Els qui practiquen esquí de muntanya busquen silenci, esforç i paisatge.
Pugen a ritme lent, llegint rastres a la neu, respirant el fred i gaudint d’un entorn que senten viu. Tanmateix, cada cop és més difícil trobar aquest silenci. El brunzit persistent de les motos de neu ho envaeix tot.
Una activitat sense control
Aquesta pràctica no està regulada com cal: fora de les zones protegides, tot s’hi val. Aquestes màquines circulen, pràcticament sense restriccions, per qualsevol indret. Cada cop més potents, travessen boscos i carenes com si fossin circuits privats. No hi ha horaris, ni zones delimitades, ni cap regulació efectiva. Mentrestant, uns pugen amb esquís i respecte, d’altres ho destrueixen amb soroll i benzina. No és una molèstia puntual: és una invasió creixent.
Una muntanya viva, no un circuit
El problema és la idea que la muntanya és només un espai per consumir, estil Fast & Furious. Però no ho és. A la muntanya hi ha vida. Fins i tot a ple hivern, la fauna s’hi refugia i lluita per sobreviure. En aquesta època, molts animals —com les perdius blanques o els galls de bosc— viuen amb les reserves d’energia al límit. Quan una moto els espanta, fugen o aixequen el vol. Aquest fet, sovint, provoca un sobreesforç que pot causar la seva mort.
Tot per una activitat purament recreativa, sovint promoguda per guies i empreses turístiques sense tenir en compte l’impacte.
Impacte ambiental i social
Tant a l’hivern com a l’estiu, les motos contaminen, erosionen i trenquen la convivència entre usuaris. La muntanya no és un parc temàtic. És un ecosistema fràgil i finit.
D’altra banda, hi ha poca o nul·la vigilància per part de les autoritats comunals, que tenen la competència sobre l’accés al medi natural a cada parròquia. Per aquest motiu, molts esquiadors de muntanya i naturalistes han expressat el seu malestar a fòrums i xarxes socials.
Cal una regulació urgent
Cal una llei clara i efectiva a nivell nacional: zones restringides, vigilància, sancions. Sobretot, però, cal una altra mirada. La muntanya no és nostra. És viva. I ens toca defensar-la.
Una crida als amants de la muntanya
Per acabar, convido els amants de la muntanya a organitzar-se, a escriure a les institucions, a fer sentir la seva veu.
Vivim, paradoxalment, en una societat que ha portat l’individualisme a l’extrem
Group of people standing in circle, a meeting.
La crítica recurrent: drets sense deures?
Fa temps que aquells que defensem el progrés social i el bé comú ens sentim interpel·lats per una crítica constant: que només parlem de drets i oblidem els deures. Però qualsevol persona amb un bri de senderi sap que tot dret comporta, ineludiblement, un deure afegit. Només en aquest equilibri trobem l’essència d’una societat democràtica i cohesionada.
Els drets fonamentals i la seva responsabilitat
Vivim en una època en què reivindiquem la protecció dels drets fonamentals: la llibertat d’expressió, el dret a l’educació, a un habitatge digne i a la salut pública. Tots ells són conquestes col·lectives, no privilegis. Però sovint oblidem que cada dret comporta un compromís:
La llibertat d’expressió exigeix respecte i responsabilitat en el debat públic.
El dret a l’educació implica aprofitar-la i compartir coneixement.
El dret a un planeta saludable ens obliga a protegir-lo amb accions concretes.
Filosofia i cultures que entenen el vincle
Aquesta relació entre drets i deures no és nova. Rousseau parlava del contracte social com a pacte entre llibertat i responsabilitat social. En la filosofia oriental, el dharma representa el deure vital de cada persona. Les comunitats indígenes viuen assumint deures col·lectius cap al grup, els avantpassats i les generacions futures.
Els cinc nivells de responsabilitat
Per entendre aquest equilibri entre llibertat i responsabilitat, podem parlar de cinc grans nivells de deure:
Cap a un mateix: cura personal, salut mental, consciència de les accions.
Cap als altres: respecte mutu, solidaritat, empatia.
Cap a la societat: participació cívica, vot actiu, esperit crític constructiu.
Cap a la Mare Terra: sostenibilitat, consum responsable, ecologia activa.
Cap al sagrat: connexió amb el misteri de l’existència, espiritualitat, o consciència interior.
