La jubilació a la CASS: entre la burocràcia i la dignitat

Portrait of a lonely skeptical old lady.

Jubilar-se és un moment vital que mereix alguna cosa més que un número de formulari.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per compartir una experiència personal que, tot i ser íntima, revela una mancança col·lectiva: la incapacitat de les institucions per reconèixer la dimensió humana dels grans moments de la vida.

La jubilació a la CASS com a moment vital

Anar a gestionar la meva jubilació a la CASS (caixa andorrana de seguretat social) hauria d’haver estat un moment especial. Per a qualsevol treballador, aquest tràmit és molt més que omplir papers: és el tancament d’una vida laboral plena d’esforç i l’inici d’una etapa carregada d’incògnites. És quan vols saber si tot allò aportat et garantirà una mínima seguretat i dignitat. Un moment per ser escoltat i reconegut.

Continua llegint «La jubilació a la CASS: entre la burocràcia i la dignitat»

La policia del clima: una nova mirada sobre els bombers en temps d’emergència

sapeurs pompiers feu de foret protection

El bosc ja no és només natura: és un risc. I els bombers, la nostra última línia de defensa.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció de la Tribuna del Diari d’Andorra. El vaig escriure per alertar sobre una realitat que massa sovint només recordem quan esclata un incendi: que el clima ha canviat, i ens obliga a repensar com protegim els nostres boscos. La proposta de reforçar el paper dels bombers com a “policia del clima” vol ser una crida a actuar abans que sigui massa tard.

Tot el territori pot cremar

“La totalitat del territori francès pot cremar.” No és una exageració alarmista, sinó una constatació del portaveu de la Fédération Nationale des Sapeurs‑Pompiers de France. El risc d’incendi ja no és exclusiu del sud o la Mediterrània. Amb l’avenç de la sequera, la calor extrema i els vents secs, tot França s’ha convertit en un polvorí.

Continua llegint «La policia del clima: una nova mirada sobre els bombers en temps d’emergència»

La desaparició de la classe mitjana: un futur incert

Desaparició de la classe mitjana a Europa. Stratification of society and Social Class and different hierarchy categories of socio economic groups on ethnicity education wealth or economics and gender as upper classes middle and lower class.

La crisi silenciosa de la classe mitjana posa en risc la cohesió social, l’estabilitat democràtica i el futur d’Andorra.

Aquest article es va publicar originalment a la secció “La Tribuna” del Diari d’Andorra. El vaig escriure perquè crec que estem davant una fractura social que moltes institucions encara no volen veure. Aquesta reflexió neix d’una preocupació creixent sobre el paper de la classe mitjana en el futur de la nostra societat.


Escric aquestes línies perquè em preocupa una realitat que ens toca de prop i que, sincerament, crec que no podem seguir ignorant.

La classe mitjana com a columna vertebral social

Durant dècades, la classe mitjana ha estat el pilar central de les societats modernes. Ha sostingut l’esperança en la mobilitat social, ha garantit certa igualtat d’oportunitats i ha generat estabilitat econòmica i política. No era només un segment econòmic: era el cor d’un projecte col·lectiu de convivència democràtica i prosperitat compartida. Però aquest pilar, també a casa nostra, comença a esquerdar-se.

Continua llegint «La desaparició de la classe mitjana: un futur incert»

Tot en comú

La Basilica di San Pietro in Piazza San Pietro, Roma, durante un'udienza generale di Papa Francesco

Una reflexió sobre el Papa Lleó XIV, la reforma eclesial i el valor de compartir

Una elecció amb força simbòlica

El nou Papa, Robert Francis Prevost, ha escollit un nom que pesa: Lleó XIV. Després de més d’un segle sense cap Lleó al tron de Sant Pere, aquesta tria no pot ser casual. El nom evoca autoritat i reforma, però aquest nou Lleó no sembla voler manar, sinó escoltar.

