem parlant només d’una acció impulsiva, sinó d’un fenomen que beu d’una cultura de la insurrecció alimentada per continguts digitals i missatges que circulen lliurement sense filtres. Aquestes preocupacions, de fet, ja han estat temes recurrents en aquesta columna. Ara bé, cada cop és més palès que molts pares no saben, o no volen, posar límits a l’ús de pantalles.

Negligència disfressada de llibertat

En aquest sentit, no es tracta només de controlar el temps d’oci, sinó de garantir un espai segur i saludable per als fills. Permetre que els mòbils i les xarxes ocupin la vida d’un fill sense cap mena de control no és modernitat, és negligència educativa.

Alternatives reals: del problema a l’acció

Tanmateix, la bona notícia és que existeixen iniciatives que ofereixen alternatives reals. Per exemple, la cooperativa catalana Som Connexió posa a disposició al seu blog el Repte sense mòbil per a famílies, un manual descarregable que anima pares i fills a renunciar voluntàriament al telèfon per fomentar vincles més sans.

Està inspirat en el No Phone Challenge que el professor Telmo Lazkano va impulsar amb un grup d’estudiants de 4t d’ESO: durant una setmana, els alumnes van deixar el mòbil de banda i van redescobrir activitats com jugar a jocs de taula, fer excursions o simplement parlar cara a cara.

El futur depèn de nosaltres

La solució, doncs, està a les nostres mans. Perquè el que està en joc no és només la convivència a les aules, sinó també la salut mental d’una generació sencera. I, en darrer terme, la capacitat de construir una societat més madura, més empàtica i menys violenta.

Publicat a

Els 30 no fan la festa

Piano de cua negre dempeus a l'escenari d'una simfònica nacional. Instrument de música llest per actuar en un concert. El pianista interpretarà composicions clàssiques

Trenta anys de Temporada de Música i Dansa mereixien una mirada crítica i ambiciosa. En comptes d’això, hem rebut un relat institucional buit de reflexió cultural profunda.

Una ocasió desaprofitada per repensar el projecte cultural

La celebració dels 30 anys de la Temporada de Música i Dansa hauria pogut ser una gran ocasió per mirar enrere amb lucidesa, reconèixer les trajectòries que l’han fet possible i plantejar amb ambició els reptes de futur d’un projecte cultural central per al país. En lloc d’això, hem vist un exercici d’autocomplaença institucional, vestit amb una retòrica entusiasta i amable, però mancat de substància crítica.

Dels eslògans emocionals a la manca de substància crítica

El text publicat pel comú d’Andorra la Vella s’articula com un relat emocional on es presenten conceptes com Òpera amb texans, “experiències compartides”, “escenaris improvisats” o “cultura per a tothom”. És una narrativa dissenyada per connectar amb un públic ampli, però que, en el fons, redueix l’abast del projecte cultural a una sèrie d’imatges simpàtiques, més pròximes al màrqueting que a la política cultural.

Indicadors quantitatius vs. qualitat cultural real

El que manca és una reflexió crítica sobre aspectes clau. Quin és l’equilibri real entre qualitat artística i volum d’espectadors? Quin paper fan les estructures de formació i mediació, més enllà de la participació puntual d’alumnes? Quines són les condicions de producció cultural al país (pressupostos, artistes locals, continuïtat, sostenibilitat)? Aquestes preguntes són substituïdes per l’eufòria dels indicadors quantitatius, com els “3.000 espectadors” o els “8 espectacles”, com si això fos garantia d’èxit.

Quatre idees per una política cultural amb sentit

1. Respecte pels públics formats

Una política cultural intel·ligent ha de saber parlar als no iniciats sense fer-los sentir ignorants, però també ha de respectar els públics amb bagatge, que reclamen qualitat i criteri.

2. Transparència i esperit crític

No n’hi ha prou amb parlar d’èxit i innovació. Cal acompanyar el relat institucional amb dades, preguntes obertes i espais de cocreació del relat cultural.