L’individualisme: un desafiament actual
Avui, l’individualisme extrem ens porta a preguntar-nos només: “Què hi ha del meu?” Aquesta mentalitat ha afeblit el teixit social i diluït el compromís col·lectiu. Exigim molt, però contribuïm poc. I així, el benestar col·lectiu es veu amenaçat.
Recuperar el sentit del deure
Recuperar el sentit del deure cívic no vol dir renunciar als drets humans. Vol dir entendre que la llibertat només és plena quan és compartida. Ens hem de preguntar: què faig jo pels altres? Així es construeix una societat basada en valors, el respecte, la col·laboració i la pertinença comunitària.
En temps de crisi, més responsabilitat
Amb conflictes internacionals, emergència climàtica i desigualtats creixents, és urgent refer els vincles comunitaris i assumir responsabilitats individuals i col·lectives. La convivència social no es basa només en drets garantits, sinó en compromís mutu.
Recapitulant: els drets i els deures són inseparables
No podem defensar els drets si no assumim els deures que els sostenen. Potser el primer pas és escoltar més, exigir menys i actuar millor. Si tots ens impliquem, podrem construir una societat més justa, equitativa i habitable.
Ens hem resignat a la impunitat de la mentida en democràcia.
En el nostre dia a dia, hi ha una convenció compartida que sustenta el sistema econòmic: la confiança en el paper moneda. Tots acceptem bitllets i monedes sense qüestionar-ne el valor, encara que, en essència, no siguin res més que paper imprès o metall encunyat. Aquesta confiança, aquest consens tàcit, és fonamental perquè l’economia funcioni. Ara bé, per què aquesta mateixa lògica no s’aplica a la veritat en política?
Si algú falsifica moneda, el sistema legal actua sense contemplacions. Hi ha lleis estrictes que castiguen severament els falsificadors, perquè entenem que alterar la moneda és un atac directe a la nostra convivència econòmica. Tanmateix, quan la falsificació es trasllada a l’àmbit polític, es manipulen dades, es tergiversen fets i es menteix deliberadament la ciutadania, la reacció social i institucional és tèbia o inexistent. Ens hem resignat a la impunitat de la mentida en democràcia.
Ens trobem davant d’una paradoxa greu: acceptem sense objeccions que hi hagi lleis per protegir la veritat econòmica, però ens mostrem incapaços d’exigir mecanismes reals per protegir la veritat en política. Els discursos electorals esdevenen catàlegs de promeses que ningú espera que es compleixin, les rodes de premsa s’omplen de dades manipulades i l’opinió pública es veu intoxicada per estratègies de desinformació. Això no és un dany menor: és un veritable frau democràtic.
Per què ens neguem a exigir responsabilitats polítiques per les mentides? Potser perquè el sistema està dissenyat perquè la mentida no sigui sancionada, perquè els mecanismes de control estan sovint en mans dels mateixos que menteixen. Potser perquè el cinisme ha impregnat tant la societat que considerem inevitable que la veritat no tingui cap valor.
Però si volem una democràcia saludable, hem de repensar aquesta resignació. Hi ha països com Alemanya, el Regne Unit i França on la falsedat deliberada en l’esfera política té conseqüències juridicopolítiques. Per què no podem aspirar al mateix? No podem seguir acceptant la mentida com una eina lògica del poder sense posar en risc la democràcia mateixa. Si la nostra societat castiga la falsificació de moneda perquè posa en perill l’economia, hauria d’estar igualment disposada a castigar la falsificació de la veritat, que posa en perill la nostra llibertat.
Europa és i ha de continuar sent el baluard de la democràcia.
Europa és i ha de continuar sent el baluard de la democràcia. En un món on l’autoritarisme avança i els valors democràtics es veuen amenaçats, cal reafirmar el compromís amb la llibertat. Andorra, com a part d’Europa, també forma part d’aquest baluard i ha de defensar-lo. Hem de creure en aquesta idea i donar-hi suport sense fissures.
Aquesta defensa no pot ser passiva. La dreta reaccionària i els moviments autoritaris no es combaten amb indiferència. Cal unitat, resistència i acció decidida. La Unió Europea ha fet passos valents per reforçar la seva cohesió. Tanmateix, el perill no només ve de fora. A Hongria, el govern de Viktor Orbán ha erosionat la independència judicial i la llibertat de premsa. A més, a Eslovàquia, la ultradreta ha guanyat pes i representa una amenaça als valors democràtics. Fora de la UE, Bielorússia és el cas més flagrant de règim autoritari a Europa. Aleksandr Lukaixenko continua governant amb mà de ferro, sense respectar els drets humans.
