Etiqueta: andorra

Publicat a

Tot en comú

La Basilica di San Pietro in Piazza San Pietro, Roma, durante un'udienza generale di Papa Francesco

Una reflexió sobre el Papa Lleó XIV, la reforma eclesial i el valor de compartir

Una elecció amb força simbòlica

El nou Papa, Robert Francis Prevost, ha escollit un nom que pesa: Lleó XIV. Després de més d’un segle sense cap Lleó al tron de Sant Pere, aquesta tria no pot ser casual. El nom evoca autoritat i reforma, però aquest nou Lleó no sembla voler manar, sinó escoltar.

Un perfil inesperat

Prevost és un home singular: agustinià, missioner, matemàtic i filòsof. És a dir, combina raó i emoció, ciència i espiritualitat, teoria i acció. Potser per això ja ha afirmat que vol una Església que construeixi ponts, no murs —una frase que sembla senzilla, però que amaga un veritable programa de vida.

Herència agustiniana i projecte col·lectiu

Les seves arrels agustinianes ens remeten a un ideal potent: viure “tot en comú”. Aquesta proposta, lluny de ser una simple norma de convent, interpel·la profundament la societat actual, marcada pel consum i l’individualisme. Compartir-ho tot —no només els béns, sinó també el poder, la veu, la responsabilitat— és avui un acte contracultural i valent.

Cap a una nova manera de ser Església

Lleó XIV assumeix el lideratge d’una institució cansada i ferida per escàndols, però encara plena de llavors bones. Si les rega amb comunitat, pensament, justícia i coratge, pot ser més que un nou Papa: pot obrir una nova manera de ser Església. Una Església que ja no es pregunta “què és meu?”, sinó “què és nostre?”.

Quan el missatge ressona a casa nostra

Aquí, a Andorra, on conviuen fe, tradició i laïcitat serena, aquestes paraules ressonen amb força. Des d’una capella romànica fins al bar del poble, molts entenem que viure millor vol dir compartir millor. Que el futur, tant del món com de l’ànima, no es construeix en solitari. I que, creguis o no, hi ha una veritat senzilla i poderosa:

O anem junts, o no anem enlloc.

Publicat a

Nantes: quan la violència adolescent deixa de ser un cas aïllat

Un crim que commociona, però no sorprèn

Un noi de 15 anys ha matat una companya i n’ha ferit tres més amb un ganivet a un institut de Nantes. El succés sacseja França, però el patró és conegut: com sempre, el que veiem als Estats Units acaba arrelant a Europa, adaptant-se als seus propis contextos.

En aquest cas, tot i que l’assassí pateix trastorns psicològics, el debat gira entorn de dues idees clau: la pèrdua de disciplina a les escoles i l’impacte de les xarxes socials en la salut mental juvenil. Cada cop és més habitual veure professors assetjats per alumnes, com va passar recentment a Marsella. Paral·lelament, augmenten els casos de depressió i ansietat entre joves immersos en la validació constant dels likes. D’aquí la urgència d’enfortir una pedopsiquiatria que agonitza per falta de recursos.

La cultura de la insurrecció digital

A més a més, en aquest cas concret, alguns alumnes van rebre un estrany correu electrònic abans de l’atac. El missatge manifest parlava de “la revolta com la victòria més gran”, un to que fa pensar en la glorificació de l’agressió i en la ruptura de qualsevol referència d’ordre o convivència.

Per tant, no estem parlant només d’una acció impulsiva, sinó d’un fenomen que beu d’una cultura de la insurrecció alimentada per continguts digitals i missatges que circulen lliurement sense filtres. Aquestes preocupacions, de fet, ja han estat temes recurrents en aquesta columna. Ara bé, cada cop és més palès que molts pares no saben, o no volen, posar límits a l’ús de pantalles.

Negligència disfressada de llibertat

En aquest sentit, no es tracta només de controlar el temps d’oci, sinó de garantir un espai segur i saludable per als fills. Permetre que els mòbils i les xarxes ocupin la vida d’un fill sense cap mena de control no és modernitat, és negligència educativa.

Alternatives reals: del problema a l’acció

Tanmateix, la bona notícia és que existeixen iniciatives que ofereixen alternatives reals. Per exemple, la cooperativa catalana Som Connexió posa a disposició al seu blog el Repte sense mòbil per a famílies, un manual descarregable que anima pares i fills a renunciar voluntàriament al telèfon per fomentar vincles més sans.

