Etiqueta: andorra

Publicat a

Quan falta gent per tirar endavant: immigració i realitat laboral

Multi Ethnic Restaurant Staff

Una mirada directa al que realment sosté Andorra: la feina de qui arriba per treballar-hi.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar llum sobre una evidència sovint ignorada: en un país petit i amb un mercat laboral limitat, la immigració laboral a Andorra no és una amenaça, sinó la peça que manté el país en marxa.

La realitat que desmunta el relat

Durant massa temps s’ha repetit una idea injusta i simplista: immigració igual a delinqüència. És un relat fàcil, útil per a qui vol agitar la por, però que cau quan es mira la realitat de prop. I la realitat, a Andorra, és clara. La immigració laboral a Andorra no és un concepte abstracte. Té noms, té històries i fa feines que sostenen el país.

Continua llegint «Quan falta gent per tirar endavant: immigració i realitat laboral»
Publicat a

Pisos rusc: habitatge urgent o falta de dignitat?

hive apartments building in hong kong

Quan la pressa per resoldre l'habitatge amenaça la qualitat de vida.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre com la solució dels pisos rusc arreu s’ha convertit en un símptoma d’un problema més profund: anys d’inacció i un model de societat que ha oblidat que l’habitatge és, abans que res, una qüestió de dignitat.

Quan la improvisació s’imposa

Quan una societat arriba tard a resoldre un problema, sempre acaba corrent. I quan es corre, s’acostuma a improvisar. Per això, en alguns indrets, per resoldre l’urgent manca d’habitatges, s’ha optat per construir a tota metxa el que s’anomenen pisos rusc. La solució dels pisos rusc consisteix en habitatges minúsculs fets dins d’edificis grans, subdividits i en espais reciclats. Una solució contra rellotge per compensar anys d’inacció política.

Continua llegint «Pisos rusc: habitatge urgent o falta de dignitat?»
Publicat a

Mentre hi hagi rucs: ingenuïtat digital i falsos gurus

Una mirada crítica a la ingenuïtat digital i als falsos gurus de l’èxit fàcil.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre com la ingenuïtat digital i els falsos gurus s’han convertit en una nova forma de vigilància i d’engany emocional, especialment en moments d’incertesa econòmica.

De la dita popular al món digital

“Mentre hi hagi rucs, n’hi haurà que aniran a cavall.” La dita és antiga, però continua tan viva com sempre. I avui és més necessària que mai per entendre com funciona la ingenuïtat digital i els falsos gurus. Cada generació té els seus rucs i els seus murris, els confiats que s’ho empassen tot i els espavilats que viuen d’ells. Avui, els uns i els altres ja no es troben al mercat o a la plaça, sinó a les xarxes socials, als cursos en línia o darrere d’una pantalla que promet guanys immediats.

Continua llegint «Mentre hi hagi rucs: ingenuïtat digital i falsos gurus»
Publicat a

Vostès tenen un problema

Vall Andorra i Escaldes

Quan el 30% és només el punt de partida i no pas la solució.

A Andorra ens hem acostumat a celebrar percentatges, però la natura no compta en xifres tancades. Parlem d’un 30% protegit com si fos un triomf definitiu, quan en realitat és només una línia de sortida. El repte ambiental del país és més profund, més ampli i més incòmode: afecta tot el territori, no només la part dibuixada en verd als mapes.

El fals consol dels percentatges

Sí, vostès tenen un problema. I, en el nostre cas, es diu 30%. Que Andorra avanci en el projecte de protegir un 30% del seu territori pot semblar un pas endavant. De fet, ho és. Però és un pas curt davant la magnitud del repte.

La natura no coneix de percentatges. No podem dibuixar una ratlla en un mapa i dir que el que queda dins és “protegible” mentre la resta queda exposada a la urbanització sense fre, a carreteres que trossegen els hàbitats, a estacions d’esquí que devoren muntanyes i a la pressió d’una economia especulativa que exigeix més i més sòl.

Continua llegint «Vostès tenen un problema»
Publicat a

Rumb a Gaza: solidaritat davant el bloqueig

Una jove andorrana s’embarcarà cap a Gaza amb la Global Sumud Flotilla per trencar el silenci davant la barbàrie.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per donar veu a un gest de solidaritat que em va commoure profundament: el d’una jove andorrana que ha decidit salpar rumb a Gaza per portar aliments i medicaments a un poble condemnat al bloqueig i a la indiferència internacional.

Hi ha qui, davant la barbàrie, calla. I hi ha qui, com una jove andorrana anònima, decideix embarcar-se en un vaixell i navegar cap a Gaza. Ella ha triat pujar al Sirius, un dels vaixells de la Global Sumud Flotilla, per portar aliments i medicaments a una població assetjada i condemnada a la fam i a la desesperació. No ho fa per heroisme ni per afany de protagonisme: ho fa perquè no suportava continuar llegint notícies sobre el genocidi de Gaza des del sofà, com si no ens afectés.

Continua llegint «Rumb a Gaza: solidaritat davant el bloqueig»
Publicat a

El bosc no es gestionarà sol

Wildflowers and meadow grasses in Spring, thinned and burned Ponderosa pine forest

Gestionar el bosc no és impossible: és una responsabilitat local que pot esdevenir oportunitat.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per respondre a una idea massa estesa —i errònia— que circula entre el món rural: que la gestió forestal no és possible per culpa de l’administració. Cal desmuntar aquesta creença i assumir que, si volem un futur per als nostres boscos, cal implicació local i acció decidida.