Per això, els qui creiem en la democràcia no podem quedar-nos de braços plegats. La història ens ha ensenyat que les conquestes democràtiques són fràgils. Si no es defensen, poden desaparèixer. És el moment de reafirmar el nostre compromís amb determinació.
D’altra banda, figures com Donald Trump han demostrat que fins i tot les democràcies consolidades poden trontollar. Per tant, no podem normalitzar discursos reaccionaris i autoritaris. Si Europa vol ser un veritable baluard de la democràcia, ha d’actuar amb fermesa i sense vacil·lacions.
Per aconseguir-ho, necessitem institucions fortes, transparents i fidels als seus valors fundacionals. També cal educar en la memòria històrica i fomentar el pensament crític. A més, la resignació i la indiferència s’han de combatre amb acció i compromís. Només així garantirem que Europa continuï sent aquest baluard de llibertat.
És innegable que Europa i Andorra estan en una cruïlla. Tot i això, la història ens ha ensenyat que la determinació dels pobles ha estat clau en moments decisius. La caiguda del Mur de Berlín en 1989 en va ser un exemple clar: la voluntat popular va doblegar un règim autoritari i va obrir el camí cap a la llibertat. Avui, aquesta mateixa força pot preservar la democràcia.
No ho és qui alça una bandera mentre nega drets fonamentals
El fals patriotisme: una amenaça creixent
Els darrers anys hem vist com arreu del món es multipliquen moviments polítics reaccionaris que es presenten com a defensors de la pàtria, de la identitat i dels valors tradicionals. Utilitzen discursos inflamats, carregats de nostàlgia per un passat idealitzat, per justificar polítiques excloents, repressives i antidemocràtiques. Però, podem considerar patriotes aquells que menyspreen una part dels seus conciutadans? Podem parlar de patriotisme quan el seu únic objectiu és la divisió i l’odi?
Quan l’amor a la pàtria es converteix en eina d’exclusió
Un veritable patriota no és qui alça una bandera mentre nega drets fonamentals a qui pensa diferent o ve d’un altre lloc. Un patriota autèntic no és aquell que esgrimeix consignes nacionalistes mentre menysprea la diversitat cultural, rebutja els drets humans o es burla de les lluites per la igualtat. No, estimar la pàtria no significa voler tornar a un passat fictici en què uns quants dominaven i la resta callava. Estimar la pàtria vol dir estimar la seva gent, tota la seva gent, independentment de l’origen, la raça, la religió o l’orientació sexual. Significa vetllar pel seu benestar, per la seva justícia, per la seva llibertat.
Patriotisme o manipulació? La perversió d’un concepte noble
L’onada reaccionària que vivim no és només una resposta a la globalització o als canvis socials. És una ofensiva contra els valors democràtics que han costat dècades de construir. Els que pretenen monopolitzar el concepte de pàtria volen en realitat destruir la seva essència més noble: la convivència i el respecte.
L’ofensiva reaccionària contra els valors democràtics
Són persones que menystenen la igualtat, que veuen els drets humans com una nosa, que ridiculitzen la lluita contra el canvi climàtic i que criminalitzen la diversitat cultural. No volen defensar el país, volen controlar-lo. No volen protegir la seva gent, volen sotmetre-la.
El control i la divisió com a estratègia política
Els exemples d’aquesta deriva autoritària són cada cop més preocupants. No fa gaire, el vicepresident dels Estats Units, J. D. Vance, va pronunciar un discurs agressiu en què acusava la Unió Europea de perseguir la llibertat d’expressió, en al·lusió al cordó sanitari establert a Alemanya per frenar l’extrema dreta.
Discursos incendiaris i autoritarisme: un perill global
Curiosament, aquest discurs arriba abans d’unes eleccions federals decisives a Alemanya, el país més gran de la UE, on la democràcia es veu amenaçada per l’auge del neofeixisme. Però Vance no es va quedar aquí: també a Múnic va proclamar que Donald Trump serà el nou “xèrif” del món. Aquestes paraules, lluny de ser innocents, marquen una línia clara en l’estratègia d’imposar una visió del món basada en l’autoritarisme i el menyspreu a les institucions democràtiques.
