Quan la IA entra a la motxilla

Llàpissos grocs dins un pot sobre una taula gris

Quan una autorització escolar obre un debat sobre drets, dades i infància.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per compartir una inquietud que ha sorgit en algunes famílies arran de l’entrada discreta però significativa de la intel·ligència artificial a l’escola.

Hi ha papers que no fan soroll quan arriben. No venen anunciats ni generen debat públic. Simplement apareixen dins la motxilla d’un infant, plegats amb la mateixa naturalitat que una circular o una autorització per a una sortida escolar. I n’hi ha que aquests dies han provocat una pregunta tan simple com incòmoda: què estem autoritzant exactament quan la tecnologia entra a l’aula?

Continua llegint «Quan la IA entra a la motxilla»

La política com a negoci: els emprenedors polítics

Cartell pegat a paret amb la paraula Politics

La política deixa de ser servei públic quan es converteix en una operació amb retorn.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar nom a una manera cada cop més habitual d’entrar en política: no des de la vocació o el compromís, sinó des del càlcul, l’oportunitat i el retorn.

La política com a negoci

En els darrers anys s’ha anat imposant una manera d’entendre la política com a negoci, més propera a una operació que no pas a una vocació pública. Són els que podríem anomenar emprenedors polítics: actors que entren en política amb una lògica de mercat, no de servei públic. No és l’única manera d’entrar-hi, però sí una de cada vegada més present. No s’hi arriba tant per servir una idea col·lectiva o assumir una responsabilitat institucional, sinó perquè s’hi ha vist una oportunitat. Allà on altres veuen desgast o cansament, alguns hi veuen mercat.

Continua llegint «La política com a negoci: els emprenedors polítics»

Estimats Reis d’Orient

caravana amb camells

Quan els camins es tanquen, les dreceres no són cap vici: són una resposta.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre la distància creixent entre allò que demanem als joves —esforç, paciència, confiança— i allò que realment els oferim com a horitzó de futur.

Una carta que ja no parla de joguines

Estimats Melcior, Gaspar i Baltasar,

Fa anys que ja no us escric per joguines. Però per aquesta nit, mentre molts infants us demanen regals, penso en tot allò que no cap en cap capsa.

Continua llegint «Estimats Reis d’Orient»

Un país d’ordre

persona dorm en un banc públic

L’ordre no és vigilància ni càstig, sinó confiança, equitat i institucions que funcionen.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Tribuna del Diari d’Andorra. El vaig escriure per qüestionar l’ús interessat del concepte d’“ordre” en el debat públic i per defensar una idea d’ordre vinculada al bon funcionament del país, la justícia social i la responsabilitat compartida.

Què vol dir parlar d’un país d’ordre?

El concepte de país d’ordre ha tornat a ocupar un lloc central en el debat públic. Sovint s’invoca com una resposta aparentment clara a una sensació de desorientació, d’inseguretat o de cansament col·lectiu que travessa moltes societats. Però abans d’acceptar-ne el relat, convé fer una pausa i preguntar-nos què vol dir exactament ordre i, sobretot, quin ordre volem.

Continua llegint «Un país d’ordre»

Quan falta gent per tirar endavant: immigració i realitat laboral

Multi Ethnic Restaurant Staff

Una mirada directa al que realment sosté Andorra: la feina de qui arriba per treballar-hi.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar llum sobre una evidència sovint ignorada: en un país petit i amb un mercat laboral limitat, la immigració laboral a Andorra no és una amenaça, sinó la peça que manté el país en marxa.

La realitat que desmunta el relat

Durant massa temps s’ha repetit una idea injusta i simplista: immigració igual a delinqüència. És un relat fàcil, útil per a qui vol agitar la por, però que cau quan es mira la realitat de prop. I la realitat, a Andorra, és clara. La immigració laboral a Andorra no és un concepte abstracte. Té noms, té històries i fa feines que sostenen el país.

Continua llegint «Quan falta gent per tirar endavant: immigració i realitat laboral»

Pisos rusc: habitatge urgent o falta de dignitat?

hive apartments building in hong kong

Quan la pressa per resoldre l'habitatge amenaça la qualitat de vida.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre com la solució dels pisos rusc arreu s’ha convertit en un símptoma d’un problema més profund: anys d’inacció i un model de societat que ha oblidat que l’habitatge és, abans que res, una qüestió de dignitat.