Un perfil inesperat

Prevost és un home singular: agustinià, missioner, matemàtic i filòsof. És a dir, combina raó i emoció, ciència i espiritualitat, teoria i acció. Potser per això ja ha afirmat que vol una Església que construeixi ponts, no murs —una frase que sembla senzilla, però que amaga un veritable programa de vida.

Herència agustiniana i projecte col·lectiu

Les seves arrels agustinianes ens remeten a un ideal potent: viure “tot en comú”. Aquesta proposta, lluny de ser una simple norma de convent, interpel·la profundament la societat actual, marcada pel consum i l’individualisme. Compartir-ho tot —no només els béns, sinó també el poder, la veu, la responsabilitat— és avui un acte contracultural i valent.

Cap a una nova manera de ser Església

Lleó XIV assumeix el lideratge d’una institució cansada i ferida per escàndols, però encara plena de llavors bones. Si les rega amb comunitat, pensament, justícia i coratge, pot ser més que un nou Papa: pot obrir una nova manera de ser Església. Una Església que ja no es pregunta “què és meu?”, sinó “què és nostre?”.

Quan el missatge ressona a casa nostra

Aquí, a Andorra, on conviuen fe, tradició i laïcitat serena, aquestes paraules ressonen amb força. Des d’una capella romànica fins al bar del poble, molts entenem que viure millor vol dir compartir millor. Que el futur, tant del món com de l’ànima, no es construeix en solitari. I que, creguis o no, hi ha una veritat senzilla i poderosa:

O anem junts, o no anem enlloc.

Nantes: quan la violència adolescent deixa de ser un cas aïllat

Un crim que commociona, però no sorprèn

Un noi de 15 anys ha matat una companya i n’ha ferit tres més amb un ganivet a un institut de Nantes. El succés sacseja França, però el patró és conegut: com sempre, el que veiem als Estats Units acaba arrelant a Europa, adaptant-se als seus propis contextos.

En aquest cas, tot i que l’assassí pateix trastorns psicològics, el debat gira entorn de dues idees clau: la pèrdua de disciplina a les escoles i l’impacte de les xarxes socials en la salut mental juvenil. Cada cop és més habitual veure professors assetjats per alumnes, com va passar recentment a Marsella. Paral·lelament, augmenten els casos de depressió i ansietat entre joves immersos en la validació constant dels likes. D’aquí la urgència d’enfortir una pedopsiquiatria que agonitza per falta de recursos.

La cultura de la insurrecció digital

A més a més, en aquest cas concret, alguns alumnes van rebre un estrany correu electrònic abans de l’atac. El missatge manifest parlava de “la revolta com la victòria més gran”, un to que fa pensar en la glorificació de l’agressió i en la ruptura de qualsevol referència d’ordre o convivència.

Per tant, no estem parlant només d’una acció impulsiva, sinó d’un fenomen que beu d’una cultura de la insurrecció alimentada per continguts digitals i missatges que circulen lliurement sense filtres. Aquestes preocupacions, de fet, ja han estat temes recurrents en aquesta columna. Ara bé, cada cop és més palès que molts pares no saben, o no volen, posar límits a l’ús de pantalles.

Negligència disfressada de llibertat

En aquest sentit, no es tracta només de controlar el temps d’oci, sinó de garantir un espai segur i saludable per als fills. Permetre que els mòbils i les xarxes ocupin la vida d’un fill sense cap mena de control no és modernitat, és negligència educativa.

Alternatives reals: del problema a l’acció

Tanmateix, la bona notícia és que existeixen iniciatives que ofereixen alternatives reals. Per exemple, la cooperativa catalana Som Connexió posa a disposició al seu blog el Repte sense mòbil per a famílies, un manual descarregable que anima pares i fills a renunciar voluntàriament al telèfon per fomentar vincles més sans.

Està inspirat en el No Phone Challenge que el professor Telmo Lazkano va impulsar amb un grup d’estudiants de 4t d’ESO: durant una setmana, els alumnes van deixar el mòbil de banda i van redescobrir activitats com jugar a jocs de taula, fer excursions o simplement parlar cara a cara.