3. Diversitat i coexistència de models

L’òpera amb texans pot conviure perfectament amb una programació d’alta exigència. No cal justificar una proposta com a “més inclusiva” en oposició a una altra, ni fer veure que l’excel·lència artística és incompatible amb la proximitat social.

4. Arrelament i memòria col·lectiva

Trenta anys de Temporada no són només una efemèride: són una memòria col·lectiva, una trajectòria sostinguda i una feina acumulada que cal reconèixer i cuidar.

Més enllà del màrqueting: cal una arquitectura cultural sòlida

La Temporada ha de ser un procés cultural viu, capaç de generar pensament, debat i transformació. Cal una arquitectura cultural sòlida. La cultura pública no es pot limitar a una desfilada d’experiències simpàtiques: ha de ser projecte, no només relat. I ha de tenir ànima, no només escenografia.

Publicat a

La muntanya no és nostra

Silenci, esforç i paisatge

El silenci trencat

Els qui practiquen esquí de muntanya busquen silenci, esforç i paisatge.

Pugen a ritme lent, llegint rastres a la neu, respirant el fred i gaudint d’un entorn que senten viu. Tanmateix, cada cop és més difícil trobar aquest silenci. El brunzit persistent de les motos de neu ho envaeix tot.

Una activitat sense control

Aquesta pràctica no està regulada com cal: fora de les zones protegides, tot s’hi val. Aquestes màquines circulen, pràcticament sense restriccions, per qualsevol indret. Cada cop més potents, travessen boscos i carenes com si fossin circuits privats. No hi ha horaris, ni zones delimitades, ni cap regulació efectiva. Mentrestant, uns pugen amb esquís i respecte, d’altres ho destrueixen amb soroll i benzina. No és una molèstia puntual: és una invasió creixent.

Una muntanya viva, no un circuit

El problema és la idea que la muntanya és només un espai per consumir, estil Fast & Furious. Però no ho és. A la muntanya hi ha vida. Fins i tot a ple hivern, la fauna s’hi refugia i lluita per sobreviure. En aquesta època, molts animals —com les perdius blanques o els galls de bosc— viuen amb les reserves d’energia al límit. Quan una moto els espanta, fugen o aixequen el vol. Aquest fet, sovint, provoca un sobreesforç que pot causar la seva mort.

Tot per una activitat purament recreativa, sovint promoguda per guies i empreses turístiques sense tenir en compte l’impacte.

Impacte ambiental i social

Tant a l’hivern com a l’estiu, les motos contaminen, erosionen i trenquen la convivència entre usuaris. La muntanya no és un parc temàtic. És un ecosistema fràgil i finit.

D’altra banda, hi ha poca o nul·la vigilància per part de les autoritats comunals, que tenen la competència sobre l’accés al medi natural a cada parròquia. Per aquest motiu, molts esquiadors de muntanya i naturalistes han expressat el seu malestar a fòrums i xarxes socials.

Cal una regulació urgent

Cal una llei clara i efectiva a nivell nacional: zones restringides, vigilància, sancions. Sobretot, però, cal una altra mirada. La muntanya no és nostra. És viva. I ens toca defensar-la.

Una crida als amants de la muntanya

Per acabar, convido els amants de la muntanya a organitzar-se, a escriure a les institucions, a fer sentir la seva veu.

Publicat a

La mentida impune

Ens hem resignat a la impunitat de la mentida en democràcia.

En el nostre dia a dia, hi ha una convenció compartida que sustenta el sistema econòmic: la confiança en el paper moneda. Tots acceptem bitllets i monedes sense qüestionar-ne el valor, encara que, en essència, no siguin res més que paper imprès o metall encunyat. Aquesta confiança, aquest consens tàcit, és fonamental perquè l’economia funcioni. Ara bé, per què aquesta mateixa lògica no s’aplica a la veritat en política?

