Quan el 30% és només el punt de partida i no pas la solució.
A Andorra ens hem acostumat a celebrar percentatges, però la natura no compta en xifres tancades. Parlem d’un 30% protegit com si fos un triomf definitiu, quan en realitat és només una línia de sortida. El repte ambiental del país és més profund, més ampli i més incòmode: afecta tot el territori, no només la part dibuixada en verd als mapes.
El fals consol dels percentatges
Sí, vostès tenen un problema. I, en el nostre cas, es diu 30%. Que Andorra avanci en el projecte de protegir un 30% del seu territori pot semblar un pas endavant. De fet, ho és. Però és un pas curt davant la magnitud del repte.
La natura no coneix de percentatges. No podem dibuixar una ratlla en un mapa i dir que el que queda dins és “protegible” mentre la resta queda exposada a la urbanització sense fre, a carreteres que trossegen els hàbitats, a estacions d’esquí que devoren muntanyes i a la pressió d’una economia especulativa que exigeix més i més sòl.
La natura no és una illa
La biodiversitat no entén de compartiments: el que passa fora de la zona protegida afecta irremeiablement allò que hi ha dins. Els rius travessen límits administratius. Les aus volen lliures més enllà de les ordinacions. Els boscos necessiten corredors ecològics per connectar-se amb les valls. No volen ser illes: volen ser sistema.
El 30%: una xifra política, no ecològica
El 30% és, en realitat, una xifra política: un mínim de consens internacional acordat a la Convenció de Biodiversitat de les Nacions Unides del 2022. Però la pregunta és si aquest mínim garanteix realment la supervivència dels ecosistemes en un país tan petit i tan pressionat com el nostre.
Si el 70% restant queda lliure per al desenvolupament urbanístic, per a infraestructures o per a l’especulació, de poc servirà declarar “natural” un terç del territori. No hi ha cap illa possible enmig d’un mar d’asfalt i formigó.
Un país sencer o un parc a trossos
La natura, per viure, necessita continuïtat, permeabilitat i uns usos humans respectuosos i sostenibles que abastin tot el territori, no només una part.
Celebrem que el ministre Casal i els cònsols avancin en la creació d’un nou parc natural. Però no ens enganyem: la protecció del 30% és un punt de partida, no d’arribada. El veritable compromís ambiental passa per revisar el model global de país.
La muntanya sencera o la identitat buida
La identitat de muntanya que tant s’invoca només tindrà sentit si la muntanya pot continuar respirant sencera, no a trossos. I no oblidem la veritat essencial: la Mare Natura és la que sosté l’economia i la cohesió social. Sense ella, tot s’ensorra.
Si voleu seguir aprofundint en aquesta mirada crítica sobre el país i el seu paisatge, podeu llegir també aquest altre article del blog on reflexiono sobre sobre els límits del creixement econòmic.