Vostès tenen un problema

Vall Andorra i Escaldes

Quan el 30% és només el punt de partida i no pas la solució.

A Andorra ens hem acostumat a celebrar percentatges, però la natura no compta en xifres tancades. Parlem d’un 30% protegit com si fos un triomf definitiu, quan en realitat és només una línia de sortida. El repte ambiental del país és més profund, més ampli i més incòmode: afecta tot el territori, no només la part dibuixada en verd als mapes.

El fals consol dels percentatges

Sí, vostès tenen un problema. I, en el nostre cas, es diu 30%. Que Andorra avanci en el projecte de protegir un 30% del seu territori pot semblar un pas endavant. De fet, ho és. Però és un pas curt davant la magnitud del repte.

La natura no coneix de percentatges. No podem dibuixar una ratlla en un mapa i dir que el que queda dins és “protegible” mentre la resta queda exposada a la urbanització sense fre, a carreteres que trossegen els hàbitats, a estacions d’esquí que devoren muntanyes i a la pressió d’una economia especulativa que exigeix més i més sòl.

Continua llegint «Vostès tenen un problema»

De quin costat vols ser? Justícia ambiental i drets humans

Hipolito Quispehuaman He Fought to Save the Amazon Rainforest. Then He Was Murdered

Quan defensar la vida costa la mort, la tria ja no és teòrica: és una qüestió de dignitat i de futur.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar llum a la paradoxa terrible del nostre temps: persones que donen la vida per defensar la natura i les comunitats són oblidades en silenci, mentre d’altres morts concentren tota l’atenció mediàtica i institucional.

Hipólito Quispe Huamán va ser assassinat el 26 de juliol passat, quan tornava cap a casa. Era un defensor de la selva amazònica. Lluitava contra la mineria il·legal, per preservar els rius que donen vida a pobles sencers, per conservar les terres on comunitats pageses encara viuen amb dignitat. Dit altrament, defensava els béns comuns. I per aquest motiu, el van fer callar a trets. De fet, no és un cas aïllat. Entre 2012 i 2023, més de 2.100 defensors ambientals han estat assassinats arreu del món.

Continua llegint «De quin costat vols ser? Justícia ambiental i drets humans»

El bosc no es gestionarà sol

Wildflowers and meadow grasses in Spring, thinned and burned Ponderosa pine forest

Gestionar el bosc no és impossible: és una responsabilitat local que pot esdevenir oportunitat.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per respondre a una idea massa estesa —i errònia— que circula entre el món rural: que la gestió forestal no és possible per culpa de l’administració. Cal desmuntar aquesta creença i assumir que, si volem un futur per als nostres boscos, cal implicació local i acció decidida.

La responsabilitat forestal és local

Sovint, a les converses de poble i a les tertúlies del cafè, es repeteix una idea que sembla incontestable: que no es pot gestionar el bosc perquè “l’Administració no ho permet”. És un recurs fàcil, una excusa que circula de boca en boca, especialment entre pagesos i gent vinculada al món rural. Però la realitat és una altra, i cal dir-la clarament: la responsabilitat de la gestió forestal recau, principalment, en els propietaris particulars. Al Pirineu i arreu.

Continua llegint «El bosc no es gestionarà sol»

Una veritat innegable

Iceberg, South Pole, North Pole, Ice Sheet, 3D Illustration

Quan negar l’evidència pesa més que la realitat, el canvi climàtic es converteix en una prova de maduresa col·lectiva.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre els mecanismes psicològics que ens impedeixen assumir la realitat del canvi climàtic i per suggerir la necessitat d’explicar històries properes i de parlar de solucions concretes a les persones reticents a admetre’l.

Canvi climàtic: quan negar l’evidència és més còmode

Ni amb l’aigua al coll ni amb el foc a casa, hi ha qui no admet que el canvi climàtic és real. No és ignorància, sinó un mecanisme humà molt potent: defensar la pròpia identitat encara que la realitat digui el contrari. La psicologia ho descriu com a dissonància cognitiva: si durant anys has dit que tot això era un invent, reconèixer ara que t’has equivocat t’estressa molt. És més còmode buscar excuses –“això ja havia passat abans” o “és un cicle natural”– que afrontar una realitat innegable.

Continua llegint «Una veritat innegable»