Si algú falsifica moneda, el sistema legal actua sense contemplacions. Hi ha lleis estrictes que castiguen severament els falsificadors, perquè entenem que alterar la moneda és un atac directe a la nostra convivència econòmica. Tanmateix, quan la falsificació es trasllada a l’àmbit polític, es manipulen dades, es tergiversen fets i es menteix deliberadament la ciutadania, la reacció social i institucional és tèbia o inexistent. Ens hem resignat a la impunitat de la mentida en democràcia.

Ens trobem davant d’una paradoxa greu: acceptem sense objeccions que hi hagi lleis per protegir la veritat econòmica, però ens mostrem incapaços d’exigir mecanismes reals per protegir la veritat en política. Els discursos electorals esdevenen catàlegs de promeses que ningú espera que es compleixin, les rodes de premsa s’omplen de dades manipulades i l’opinió pública es veu intoxicada per estratègies de desinformació. Això no és un dany menor: és un veritable frau democràtic.

Per què ens neguem a exigir responsabilitats polítiques per les mentides? Potser perquè el sistema està dissenyat perquè la mentida no sigui sancionada, perquè els mecanismes de control estan sovint en mans dels mateixos que menteixen. Potser perquè el cinisme ha impregnat tant la societat que considerem inevitable que la veritat no tingui cap valor.

Però si volem una democràcia saludable, hem de repensar aquesta resignació. Hi ha països com Alemanya, el Regne Unit i França on la falsedat deliberada en l’esfera política té conseqüències juridicopolítiques. Per què no podem aspirar al mateix? No podem seguir acceptant la mentida com una eina lògica del poder sense posar en risc la democràcia mateixa. Si la nostra societat castiga la falsificació de moneda perquè posa en perill l’economia, hauria d’estar igualment disposada a castigar la falsificació de la veritat, que posa en perill la nostra llibertat.

Publicat a

El baluard europeu

Guaita Tower, view of the castle of the Republic of San Marino, Italy

Europa és i ha de continuar sent el baluard de la democràcia.

Europa és i ha de continuar sent el baluard de la democràcia. En un món on l’autoritarisme avança i els valors democràtics es veuen amenaçats, cal reafirmar el compromís amb la llibertat. Andorra, com a part d’Europa, també forma part d’aquest baluard i ha de defensar-lo. Hem de creure en aquesta idea i donar-hi suport sense fissures.

Aquesta defensa no pot ser passiva. La dreta reaccionària i els moviments autoritaris no es combaten amb indiferència. Cal unitat, resistència i acció decidida. La Unió Europea ha fet passos valents per reforçar la seva cohesió. Tanmateix, el perill no només ve de fora. A Hongria, el govern de Viktor Orbán ha erosionat la independència judicial i la llibertat de premsa. A més, a Eslovàquia, la ultradreta ha guanyat pes i representa una amenaça als valors democràtics. Fora de la UE, Bielorússia és el cas més flagrant de règim autoritari a Europa. Aleksandr Lukaixenko continua governant amb mà de ferro, sense respectar els drets humans.

Per això, els qui creiem en la democràcia no podem quedar-nos de braços plegats. La història ens ha ensenyat que les conquestes democràtiques són fràgils. Si no es defensen, poden desaparèixer. És el moment de reafirmar el nostre compromís amb determinació.

D’altra banda, figures com Donald Trump han demostrat que fins i tot les democràcies consolidades poden trontollar. Per tant, no podem normalitzar discursos reaccionaris i autoritaris. Si Europa vol ser un veritable baluard de la democràcia, ha d’actuar amb fermesa i sense vacil·lacions.

Per aconseguir-ho, necessitem institucions fortes, transparents i fidels als seus valors fundacionals. També cal educar en la memòria històrica i fomentar el pensament crític. A més, la resignació i la indiferència s’han de combatre amb acció i compromís. Només així garantirem que Europa continuï sent aquest baluard de llibertat.

