Una Andorra que aposta per viure millor en lloc de créixer sense límit.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre els límits del creixement econòmic i la necessitat d’una visió diferent per al futur d’Andorra.
Créixer cap endins: una alternativa necessària
La figa no és un fruit. És una flor que creix cap endins. No esclata ni s’exhibeix. Madura sense pressa. Aquest hauria de ser el model per a Andorra: créixer cap endins, arrelar en silenci. Per això desconfio del concepte de “creixement sostenible”, tan repetit per les institucions. Perquè, segons diuen, es pot créixer amb seny. Però créixer igual. I això, en un planeta finit, és una fal·làcia.
El miratge del creixement sostenible
Aquesta expressió s’ha convertit en un mantra que vol fer creure que podem continuar expandint el turisme, el consum i la construcció sense trencar l’equilibri ecològic. És clar, el sistema capitalista no sap fer res més. El creixement infinit és el seu hàbitat natural. Qualsevol millora tecnològica acaba sent un mitjà per continuar accelerant cap al barranc.
Kohei Saito i la idea del decreixement
El filòsof japonès Kohei Saito ho diu ben clar: mentre no qüestionem el capitalisme, no podrem afrontar la crisi climàtica amb seriositat. La seva proposta, un decreixement comunista democràtic, no busca repetir errors del segle XX, sinó recuperar una idea dels pensadors del XIX: regenerar una societat esgotada i posar la vida per davant del benefici.
Què implica el decreixement?
Això vol dir educació, salut i mobilitat gratuïtes. Vol dir serveis públics garantits, menys producció i consum, més temps i comunitat. Saito no parla de revolucions clàssiques, sinó de transformacions des de sota: ciutats com Amsterdam, Barcelona o Copenhaguen ja experimenten amb decreixement real. Amb espais més habitables i compartits.
I Andorra?
Aquí continuem apostant pel creixement com si fos l’únic camí. Ens omplim la boca de sostenibilitat mentre planifiquem més construccions, més promoció, més pressió demogràfica. I cadascú podria posar-hi els seus exemples: projectes recents que demostren fins a quin punt seguim atrapats en la lògica del més.
Imaginar una Andorra postcreixement
Cal revisar els fonaments del model. Acceptar que la felicitat no depèn de la rendibilitat, i que l’èxit d’un país no s’hauria de mesurar en turistes ni promocions comercials. Es tracta de posar la vida, en totes les seves formes, al centre. Potser decréixer no és empetitir-se, sinó créixer cap endins: desenvolupar-nos com a societat, refinar el que ja tenim, millorar allò que veritablement importa. Imaginar una Andorra postcreixement no és utopia: és una necessitat.
Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir “Per una Andorra que respiri: crida a signar el manifest”
Andorra és un microestat finit i molt petit. Que els poders públics andorrans siguin incapços d’adonar-se que hi ha límits saludables al creixement material que no s’haurien d’haver transpasat, és greu. Que encara s’entestint a ‘seguir creixent’ és una patololgia mental: una mania col·lectiva. La mania del creixement pel creixement, pasi el que passi, peti qui peti.
Gràcies pel comentari. Comparteixo la idea que el creixement sense límit, especialment en un país tan petit com Andorra, és una mena de ceguesa col·lectiva. Precisament, l’article vol posar en relleu la necessitat de parar, pensar i créixer d’una altra manera.
La “mania del creixement” sembla una dinàmica que ens arrossega a tots, com si fos inevitable. Crec que caldria un debat més profund sobre què vol dir viure bé i fins a on estem disposats a arribar per mantenir l’equilibri amb el nostre entorn.
Completament d’acord. Afegeixo un altre comentari relatiu a la “mania del creixement”, que és una part d’una “mania col·lectiva” més amplia que pateix gran part de la nostra societat, i que comporta el consum compulsiu, la cobdícia, etc. Segons ens va explicar fa pocs dies a Olot la Dra. Montserrat Noguera, aquesta patologia té dues causes principals: una tangible, procedent de la interacció d’una gran quanitat de tòxics químics i físics als quals estem sotmesos dins i fora de les nostres llars, i l’altra intangible, procedent de l’ambient social que en deriva, i que ha esdevingut tant omnipresent al nostre entorn com l’aire que respirem, i per això mateix, invisible.