Trump, Vance i la instrumentalització del patriotisme
Trump, per la seva banda, continua amb les seves declaracions incendiàries, com ara la proposta de convertir Gaza en la “nova Riviera francesa”, ignorant completament la destrucció i el patiment humà a la regió. Així mateix, ha arribat a afirmar que “el que salva el seu país no viola cap llei!”, un missatge clarament dirigit a justificar qualsevol acció despòtica sota la bandera del patriotisme.
L’auge del neofeixisme i el seu impacte a Europa
Aquest fenomen no és exclusiu de les grans potències, i països més petits com Andorra també han d’estar alerta. Durant segles, Andorra ha estat un territori d’acollida, un exemple de convivència pacífica i diversitat cultural. Tot i la seva història de respecte i equilibri amb els veïns, no és immune a la influència d’aquestes ideologies reaccionàries que busquen dividir la societat i trencar la seva cohesió.
Andorra i la necessitat de defensar la pluralitat
És essencial que Andorra, com altres democràcies, es mantingui ferma en la defensa dels seus valors de pluralitat i respecte. No podem permetre que aquests falsos patriotes defineixin el futur. La seva retòrica es vesteix de sentiments primaris, de por i d’ira, perquè saben que així poden manipular més fàcilment la societat.
No podem normalitzar el discurs de l’extrema dreta
Es fan passar per víctimes d’un suposat complot progressista mentre impulsen mesures autoritàries. Ens diuen que volen protegir la nació, però en realitat només volen assegurar el poder per a uns quants. I tot això passa amb la complicitat de dirigents polítics que, amb la seva tebiesa, permeten que aquest discurs es normalitzi. Cada concessió a l’extrema dreta és una derrota de la democràcia.
La democràcia no és un dret garantit, és una conquesta diària
No podem restar de braços plegats mentre el reaccionarisme avança. La història ens ha ensenyat què passa quan deixem créixer la intolerància sense oposar-hi resistència. No podem esperar que els nostres drets siguin defensats per aquells que només busquen mantenir el poder.
Alcem la veu abans que sigui massa tard
Som nosaltres, la ciutadania, qui hem de posar fre a aquest despropòsit. La democràcia no és només un sistema polític, és una conquesta diària. Si volem un país just, plural i lliure, hem de defensar-lo amb tota la força. No podem permetre que el passat torni disfressat de futur. Alcem la veu. Mobilitzem-nos. No permetem que el silenci sigui còmplice de la intolerància que avança. Abans no sigui massa tard.
El futur de la democràcia en joc: implicacions per a Andorra i el món
Democràcia en perill: l’obsessió pels números i l’oblit de les emocions
La democràcia en perill és una realitat que afecta França i Catalunya, i que també constitueix un avís per Andorra i més enllà. A Andorra, obsessionats amb els números, sovint oblidem prendre el pols emocional dels nostres veïns. És cert que depenem econòmicament d’ells, però estem més pendents dels ibèrics que dels gals. I això és un error. El comportament dels francesos és crucial per al nostre comerç i ens ajuda a entendre cap a on es mou el nostre entorn. Per exemple, el recent Baròmetre de la confiança política del CEVIPOF ofereix una radiografia inquietant del nostre veí del nord. Les dades són alarmants.
França: Democràcia en perill i una societat en depressió política i social
Segons l’estudi, només un 26% dels francesos confia en la política i un 23% en el seu govern. Aquestes xifres reflecteixen una societat desencantada, esgotada i desmoralitzada. Concretament, un 45% diu sentir desconfiança, un 40% confessa estar esgotat i un 35% se sent clarament apàtic. En canvi, només un 15% experimenta benestar, un 14% sent serenitat i un 13% confiança. Dit d’una altra manera, si França fos una persona, l’enviaríem directament a teràpia.
El més preocupant és que un 41% dels francesos aprova la idea d’un líder que no necessiti eleccions ni Parlament. Gairebé la meitat dels nostres veïns veu amb bons ulls viure sota un règim autoritari. Aquestes dades són una mostra clara que la democràcia està en perill.
Catalunya: Un reflex preocupant del perill per a la democràcia
A Catalunya, la situació no és gaire millor. Segons el Sondeig d’Opinió 2024 de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, un 36,4% dels homes catalans de 18 a 24 anys no rebutja del tot la instauració d’una dictadura. Aquestes dades no són només xifres, sinó el símptoma d’un problema més profund que amenaça la democràcia a Andorra i més enllà.