La responsabilitat forestal és local

Sovint, a les converses de poble i a les tertúlies del cafè, es repeteix una idea que sembla incontestable: que no es pot gestionar el bosc perquè “l’Administració no ho permet”. És un recurs fàcil, una excusa que circula de boca en boca, especialment entre pagesos i gent vinculada al món rural. Però la realitat és una altra, i cal dir-la clarament: la responsabilitat de la gestió forestal recau, principalment, en els propietaris particulars. Al Pirineu i arreu.

Continua llegint «El bosc no es gestionarà sol»
Publicat a

La jubilació a la CASS: entre la burocràcia i la dignitat

Portrait of a lonely skeptical old lady.

Jubilar-se és un moment vital que mereix alguna cosa més que un número de formulari.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per compartir una experiència personal que, tot i ser íntima, revela una mancança col·lectiva: la incapacitat de les institucions per reconèixer la dimensió humana dels grans moments de la vida.

La jubilació a la CASS com a moment vital

Anar a gestionar la meva jubilació a la CASS (caixa andorrana de seguretat social) hauria d’haver estat un moment especial. Per a qualsevol treballador, aquest tràmit és molt més que omplir papers: és el tancament d’una vida laboral plena d’esforç i l’inici d’una etapa carregada d’incògnites. És quan vols saber si tot allò aportat et garantirà una mínima seguretat i dignitat. Un moment per ser escoltat i reconegut.

Continua llegint «La jubilació a la CASS: entre la burocràcia i la dignitat»
Publicat a

La policia del clima: una nova mirada sobre els bombers en temps d’emergència

sapeurs pompiers feu de foret protection

El bosc ja no és només natura: és un risc. I els bombers, la nostra última línia de defensa.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció de la Tribuna del Diari d’Andorra. El vaig escriure per alertar sobre una realitat que massa sovint només recordem quan esclata un incendi: que el clima ha canviat, i ens obliga a repensar com protegim els nostres boscos. La proposta de reforçar el paper dels bombers com a “policia del clima” vol ser una crida a actuar abans que sigui massa tard.

Tot el territori pot cremar

“La totalitat del territori francès pot cremar.” No és una exageració alarmista, sinó una constatació del portaveu de la Fédération Nationale des Sapeurs‑Pompiers de France. El risc d’incendi ja no és exclusiu del sud o la Mediterrània. Amb l’avenç de la sequera, la calor extrema i els vents secs, tot França s’ha convertit en un polvorí.

Continua llegint «La policia del clima: una nova mirada sobre els bombers en temps d’emergència»
Publicat a

La desaparició de la classe mitjana: un futur incert

Desaparició de la classe mitjana a Europa. Stratification of society and Social Class and different hierarchy categories of socio economic groups on ethnicity education wealth or economics and gender as upper classes middle and lower class.

La crisi silenciosa de la classe mitjana posa en risc la cohesió social, l’estabilitat democràtica i el futur d’Andorra.

Aquest article es va publicar originalment a la secció “La Tribuna” del Diari d’Andorra. El vaig escriure perquè crec que estem davant una fractura social que moltes institucions encara no volen veure. Aquesta reflexió neix d’una preocupació creixent sobre el paper de la classe mitjana en el futur de la nostra societat.

Escric aquestes línies perquè em preocupa una realitat que ens toca de prop i que, sincerament, crec que no podem seguir ignorant.

La classe mitjana com a columna vertebral social

Durant dècades, la classe mitjana ha estat el pilar central de les societats modernes. Ha sostingut l’esperança en la mobilitat social, ha garantit certa igualtat d’oportunitats i ha generat estabilitat econòmica i política. No era només un segment econòmic: era el cor d’un projecte col·lectiu de convivència democràtica i prosperitat compartida. Però aquest pilar, també a casa nostra, comença a esquerdar-se.

Continua llegint «La desaparició de la classe mitjana: un futur incert»
Publicat a

Tot en comú

La Basilica di San Pietro in Piazza San Pietro, Roma, durante un'udienza generale di Papa Francesco

Una reflexió sobre el Papa Lleó XIV, la reforma eclesial i el valor de compartir

Una elecció amb força simbòlica

El nou Papa, Robert Francis Prevost, ha escollit un nom que pesa: Lleó XIV. Després de més d’un segle sense cap Lleó al tron de Sant Pere, aquesta tria no pot ser casual. El nom evoca autoritat i reforma, però aquest nou Lleó no sembla voler manar, sinó escoltar.

Un perfil inesperat

Prevost és un home singular: agustinià, missioner, matemàtic i filòsof. És a dir, combina raó i emoció, ciència i espiritualitat, teoria i acció. Potser per això ja ha afirmat que vol una Església que construeixi ponts, no murs —una frase que sembla senzilla, però que amaga un veritable programa de vida.

Herència agustiniana i projecte col·lectiu

Les seves arrels agustinianes ens remeten a un ideal potent: viure “tot en comú”. Aquesta proposta, lluny de ser una simple norma de convent, interpel·la profundament la societat actual, marcada pel consum i l’individualisme. Compartir-ho tot —no només els béns, sinó també el poder, la veu, la responsabilitat— és avui un acte contracultural i valent.

Cap a una nova manera de ser Església

Lleó XIV assumeix el lideratge d’una institució cansada i ferida per escàndols, però encara plena de llavors bones. Si les rega amb comunitat, pensament, justícia i coratge, pot ser més que un nou Papa: pot obrir una nova manera de ser Església. Una Església que ja no es pregunta “què és meu?”, sinó “què és nostre?”.

Quan el missatge ressona a casa nostra

Aquí, a Andorra, on conviuen fe, tradició i laïcitat serena, aquestes paraules ressonen amb força. Des d’una capella romànica fins al bar del poble, molts entenem que viure millor vol dir compartir millor. Que el futur, tant del món com de l’ànima, no es construeix en solitari. I que, creguis o no, hi ha una veritat senzilla i poderosa:

O anem junts, o no anem enlloc.