El futur depèn de nosaltres

La solució, doncs, està a les nostres mans. Perquè el que està en joc no és només la convivència a les aules, sinó també la salut mental d’una generació sencera. I, en darrer terme, la capacitat de construir una societat més madura, més empàtica i menys violenta.

Drets i deures: l’altra cara de la llibertat

cercle de gent amb ombres

Vivim, paradoxalment, en una societat que ha portat l’individualisme a l’extrem

La crítica recurrent: drets sense deures?

Fa temps que aquells que defensem el progrés social i el bé comú ens sentim interpel·lats per una crítica constant: que només parlem de drets i oblidem els deures. Però qualsevol persona amb un bri de senderi sap que tot dret comporta, ineludiblement, un deure afegit. Només en aquest equilibri trobem l’essència d’una societat democràtica i cohesionada.

Els drets fonamentals i la seva responsabilitat

Vivim en una època en què reivindiquem la protecció dels drets fonamentals: la llibertat d’expressió, el dret a l’educació, a un habitatge digne i a la salut pública. Tots ells són conquestes col·lectives, no privilegis. Però sovint oblidem que cada dret comporta un compromís:

  • La llibertat d’expressió exigeix respecte i responsabilitat en el debat públic.
  • El dret a l’educació implica aprofitar-la i compartir coneixement.
  • El dret a un planeta saludable ens obliga a protegir-lo amb accions concretes.

Filosofia i cultures que entenen el vincle

Aquesta relació entre drets i deures no és nova. Rousseau parlava del contracte social com a pacte entre llibertat i responsabilitat social. En la filosofia oriental, el dharma representa el deure vital de cada persona. Les comunitats indígenes viuen assumint deures col·lectius cap al grup, els avantpassats i les generacions futures.

Els cinc nivells de responsabilitat

Per entendre aquest equilibri entre llibertat i responsabilitat, podem parlar de cinc grans nivells de deure:

  1. Cap a un mateix: cura personal, salut mental, consciència de les accions.
  2. Cap als altres: respecte mutu, solidaritat, empatia.
  3. Cap a la societat: participació cívica, vot actiu, esperit crític constructiu.
  4. Cap a la Mare Terra: sostenibilitat, consum responsable, ecologia activa.
  5. Cap al sagrat: connexió amb el misteri de l’existència, espiritualitat, o consciència interior.

L’individualisme: un desafiament actual

Avui, l’individualisme extrem ens porta a preguntar-nos només: “Què hi ha del meu?” Aquesta mentalitat ha afeblit el teixit social i diluït el compromís col·lectiu. Exigim molt, però contribuïm poc. I així, el benestar col·lectiu es veu amenaçat.

Recuperar el sentit del deure

Recuperar el sentit del deure cívic no vol dir renunciar als drets humans. Vol dir entendre que la llibertat només és plena quan és compartida. Ens hem de preguntar: què faig jo pels altres? Així es construeix una societat basada en valors, el respecte, la col·laboració i la pertinença comunitària.

En temps de crisi, més responsabilitat

Amb conflictes internacionals, emergència climàtica i desigualtats creixents, és urgent refer els vincles comunitaris i assumir responsabilitats individuals i col·lectives. La convivència social no es basa només en drets garantits, sinó en compromís mutu.

Recapitulant: els drets i els deures són inseparables

No podem defensar els drets si no assumim els deures que els sostenen. Potser el primer pas és escoltar més, exigir menys i actuar millor. Si tots ens impliquem, podrem construir una societat més justa, equitativa i habitable.

La pesta química

La contaminació invisible que amenaça la nostra salut i el medi ambient

La pesta química: com els PFAS amenacen la salut i el medi ambient

En ple segle XXI, vivim envoltats d’una amenaça invisible que s’ha infiltrat en l’aigua que bevem, els aliments que mengem i fins i tot l’aire que respirem. Aquest problema són els PFAS, també coneguts com a “contaminants eterns”. Són un grup de més de 10.000 compostos químics presents en productes quotidians com els teixits impermeables, les paelles antiadherents o les escumes antiincendis. La seva gran estabilitat química els fa pràcticament indestructibles, i això ha provocat una contaminació global sense precedents.