Democràcia en perill: Un terreny fèrtil per als homes forts
Quan la gent es desencanta de la política, busca solucions ràpides i simples. La història ens ensenya cap a on acostuma a mirar en moments com aquest: cap als homes forts i cap a respostes autoritàries. No ens enganyem: les coses no han canviat tant en 30.000 anys.
A més, no és casualitat que el 73% dels francesos afirmi que el país necessita un “veritable líder” (preferiblement mascle) per posar ordre. Aquest és el preludi d’un futur totalitari que ja hauríem d’haver après a evitar. Tot això confirma que la democràcia en perill és un problema urgent.
Un avís per a tots: Democràcia en perill a Andorra i més enllà
Aquest no és només un problema francès. És un avís per a Andorra i més enllà. Si volem que la democràcia i l’estat del benestar siguin la norma i no l’excepció, hem de reaccionar. No podem permetre que la desconfiança i el desànim siguin el pròleg d’una època fosca.
En definitiva, la democràcia en perill a França i Catalunya és una realitat que no podem ignorar. Això no va només de polítics, va de societat. Ens hi juguem molt més que una estadística: ens hi juguem el futur.
Reaccionem abans no sigui massa tard
Les dades són clares: la democràcia està en estat crític. A França, a Catalunya i, per extensió, a Andorra, hem de prendre consciència d’aquest desencantament creixent. No podem permetre que la desesperança ens porti cap a solucions autoritàries. És hora de reflexionar, debatre i trobar camins que reforcin la confiança en les nostres institucions i en nosaltres mateixos. Al final, el futur de la democràcia depèn de tots nosaltres.
De la propaganda nazi als algoritmes de les xarxes socials: com la manipulació de masses ha evolucionat, però continua condicionant la nostra percepció de la realitat.
Volksempfänger o receptor del poble a l’Alemanya nazi
La manipulació de masses: de Goebbels a les xarxes socials
Si hi pensem bé, és sorprenent com les estratègies de manipulació de masses desenvolupades al segle XX per Joseph Goebbels, ministre de propaganda nazi, poden tenir ecos en algunes pràctiques actuals de les xarxes socials. Tot i les evidents diferències, els paral·lelismes entre propaganda nazi i manipulació social a les xarxes ens porten a reflexionar sobre l’impacte de la comunicació de masses en la societat.
El control de la informació com a eina de poder
Per començar, Goebbels va entendre que controlar la informació era essencial per consolidar el poder del règim nazi. Els mitjans tradicionals com la ràdio, el cinema i la premsa es van transformar en eines d’adoctrinament per reproduir missatges simples, emocionals i distorsionats. La repetició constant creava una realitat alternativa per a milions de persones utilitzant la por, l’odi i l’orgull nacional com a motors.
Els algoritmes de les xarxes socials i la polarització
D’altra banda, tot i que les xarxes socials actuals no serveixen un règim únic, sinó corporacions amb interessos econòmics, funcionen amb algoritmes dissenyats per maximitzar la interacció emocional. En aquest sentit, prioritzar continguts que generen polèmica, por o ira provoca una amplificació d’aquests sentiments. Això les converteix en canals de desinformació massiva que, d’alguna manera, remeten a les tàctiques propagandístiques del segle passat.
La diferència entre censura i cambres d’eco
Ara bé, una diferència clau és que Goebbels operava en un sistema de censura total, mentre que les xarxes socials, en teoria, ofereixen una diversitat de veus. Tot i així, aquesta diversitat queda desvirtuada per les cambres d’eco, que aïllen els usuaris i reforcen només les seves idees. A més, mentre que la propaganda nazi tenia un ritme limitat pels mitjans tradicionals, les xarxes socials permeten una disseminació instantània i global, de manera que es multiplica l’abast i l’impacte dels missatges.
La importància de la consciència crítica
En definitiva, encara que els contextos canviïn, els mecanismes psicològics romanen similars. Tal com deia Chomsky, “quan no es pot controlar la gent per la força, cal controlar el que pensa, i el mitjà és la propaganda”. Així, avui dia una mentida viralitzada pot esdevenir una realitat compartida. Això ens planteja un repte urgent: comprendre aquests paral·lelismes entre paral·lelismes entre la propaganda nazi i la manipulació social de les xarxes, exigir transparència als reguladors i exercir un consum informatiu crític, per evitar ser víctimes de les armes de manipulació massiva.