Està inspirat en el No Phone Challenge que el professor Telmo Lazkano va impulsar amb un grup d’estudiants de 4t d’ESO: durant una setmana, els alumnes van deixar el mòbil de banda i van redescobrir activitats com jugar a jocs de taula, fer excursions o simplement parlar cara a cara.

El futur depèn de nosaltres

La solució, doncs, està a les nostres mans. Perquè el que està en joc no és només la convivència a les aules, sinó també la salut mental d’una generació sencera. I, en darrer terme, la capacitat de construir una societat més madura, més empàtica i menys violenta.

Publicat a

Drets i deures: l’altra cara de la llibertat

cercle de gent amb ombres

Vivim, paradoxalment, en una societat que ha portat l’individualisme a l’extrem

La crítica recurrent: drets sense deures?

Fa temps que aquells que defensem el progrés social i el bé comú ens sentim interpel·lats per una crítica constant: que només parlem de drets i oblidem els deures. Però qualsevol persona amb un bri de senderi sap que tot dret comporta, ineludiblement, un deure afegit. Només en aquest equilibri trobem l’essència d’una societat democràtica i cohesionada.

Els drets fonamentals i la seva responsabilitat

Vivim en una època en què reivindiquem la protecció dels drets fonamentals: la llibertat d’expressió, el dret a l’educació, a un habitatge digne i a la salut pública. Tots ells són conquestes col·lectives, no privilegis. Però sovint oblidem que cada dret comporta un compromís:

  • La llibertat d’expressió exigeix respecte i responsabilitat en el debat públic.
  • El dret a l’educació implica aprofitar-la i compartir coneixement.
  • El dret a un planeta saludable ens obliga a protegir-lo amb accions concretes.

Filosofia i cultures que entenen el vincle

Aquesta relació entre drets i deures no és nova. Rousseau parlava del contracte social com a pacte entre llibertat i responsabilitat social. En la filosofia oriental, el dharma representa el deure vital de cada persona. Les comunitats indígenes viuen assumint deures col·lectius cap al grup, els avantpassats i les generacions futures.

Els cinc nivells de responsabilitat

Per entendre aquest equilibri entre llibertat i responsabilitat, podem parlar de cinc grans nivells de deure:

  1. Cap a un mateix: cura personal, salut mental, consciència de les accions.
  2. Cap als altres: respecte mutu, solidaritat, empatia.
  3. Cap a la societat: participació cívica, vot actiu, esperit crític constructiu.
  4. Cap a la Mare Terra: sostenibilitat, consum responsable, ecologia activa.
  5. Cap al sagrat: connexió amb el misteri de l’existència, espiritualitat, o consciència interior.

L’individualisme: un desafiament actual

Avui, l’individualisme extrem ens porta a preguntar-nos només: “Què hi ha del meu?” Aquesta mentalitat ha afeblit el teixit social i diluït el compromís col·lectiu. Exigim molt, però contribuïm poc. I així, el benestar col·lectiu es veu amenaçat.

Recuperar el sentit del deure

Recuperar el sentit del deure cívic no vol dir renunciar als drets humans. Vol dir entendre que la llibertat només és plena quan és compartida. Ens hem de preguntar: què faig jo pels altres? Així es construeix una societat basada en valors, el respecte, la col·laboració i la pertinença comunitària.

En temps de crisi, més responsabilitat

Amb conflictes internacionals, emergència climàtica i desigualtats creixents, és urgent refer els vincles comunitaris i assumir responsabilitats individuals i col·lectives. La convivència social no es basa només en drets garantits, sinó en compromís mutu.

Recapitulant: els drets i els deures són inseparables

No podem defensar els drets si no assumim els deures que els sostenen. Potser el primer pas és escoltar més, exigir menys i actuar millor. Si tots ens impliquem, podrem construir una societat més justa, equitativa i habitable.

Publicat a

La pesta química

La contaminació invisible que amenaça la nostra salut i el medi ambient

La pesta química: com els PFAS amenacen la salut i el medi ambient

En ple segle XXI, vivim envoltats d’una amenaça invisible que s’ha infiltrat en l’aigua que bevem, els aliments que mengem i fins i tot l’aire que respirem. Aquest problema són els PFAS, també coneguts com a “contaminants eterns”. Són un grup de més de 10.000 compostos químics presents en productes quotidians com els teixits impermeables, les paelles antiadherents o les escumes antiincendis. La seva gran estabilitat química els fa pràcticament indestructibles, i això ha provocat una contaminació global sense precedents.