Aquestes substàncies no només persisteixen al medi ambient, sinó que també s’acumulen en els éssers vius, amb efectes devastadors. Diversos estudis han relacionat els PFAS amb greus problemes de salut, com el càncer, trastorns hormonals, problemes de fertilitat i dificultats en el desenvolupament infantil.

A Europa, les concentracions alarmants de PFAS en l’aigua potable ja superen amb escreix els límits recomanats. No obstant això, la regulació avança a pas de tortuga, i les autoritats competents són criticades pels seus retards a l’hora de controlar aquestes substàncies. Mentrestant, la indústria continua prioritzant els beneficis econòmics per sobre de la salut pública i el medi ambient.

Solucions urgents per frenar la crisi dels PFAS

Per abordar aquesta problemàtica, és essencial implementar regulacions més estrictes sobre la producció i ús dels PFAS. També cal desenvolupar tecnologies eficaces per detectar i eliminar aquestes substàncies del medi ambient. La conscienciació de la població és un altre punt clau: cal educar sobre els riscos associats als PFAS i promoure alternatives més segures en processos industrials i productes de consum.

Sobretot, hem de defensar el nostre dret fonamental a viure en un entorn lliure de contaminació, un principi que hauria de guiar totes les decisions polítiques i empresarials. Diverses organitzacions exigeixen accions immediates com la prohibició de la producció de nous PFAS i la implementació de mesures per eliminar-ne les restes.

Reflexió final: un compromís per al futur

No tot està perdut. Amb mesures fermes i un compromís global, encara som a temps de frenar aquesta pesta química que amenaça tant la humanitat com el planeta. El futur depèn de la nostra capacitat d’adoptar solucions valentes i prioritzar el benestar col·lectiu per sobre dels interessos econòmics.

L’Andorra del futur: una reflexió incòmoda

Andorra la Vella al capvespre, Andorra Pirineus

El discurs de Cap d’Any de Xavier Espot proposa una reflexió col·lectiva per l'Andorra del futur, posant el focus en la sostenibilitat, el benestar social i el rol internacional del país.

L’Andorra del futur: una proposta de reflexió col·lectiva

El cap de Govern d’Andorra, Xavier Espot, ha aprofitat el discurs de Cap d’Any per llançar una proposta ambiciosa: iniciar una reflexió col·lectiva per definir les bases de “l’Andorra del futur”. Aquesta iniciativa busca abordar grans reptes com la sostenibilitat, el benestar social i el posicionament internacional del país. Però, està preparada la societat andorrana per assumir aquest exercici?

Transformació i reptes pendents

En els darrers anys, Andorra ha experimentat una transformació econòmica i social accelerada. Sectors com el turisme i la construcció han crescut de manera ràpida, prioritzant sovint les urgències del moment i deixant poc marge per un debat profund. Aquest ritme ha generat un cert immobilisme davant dels grans reptes, on la ciutadania es mostra aclaparada pel dia a dia i poc inclinada a implicar-se en processos col·lectius.

Una participació ciutadana limitada

Tot i ser un fenomen global, la manca de participació ciutadana a Andorra té un impacte especial. En un país petit, la proximitat entre institucions i ciutadans podria afavorir el diàleg, però factors com la polarització d’interessos, la desconfiança institucional i una cultura participativa feble han dificultat aquest procés. Això converteix iniciatives com aquesta en reptes que sovint queden en intents simbòlics més que en projectes reals.

Per què és tan difícil la reflexió col·lectiva?

Reflexionar col·lectivament implica riscos: sacrificar beneficis immediats o afrontar canvis que poden semblar amenaces. Empresaris i ciutadans podrien mostrar resistència davant d’un debat públic que qüestioni estabilitats aparentment consolidades. A més, les relacions interpersonals i institucionals estretament lligades generen reticències per participar en discussions potencialment controvertides.