És innegable que Europa i Andorra estan en una cruïlla. Tot i això, la història ens ha ensenyat que la determinació dels pobles ha estat clau en moments decisius. La caiguda del Mur de Berlín en 1989 en va ser un exemple clar: la voluntat popular va doblegar un règim autoritari i va obrir el camí cap a la llibertat. Avui, aquesta mateixa força pot preservar la democràcia.

Publicat a

Democràcia en perill: un avís per a Andorra i més enllà

El futur de la democràcia en joc: implicacions per a Andorra i el món

Democràcia en perill: l’obsessió pels números i l’oblit de les emocions

La democràcia en perill és una realitat que afecta França i Catalunya, i que també constitueix un avís per Andorra i més enllà. A Andorra, obsessionats amb els números, sovint oblidem prendre el pols emocional dels nostres veïns. És cert que depenem econòmicament d’ells, però estem més pendents dels ibèrics que dels gals. I això és un error. El comportament dels francesos és crucial per al nostre comerç i ens ajuda a entendre cap a on es mou el nostre entorn. Per exemple, el recent Baròmetre de la confiança política del CEVIPOF ofereix una radiografia inquietant del nostre veí del nord. Les dades són alarmants.

França: Democràcia en perill i una societat en depressió política i social

Segons l’estudi, només un 26% dels francesos confia en la política i un 23% en el seu govern. Aquestes xifres reflecteixen una societat desencantada, esgotada i desmoralitzada. Concretament, un 45% diu sentir desconfiança, un 40% confessa estar esgotat i un 35% se sent clarament apàtic. En canvi, només un 15% experimenta benestar, un 14% sent serenitat i un 13% confiança. Dit d’una altra manera, si França fos una persona, l’enviaríem directament a teràpia.

El més preocupant és que un 41% dels francesos aprova la idea d’un líder que no necessiti eleccions ni Parlament. Gairebé la meitat dels nostres veïns veu amb bons ulls viure sota un règim autoritari. Aquestes dades són una mostra clara que la democràcia està en perill.

Catalunya: Un reflex preocupant del perill per a la democràcia

A Catalunya, la situació no és gaire millor. Segons el Sondeig d’Opinió 2024 de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, un 36,4% dels homes catalans de 18 a 24 anys no rebutja del tot la instauració d’una dictadura. Aquestes dades no són només xifres, sinó el símptoma d’un problema més profund que amenaça la democràcia a Andorra i més enllà.

Democràcia en perill: Un terreny fèrtil per als homes forts

Quan la gent es desencanta de la política, busca solucions ràpides i simples. La història ens ensenya cap a on acostuma a mirar en moments com aquest: cap als homes forts i cap a respostes autoritàries. No ens enganyem: les coses no han canviat tant en 30.000 anys.

A més, no és casualitat que el 73% dels francesos afirmi que el país necessita un “veritable líder” (preferiblement mascle) per posar ordre. Aquest és el preludi d’un futur totalitari que ja hauríem d’haver après a evitar. Tot això confirma que la democràcia en perill és un problema urgent.

Un avís per a tots: Democràcia en perill a Andorra i més enllà

Aquest no és només un problema francès. És un avís per a Andorra i més enllà. Si volem que la democràcia i l’estat del benestar siguin la norma i no l’excepció, hem de reaccionar. No podem permetre que la desconfiança i el desànim siguin el pròleg d’una època fosca.

En definitiva, la democràcia en perill a França i Catalunya és una realitat que no podem ignorar. Això no va només de polítics, va de societat. Ens hi juguem molt més que una estadística: ens hi juguem el futur.

Reaccionem abans no sigui massa tard

Les dades són clares: la democràcia està en estat crític. A França, a Catalunya i, per extensió, a Andorra, hem de prendre consciència d’aquest desencantament creixent. No podem permetre que la desesperança ens porti cap a solucions autoritàries. És hora de reflexionar, debatre i trobar camins que reforcin la confiança en les nostres institucions i en nosaltres mateixos. Al final, el futur de la democràcia depèn de tots nosaltres.