Aquestes substàncies no només persisteixen al medi ambient, sinó que també s’acumulen en els éssers vius, amb efectes devastadors. Diversos estudis han relacionat els PFAS amb greus problemes de salut, com el càncer, trastorns hormonals, problemes de fertilitat i dificultats en el desenvolupament infantil.

A Europa, les concentracions alarmants de PFAS en l’aigua potable ja superen amb escreix els límits recomanats. No obstant això, la regulació avança a pas de tortuga, i les autoritats competents són criticades pels seus retards a l’hora de controlar aquestes substàncies. Mentrestant, la indústria continua prioritzant els beneficis econòmics per sobre de la salut pública i el medi ambient.

Solucions urgents per frenar la crisi dels PFAS

Per abordar aquesta problemàtica, és essencial implementar regulacions més estrictes sobre la producció i ús dels PFAS. També cal desenvolupar tecnologies eficaces per detectar i eliminar aquestes substàncies del medi ambient. La conscienciació de la població és un altre punt clau: cal educar sobre els riscos associats als PFAS i promoure alternatives més segures en processos industrials i productes de consum.

Sobretot, hem de defensar el nostre dret fonamental a viure en un entorn lliure de contaminació, un principi que hauria de guiar totes les decisions polítiques i empresarials. Diverses organitzacions exigeixen accions immediates com la prohibició de la producció de nous PFAS i la implementació de mesures per eliminar-ne les restes.

Reflexió final: un compromís per al futur

No tot està perdut. Amb mesures fermes i un compromís global, encara som a temps de frenar aquesta pesta química que amenaça tant la humanitat com el planeta. El futur depèn de la nostra capacitat d’adoptar solucions valentes i prioritzar el benestar col·lectiu per sobre dels interessos econòmics.

Publicat a

L’Andorra del futur: una reflexió incòmoda

Andorra la Vella al capvespre, Andorra Pirineus

El discurs de Cap d’Any de Xavier Espot proposa una reflexió col·lectiva per l'Andorra del futur, posant el focus en la sostenibilitat, el benestar social i el rol internacional del país.

L’Andorra del futur: una proposta de reflexió col·lectiva

El cap de Govern d’Andorra, Xavier Espot, ha aprofitat el discurs de Cap d’Any per llançar una proposta ambiciosa: iniciar una reflexió col·lectiva per definir les bases de “l’Andorra del futur”. Aquesta iniciativa busca abordar grans reptes com la sostenibilitat, el benestar social i el posicionament internacional del país. Però, està preparada la societat andorrana per assumir aquest exercici?

Transformació i reptes pendents

En els darrers anys, Andorra ha experimentat una transformació econòmica i social accelerada. Sectors com el turisme i la construcció han crescut de manera ràpida, prioritzant sovint les urgències del moment i deixant poc marge per un debat profund. Aquest ritme ha generat un cert immobilisme davant dels grans reptes, on la ciutadania es mostra aclaparada pel dia a dia i poc inclinada a implicar-se en processos col·lectius.

Una participació ciutadana limitada

Tot i ser un fenomen global, la manca de participació ciutadana a Andorra té un impacte especial. En un país petit, la proximitat entre institucions i ciutadans podria afavorir el diàleg, però factors com la polarització d’interessos, la desconfiança institucional i una cultura participativa feble han dificultat aquest procés. Això converteix iniciatives com aquesta en reptes que sovint queden en intents simbòlics més que en projectes reals.

Per què és tan difícil la reflexió col·lectiva?

Reflexionar col·lectivament implica riscos: sacrificar beneficis immediats o afrontar canvis que poden semblar amenaces. Empresaris i ciutadans podrien mostrar resistència davant d’un debat públic que qüestioni estabilitats aparentment consolidades. A més, les relacions interpersonals i institucionals estretament lligades generen reticències per participar en discussions potencialment controvertides.

Un futur que depèn de tothom

El futur d’Andorra no només està lligat a decisions econòmiques o urbanístiques, sinó també als valors que definim com a societat. La crida del Govern pot esdevenir un projecte col·lectiu real si la ciutadania percep que les seves aportacions són escoltades i valorades. Reflexionar sobre “l’Andorra del futur” és un deure compartit que exigeix superar la inèrcia i assumir el repte de pensar més enllà de l’immediat.