Quan falta gent per tirar endavant: immigració i realitat laboral

Multi Ethnic Restaurant Staff

Una mirada directa al que realment sosté Andorra: la feina de qui arriba per treballar-hi.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar llum sobre una evidència sovint ignorada: en un país petit i amb un mercat laboral limitat, la immigració laboral a Andorra no és una amenaça, sinó la peça que manté el país en marxa.

La realitat que desmunta el relat

Durant massa temps s’ha repetit una idea injusta i simplista: immigració igual a delinqüència. És un relat fàcil, útil per a qui vol agitar la por, però que cau quan es mira la realitat de prop. I la realitat, a Andorra, és clara. La immigració laboral a Andorra no és un concepte abstracte. Té noms, té històries i fa feines que sostenen el país.

Si cada matí es poden obrir restaurants, si els hotels atenen visitants i si les pistes funcionen amb normalitat, és gràcies a les persones que venen a treballar. Amb una natalitat baixa, un mercat laboral petit i necessitats estacionals molt altes, la immigració no és un problema. És la solució que ja tenim i la que necessitarem encara més.

Quan el problema no és que en vingui massa, sinó que no en vingui prou

Aquest hivern, la restauració i el turisme tornaran a topar amb la manca de personal. No és per manca de previsió ni de planificació local. És l’efecte directe de les polítiques migratòries restrictives dels països veïns, empeses per discursos que converteixen el foraster en sospitós. Mentre a fora tanquen portes, aquí les hem d’obrir si volem mantenir el país en marxa.

Un debat confús sobre Europa i la saturació laboral

Aquest clima de recel també ha entrat en el debat sobre l’Acord d’Associació amb la Unió Europea. A hores d’ara, el marge per renegociar el text és nul i per això la discussió s’ha reduït a un sí o un no a Europa. Tot i així, alguns continuen alertant d’una suposada saturació laboral, però obliden que avui, sense immigració, molts negocis senzillament no operarien.

El que hauria de preocupar-los no és que arribi massa gent. És que en falti.

La demografia no enganya

A més, el país té una base demogràfica insuficient per garantir el futur de les pensions. La piràmide està invertida i això no es resol sense nova població activa. Negar aquesta evidència és fer veure que el problema no existeix.

El motor que fa possible el país

Per tot plegat, és urgent deixar de veure la immigració com una amenaça i entendre-la com el motor econòmic i social que és. La gent que arriba no treu res. Aporta. Fa possible que Andorra funcioni, que l’activitat es mantingui i que el país tingui futur.

La pregunta de fons és simple: volem un país encallat en la por o un país que reconeix amb realisme i gratitud els qui hi treballen? La resposta també hauria de ser simple.

Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir Vostès tenen un problema, on reflexiono sobre la relació entre territori, sostenibilitat i decisions polítiques.

Pisos rusc: habitatge urgent o falta de dignitat?

hive apartments building in hong kong

Quan la pressa per resoldre l'habitatge amenaça la qualitat de vida.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre com la solució dels pisos rusc arreu s’ha convertit en un símptoma d’un problema més profund: anys d’inacció i un model de societat que ha oblidat que l’habitatge és, abans que res, una qüestió de dignitat.

Quan la improvisació s’imposa

Quan una societat arriba tard a resoldre un problema, sempre acaba corrent. I quan es corre, s’acostuma a improvisar. Per això, en alguns indrets, per resoldre l’urgent manca d’habitatges, s’ha optat per construir a tota metxa el que s’anomenen pisos rusc. La solució dels pisos rusc consisteix en habitatges minúsculs fets dins d’edificis grans, subdividits i en espais reciclats. Una solució contra rellotge per compensar anys d’inacció política.

Després de dècades discutint sobre si calia construir més o regular millor, el mercat ha fet la seva feina: expulsar del centre de les ciutats els qui hi treballen, apujar els preus fins al ridícul i convertir l’habitatge en una mena de loteria sense premi. Ara, quan ja no queda marge, apareix la idea màgica: fer més espai dins del que ja tenim.

Una idea que sembla lògica… fins que deixa de ser-ho

A primera vista, la proposta té sentit: reutilitzar edificis buits, aprofitar estructures existents, reduir costos i oferir, finalment, alguna cosa assequible als qui només volen un lloc on viure. Es volen aprofitar oficines mai llogades, naus industrials tancades, baixos comercials buits i espais culturals que han anat desapareixent.

Però, ai las, quina desgràcia: darrere de cada bona idea s’amaga el risc d’esguerrar-la. Perquè si els pisos rusc acaben sent contenidors de persones sense finestres ni ventilació, dissenyats només per encabir gent en espais cada cop més petits, potser no estarem resolent el problema sinó traslladant-lo d’escala: passant de la falta d’habitatge a la falta de dignitat.

Quan l’habitatge es redueix a una cel·la

Perquè si el futur que ens espera són els micropisos de 10 m² per 700 euros de París, o els il·legals de 30 m² que s’anuncien a Espanya a 12.500 €/m², estem apanyats.

El repte, doncs, no és tant fer més pisos com fer-los habitables. Que no siguin un pàrquing d’humans, sinó una oportunitat per repensar com volem viure i conviure. Si l’única resposta al col·lapse immobiliari és reduir la vida a una cel·la amb microones, potser el que cal revisar no és l’urbanisme, sinó el model de país.

Mirar el que tenim a mà

I ja que hi som, potser també podríem mirar què tenim a mà. A Andorra, per exemple, les valls són plenes d’assecadors de tabac: grans, buits, ventilats, al mig del camp. En alguns, ja s’hi van preveure finestres…

Potser és una idea una mica esbojarrada, però… i si resultés que els antics assecadors fossin, en realitat, una oportunitat inesperada?

Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir Quan falta gent per tirar endavant, on reflexiono sobre demografia, immigració i sostenibilitat del país.