Publicat a

La comparació Goebbels

De la propaganda nazi als algoritmes de les xarxes socials: com la manipulació de masses ha evolucionat, però continua condicionant la nostra percepció de la realitat.

La manipulació de masses: de Goebbels a les xarxes socials

Si hi pensem bé, és sorprenent com les estratègies de manipulació de masses desenvolupades al segle XX per Joseph Goebbels, ministre de propaganda nazi, poden tenir ecos en algunes pràctiques actuals de les xarxes socials. Tot i les evidents diferències, els paral·lelismes entre propaganda nazi i manipulació social a les xarxes ens porten a reflexionar sobre l’impacte de la comunicació de masses en la societat.

El control de la informació com a eina de poder

Per començar, Goebbels va entendre que controlar la informació era essencial per consolidar el poder del règim nazi. Els mitjans tradicionals com la ràdio, el cinema i la premsa es van transformar en eines d’adoctrinament per reproduir missatges simples, emocionals i distorsionats. La repetició constant creava una realitat alternativa per a milions de persones utilitzant la por, l’odi i l’orgull nacional com a motors.

Els algoritmes de les xarxes socials i la polarització

D’altra banda, tot i que les xarxes socials actuals no serveixen un règim únic, sinó corporacions amb interessos econòmics, funcionen amb algoritmes dissenyats per maximitzar la interacció emocional. En aquest sentit, prioritzar continguts que generen polèmica, por o ira provoca una amplificació d’aquests sentiments. Això les converteix en canals de desinformació massiva que, d’alguna manera, remeten a les tàctiques propagandístiques del segle passat.

La diferència entre censura i cambres d’eco

Ara bé, una diferència clau és que Goebbels operava en un sistema de censura total, mentre que les xarxes socials, en teoria, ofereixen una diversitat de veus. Tot i així, aquesta diversitat queda desvirtuada per les cambres d’eco, que aïllen els usuaris i reforcen només les seves idees. A més, mentre que la propaganda nazi tenia un ritme limitat pels mitjans tradicionals, les xarxes socials permeten una disseminació instantània i global, de manera que es multiplica l’abast i l’impacte dels missatges.

La importància de la consciència crítica

En definitiva, encara que els contextos canviïn, els mecanismes psicològics romanen similars. Tal com deia Chomsky, “quan no es pot controlar la gent per la força, cal controlar el que pensa, i el mitjà és la propaganda”. Així, avui dia una mentida viralitzada pot esdevenir una realitat compartida. Això ens planteja un repte urgent: comprendre aquests paral·lelismes entre paral·lelismes entre la propaganda nazi i la manipulació social de les xarxes, exigir transparència als reguladors i exercir un consum informatiu crític, per evitar ser víctimes de les armes de manipulació massiva.

Publicat a

La pesta química

La contaminació invisible que amenaça la nostra salut i el medi ambient

La pesta química: com els PFAS amenacen la salut i el medi ambient

En ple segle XXI, vivim envoltats d’una amenaça invisible que s’ha infiltrat en l’aigua que bevem, els aliments que mengem i fins i tot l’aire que respirem. Aquest problema són els PFAS, també coneguts com a “contaminants eterns”. Són un grup de més de 10.000 compostos químics presents en productes quotidians com els teixits impermeables, les paelles antiadherents o les escumes antiincendis. La seva gran estabilitat química els fa pràcticament indestructibles, i això ha provocat una contaminació global sense precedents.

Aquestes substàncies no només persisteixen al medi ambient, sinó que també s’acumulen en els éssers vius, amb efectes devastadors. Diversos estudis han relacionat els PFAS amb greus problemes de salut, com el càncer, trastorns hormonals, problemes de fertilitat i dificultats en el desenvolupament infantil.