Un futur que depèn de tothom

El futur d’Andorra no només està lligat a decisions econòmiques o urbanístiques, sinó també als valors que definim com a societat. La crida del Govern pot esdevenir un projecte col·lectiu real si la ciutadania percep que les seves aportacions són escoltades i valorades. Reflexionar sobre “l’Andorra del futur” és un deure compartit que exigeix superar la inèrcia i assumir el repte de pensar més enllà de l’immediat.

L’acord és LIFE

European Union and Andorra two flags textile cloth, fabric texture

Els programes LIFE són una oportunitat única per a Andorra si apostem per un futur ecològic i compromès amb el planeta.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció “Tribuna” del Diari d’Andorra. El vaig escriure per destacar una oportunitat poc comentada: el potencial transformador de l’acord d’associació amb la Unió Europea en matèria de sostenibilitat. Més enllà dels debats comercials, crec que cal mirar cap a la natura, el clima i l’energia amb ambició i responsabilitat.


L’acord d’associació UE-Andorra: una porta a la sostenibilitat

Enmig del debat encès sobre l’acord d’associació amb la Unió Europea, sembla que la major part de la conversa gira al voltant d’aspectes econòmics, comercials o polítics. Però, per a aquells que creiem en un futur sostenible i respectuós amb el medi ambient, és essencial destacar una perspectiva sovint eclipsada: l’oportunitat que aquest acord suposa per a l’impuls de polítiques ecològiques i de sostenibilitat a Andorra.

Una porta als fons europeus per a la sostenibilitat

Signar aquest acord no tan sols obrirà les portes a un mercat ampliat, sinó també a fons europeus essencials per al desenvolupament sostenible del país. Entre ells, els programes LIFE de la Unió Europea destaquen com una oportunitat que Andorra no hauria de deixar escapar.

Els quatre pilars del programa LIFE aplicables a Andorra

1. Natura i biodiversitat

Andorra, amb els seus paisatges espectaculars i una biodiversitat única, té molt a guanyar amb aquest subprograma. Es podrien finançar projectes per protegir espècies amenaçades, restaurar hàbitats degradats i reforçar el turisme de natura, un dels pilars de la nostra economia.

2. Economia circular i qualitat de vida

La gestió de residus, la reducció del consum de recursos i la transformació del model de producció són claus. El LIFE pot ajudar-nos a integrar la sostenibilitat dins el nostre sistema econòmic, millorant tant el medi ambient com la qualitat de vida de la ciutadania.

3. Mitigació i adaptació al canvi climàtic

El canvi climàtic afecta també Andorra: menys neu, canvis hídrics, fenòmens extrems. Amb aquest subprograma, podríem finançar accions per reduir emissions, millorar l’eficiència energètica i adaptar-nos als riscos ambientals creixents.

4. Transició cap a l’energia neta

Els fons LIFE poden ser clau per impulsar les energies renovables, reduir la dependència dels combustibles fòssils i fer més eficients els edificis. La transició energètica no només és urgent, sinó econòmicament intel·ligent.

Una aliança per fer front als grans reptes globals

Andorra no pot quedar al marge de la col·laboració internacional per protegir el planeta. L’acord amb la UE ens connecta amb iniciatives globals per combatre el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat i construir una economia verda i resilient.

Superar les resistències i apostar pel futur

És comprensible que hi hagi pors i resistències. Però el món està canviant, i el nostre país no pot quedar-se enrere. Aquest acord és una aposta de futur i un compromís amb les generacions que vindran.

Signar-lo no és només una decisió política; és una declaració de principis. És afirmar que volem un país més just, més verd i més preparat per al món que ve.

Donem suport a l’acord, perquè amb el sí estem triant un futur més viu.


Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir aquesta reflexió sobre el paper de la norma i la responsabilitat col·lectiva a Andorra, o aquesta anàlisi del futur democràtic europeu en un context de crisi global.