La contaminació invisible que amenaça la nostra salut i el medi ambient
Vista aèria des d’un drone d’una instal·lació de producció de fluoropolímers PFAS a Dordrecht, Països Baixos.
La pesta química: com els PFAS amenacen la salut i el medi ambient
En ple segle XXI, vivim envoltats d’una amenaça invisible que s’ha infiltrat en l’aigua que bevem, els aliments que mengem i fins i tot l’aire que respirem. Aquest problema són els PFAS, també coneguts com a “contaminants eterns”. Són un grup de més de 10.000 compostos químics presents en productes quotidians com els teixits impermeables, les paelles antiadherents o les escumes antiincendis. La seva gran estabilitat química els fa pràcticament indestructibles, i això ha provocat una contaminació global sense precedents.
Aquestes substàncies no només persisteixen al medi ambient, sinó que també s’acumulen en els éssers vius, amb efectes devastadors. Diversos estudis han relacionat els PFAS amb greus problemes de salut, com el càncer, trastorns hormonals, problemes de fertilitat i dificultats en el desenvolupament infantil.
A Europa, les concentracions alarmants de PFAS en l’aigua potable ja superen amb escreix els límits recomanats. No obstant això, la regulació avança a pas de tortuga, i les autoritats competents són criticades pels seus retards a l’hora de controlar aquestes substàncies. Mentrestant, la indústria continua prioritzant els beneficis econòmics per sobre de la salut pública i el medi ambient.
Solucions urgents per frenar la crisi dels PFAS
Per abordar aquesta problemàtica, és essencial implementar regulacions més estrictessobre la producció i ús dels PFAS. També cal desenvolupar tecnologies eficaces per detectar i eliminar aquestes substàncies del medi ambient. La conscienciació de la població és un altre punt clau: cal educar sobre els riscos associats als PFAS i promoure alternatives més segures en processos industrials i productes de consum.
Sobretot, hem de defensar el nostre dret fonamental a viure en un entorn lliure de contaminació, un principi que hauria de guiar totes les decisions polítiques i empresarials. Diverses organitzacions exigeixen accions immediates com la prohibició de la producció de nous PFAS i la implementació de mesures per eliminar-ne les restes.
Reflexió final: un compromís per al futur
No tot està perdut. Amb mesures fermes i un compromís global, encara som a temps de frenar aquesta pesta química que amenaça tant la humanitat com el planeta. El futur depèn de la nostra capacitat d’adoptar solucions valentes i prioritzar el benestar col·lectiu per sobre dels interessos econòmics.
Sintropia com a guia per transformar la societat: el moment de transformar-la és ara
La sintropia: una nova cultura per transformar la societat
En el meu article anterior, reflexionava sobre la urgència de construir una cultura simbiòtica que ens ajudi a reconnectar amb nosaltres mateixos, els altres i la natura. Per tant, vull aprofundir en com el concepte de sintropia pot ser una guia per transformar la societat, oferint un camí per sortir del caos i construir un futur harmoniós i sostenible. A més, la sintropia com a guia per transformar la societat és una oportunitat per redescobrir valors com la col·laboració, l’harmonia i l’equilibri.
Transformar la societat: del caos a la sintropia
La societat actual es troba immersa en una polarització extrema, agreujada per la desinformació que circula sense fre a través de les xarxes socials. Aquestes plataformes, que inicialment van néixer per connectar-nos, s’han convertit, tanmateix, en trampolins de divisió.
Aquest context es veu agreujat per l’abandó de les humanitats, pilar del pensament crític i reflexiu. Sense elles, deixem de plantejar-nos qüestions fonamentals sobre qui som, què volem i quin és el nostre lloc al món. Com a resultat, això ens condueix a respostes simplistes i a una uniformitat que limita la diversitat i la creativitat.
Què és la sintropia?
La sintropia descriu la tendència natural cap a l’ordre, la col·laboració i l’organització de patrons harmoniosos. En canvi, l’entropia, ens porta al desordre. Per aquesta raò, la sintropia ens mostra que la col·laboració és clau per construir sistemes resilients i sostenibles.
Un exemple inspirador: L’agricultura sintròpica
Ernst Götsch, un científic suís, va desenvolupar l’agricultura sintròpica inspirat en la natura. Aquesta metodologia agroforestal regenera ecosistemes, incrementa la productivitat i preserva els recursos naturals. Així, Götsch va demostrar que la col·laboració amb la natura genera resultats sorprenents, oferint una lliçó valuosa per a totes les àrees de la societat.