A Europa, les concentracions alarmants de PFAS en l’aigua potable ja superen amb escreix els límits recomanats. No obstant això, la regulació avança a pas de tortuga, i les autoritats competents són criticades pels seus retards a l’hora de controlar aquestes substàncies. Mentrestant, la indústria continua prioritzant els beneficis econòmics per sobre de la salut pública i el medi ambient.

Solucions urgents per frenar la crisi dels PFAS

Per abordar aquesta problemàtica, és essencial implementar regulacions més estrictes sobre la producció i ús dels PFAS. També cal desenvolupar tecnologies eficaces per detectar i eliminar aquestes substàncies del medi ambient. La conscienciació de la població és un altre punt clau: cal educar sobre els riscos associats als PFAS i promoure alternatives més segures en processos industrials i productes de consum.

Sobretot, hem de defensar el nostre dret fonamental a viure en un entorn lliure de contaminació, un principi que hauria de guiar totes les decisions polítiques i empresarials. Diverses organitzacions exigeixen accions immediates com la prohibició de la producció de nous PFAS i la implementació de mesures per eliminar-ne les restes.

Reflexió final: un compromís per al futur

No tot està perdut. Amb mesures fermes i un compromís global, encara som a temps de frenar aquesta pesta química que amenaça tant la humanitat com el planeta. El futur depèn de la nostra capacitat d’adoptar solucions valentes i prioritzar el benestar col·lectiu per sobre dels interessos econòmics.

Publicat a

L’Andorra del futur: una reflexió incòmoda

Andorra la Vella al capvespre, Andorra Pirineus

El discurs de Cap d’Any de Xavier Espot proposa una reflexió col·lectiva per l'Andorra del futur, posant el focus en la sostenibilitat, el benestar social i el rol internacional del país.

L’Andorra del futur: una proposta de reflexió col·lectiva

El cap de Govern d’Andorra, Xavier Espot, ha aprofitat el discurs de Cap d’Any per llançar una proposta ambiciosa: iniciar una reflexió col·lectiva per definir les bases de “l’Andorra del futur”. Aquesta iniciativa busca abordar grans reptes com la sostenibilitat, el benestar social i el posicionament internacional del país. Però, està preparada la societat andorrana per assumir aquest exercici?

Transformació i reptes pendents

En els darrers anys, Andorra ha experimentat una transformació econòmica i social accelerada. Sectors com el turisme i la construcció han crescut de manera ràpida, prioritzant sovint les urgències del moment i deixant poc marge per un debat profund. Aquest ritme ha generat un cert immobilisme davant dels grans reptes, on la ciutadania es mostra aclaparada pel dia a dia i poc inclinada a implicar-se en processos col·lectius.

Una participació ciutadana limitada

Tot i ser un fenomen global, la manca de participació ciutadana a Andorra té un impacte especial. En un país petit, la proximitat entre institucions i ciutadans podria afavorir el diàleg, però factors com la polarització d’interessos, la desconfiança institucional i una cultura participativa feble han dificultat aquest procés. Això converteix iniciatives com aquesta en reptes que sovint queden en intents simbòlics més que en projectes reals.

Per què és tan difícil la reflexió col·lectiva?

Reflexionar col·lectivament implica riscos: sacrificar beneficis immediats o afrontar canvis que poden semblar amenaces. Empresaris i ciutadans podrien mostrar resistència davant d’un debat públic que qüestioni estabilitats aparentment consolidades. A més, les relacions interpersonals i institucionals estretament lligades generen reticències per participar en discussions potencialment controvertides.

Un futur que depèn de tothom

El futur d’Andorra no només està lligat a decisions econòmiques o urbanístiques, sinó també als valors que definim com a societat. La crida del Govern pot esdevenir un projecte col·lectiu real si la ciutadania percep que les seves aportacions són escoltades i valorades. Reflexionar sobre “l’Andorra del futur” és un deure compartit que exigeix superar la inèrcia i assumir el repte de pensar més enllà de l’immediat.