Una Andorra que aposta per viure millor en lloc de créixer sense límit.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre els límits del creixement econòmic i la necessitat d’una visió diferent per al futur d’Andorra.
Créixer cap endins: una alternativa necessària
La figa no és un fruit. És una flor que creix cap endins. No esclata ni s’exhibeix. Madura sense pressa. Aquest hauria de ser el model per a Andorra: créixer cap endins, arrelar en silenci. Per això desconfio del concepte de “creixement sostenible”, tan repetit per les institucions. Perquè, segons diuen, es pot créixer amb seny. Però créixer igual. I això, en un planeta finit, és una fal·làcia.
El miratge del creixement sostenible
Aquesta expressió s’ha convertit en un mantra que vol fer creure que podem continuar expandint el turisme, el consum i la construcció sense trencar l’equilibri ecològic. És clar, el sistema capitalista no sap fer res més. El creixement infinit és el seu hàbitat natural. Qualsevol millora tecnològica acaba sent un mitjà per continuar accelerant cap al barranc.
Kohei Saito i la idea del decreixement
El filòsof japonès Kohei Saito ho diu ben clar: mentre no qüestionem el capitalisme, no podrem afrontar la crisi climàtica amb seriositat. La seva proposta, un decreixement comunista democràtic, no busca repetir errors del segle XX, sinó recuperar una idea dels pensadors del XIX: regenerar una societat esgotada i posar la vida per davant del benefici.
Què implica el decreixement?
Això vol dir educació, salut i mobilitat gratuïtes. Vol dir serveis públics garantits, menys producció i consum, més temps i comunitat. Saito no parla de revolucions clàssiques, sinó de transformacions des de sota: ciutats com Amsterdam, Barcelona o Copenhaguen ja experimenten amb decreixement real. Amb espais més habitables i compartits.
I Andorra?
Aquí continuem apostant pel creixement com si fos l’únic camí. Ens omplim la boca de sostenibilitat mentre planifiquem més construccions, més promoció, més pressió demogràfica. I cadascú podria posar-hi els seus exemples: projectes recents que demostren fins a quin punt seguim atrapats en la lògica del més.
Imaginar una Andorra postcreixement
Cal revisar els fonaments del model. Acceptar que la felicitat no depèn de la rendibilitat, i que l’èxit d’un país no s’hauria de mesurar en turistes ni promocions comercials. Es tracta de posar la vida, en totes les seves formes, al centre. Potser decréixer no és empetitir-se, sinó créixer cap endins: desenvolupar-nos com a societat, refinar el que ja tenim, millorar allò que veritablement importa. Imaginar una Andorra postcreixement no és utopia: és una necessitat.
Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir “Per una Andorra que respiri: crida a signar el manifest”