El desafiament local: aplicar la sintropia al creixement d’Andorra
A Andorra, el creixement desordenat posa en perill les nostres muntanyes, que sempre han estat el nostre gran patrimoni. Tot i això, sovint prioritzem l’explotació immediata en detriment de l’harmonia amb l’entorn. Però la sintropia ens recorda que la nostra supervivència depèn de la col·laboració amb la natura, no de la seva dominació.
La lliçó de la sintropia: Reconciliar-nos amb el planeta
La sintropia ens ensenya que som part d’un sistema intel·ligent que funciona millor quan cada element contribueix positivament. Per exemple, la intel·ligència no resideix només en nosaltres, sinó en els ecosistemes que ens envolten. Els arbres, els rius i els sistemes naturals són exemples d’aquesta intel·ligència col·laborativa.
Així doncs, la nostra missió és reconciliar-nos amb el planeta, comprenent que només podem prosperar si formem part activa d’aquest sistema harmònic.
Imaginar un futur sintròpic: transformar la societat amb harmonia
Encara som a temps de redreçar el camí, però cal actuar amb valentia i responsabilitat. La sintropia ens ofereix una visió de futur basada en l’harmonia i la col·laboració. Per tant, construir societats resilients i respectuoses amb l’entorn és possible si aprenem de la natura i adoptem valors que fomentin l’equilibri.
La sintropia no és només un concepte físic, sinó una manera de viure i entendre el món. En definitiva, és un camí cap a un futur en el qual humans i natura coexistim en equilibri, creant un ordre emergent que beneficia totes les parts. Només abraçant la sintropia com a guia per transformar la societat podrem construir un futur resilient i respectuós amb el planeta i les nostres comunitats.
El discurs de Cap d’Any de Xavier Espot proposa una reflexió col·lectiva per l'Andorra del futur, posant el focus en la sostenibilitat, el benestar social i el rol internacional del país.
La capital Andorra la Vella al capvespre – Andorra – Pirineus
L’Andorra del futur: una proposta de reflexió col·lectiva
El cap de Govern d’Andorra, Xavier Espot, ha aprofitat el discurs de Cap d’Any per llançar una proposta ambiciosa: iniciar una reflexió col·lectiva per definir les bases de “l’Andorra del futur”. Aquesta iniciativa busca abordar grans reptes com la sostenibilitat, el benestar social i el posicionament internacional del país. Però, està preparada la societat andorrana per assumir aquest exercici?
Transformació i reptes pendents
En els darrers anys, Andorra ha experimentat una transformació econòmica i social accelerada. Sectors com el turisme i la construcció han crescut de manera ràpida, prioritzant sovint les urgències del moment i deixant poc marge per un debat profund. Aquest ritme ha generat un cert immobilisme davant dels grans reptes, on la ciutadania es mostra aclaparada pel dia a dia i poc inclinada a implicar-se en processos col·lectius.
Una participació ciutadana limitada
Tot i ser un fenomen global, la manca de participació ciutadana a Andorra té un impacte especial. En un país petit, la proximitat entre institucions i ciutadans podria afavorir el diàleg, però factors com la polarització d’interessos, la desconfiança institucional i una cultura participativa feble han dificultat aquest procés. Això converteix iniciatives com aquesta en reptes que sovint queden en intents simbòlics més que en projectes reals.
Per què és tan difícil la reflexió col·lectiva?
Reflexionar col·lectivament implica riscos: sacrificar beneficis immediats o afrontar canvis que poden semblar amenaces. Empresaris i ciutadans podrien mostrar resistència davant d’un debat públic que qüestioni estabilitats aparentment consolidades. A més, les relacions interpersonals i institucionals estretament lligades generen reticències per participar en discussions potencialment controvertides.
Un futur que depèn de tothom
El futur d’Andorra no només està lligat a decisions econòmiques o urbanístiques, sinó també als valors que definim com a societat. La crida del Govern pot esdevenir un projecte col·lectiu real si la ciutadania percep que les seves aportacions són escoltades i valorades. Reflexionar sobre “l’Andorra del futur” és un deure compartit que exigeix superar la inèrcia i assumir el repte de pensar més enllà de l’immediat.