Quan la improvisació s’imposa

Quan una societat arriba tard a resoldre un problema, sempre acaba corrent. I quan es corre, s’acostuma a improvisar. Per això, en alguns indrets, per resoldre l’urgent manca d’habitatges, s’ha optat per construir a tota metxa el que s’anomenen pisos rusc. La solució dels pisos rusc consisteix en habitatges minúsculs fets dins d’edificis grans, subdividits i en espais reciclats. Una solució contra rellotge per compensar anys d’inacció política.

Continua llegint «Pisos rusc: habitatge urgent o falta de dignitat?»

Mentre hi hagi rucs: ingenuïtat digital i falsos gurus

Una mirada crítica a la ingenuïtat digital i als falsos gurus de l’èxit fàcil.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre com la ingenuïtat digital i els falsos gurus s’han convertit en una nova forma de vigilància i d’engany emocional, especialment en moments d’incertesa econòmica.

De la dita popular al món digital

“Mentre hi hagi rucs, n’hi haurà que aniran a cavall.” La dita és antiga, però continua tan viva com sempre. I avui és més necessària que mai per entendre com funciona la ingenuïtat digital i els falsos gurus. Cada generació té els seus rucs i els seus murris, els confiats que s’ho empassen tot i els espavilats que viuen d’ells. Avui, els uns i els altres ja no es troben al mercat o a la plaça, sinó a les xarxes socials, als cursos en línia o darrere d’una pantalla que promet guanys immediats.

Continua llegint «Mentre hi hagi rucs: ingenuïtat digital i falsos gurus»

Vostès tenen un problema

Vall Andorra i Escaldes

Quan el 30% és només el punt de partida i no pas la solució.

A Andorra ens hem acostumat a celebrar percentatges, però la natura no compta en xifres tancades. Parlem d’un 30% protegit com si fos un triomf definitiu, quan en realitat és només una línia de sortida. El repte ambiental del país és més profund, més ampli i més incòmode: afecta tot el territori, no només la part dibuixada en verd als mapes.

El fals consol dels percentatges

Sí, vostès tenen un problema. I, en el nostre cas, es diu 30%. Que Andorra avanci en el projecte de protegir un 30% del seu territori pot semblar un pas endavant. De fet, ho és. Però és un pas curt davant la magnitud del repte.

La natura no coneix de percentatges. No podem dibuixar una ratlla en un mapa i dir que el que queda dins és “protegible” mentre la resta queda exposada a la urbanització sense fre, a carreteres que trossegen els hàbitats, a estacions d’esquí que devoren muntanyes i a la pressió d’una economia especulativa que exigeix més i més sòl.

Continua llegint «Vostès tenen un problema»

Rumb a Gaza: solidaritat davant el bloqueig

Una jove andorrana s’embarcarà cap a Gaza amb la Global Sumud Flotilla per trencar el silenci davant la barbàrie.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per donar veu a un gest de solidaritat que em va commoure profundament: el d’una jove andorrana que ha decidit salpar rumb a Gaza per portar aliments i medicaments a un poble condemnat al bloqueig i a la indiferència internacional.

Hi ha qui, davant la barbàrie, calla. I hi ha qui, com una jove andorrana anònima, decideix embarcar-se en un vaixell i navegar cap a Gaza. Ella ha triat pujar al Sirius, un dels vaixells de la Global Sumud Flotilla, per portar aliments i medicaments a una població assetjada i condemnada a la fam i a la desesperació. No ho fa per heroisme ni per afany de protagonisme: ho fa perquè no suportava continuar llegint notícies sobre el genocidi de Gaza des del sofà, com si no ens afectés.

Continua llegint «Rumb a Gaza: solidaritat davant el bloqueig»

El bosc no es gestionarà sol

Wildflowers and meadow grasses in Spring, thinned and burned Ponderosa pine forest

Gestionar el bosc no és impossible: és una responsabilitat local que pot esdevenir oportunitat.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per respondre a una idea massa estesa —i errònia— que circula entre el món rural: que la gestió forestal no és possible per culpa de l’administració. Cal desmuntar aquesta creença i assumir que, si volem un futur per als nostres boscos, cal implicació local i acció decidida.

La responsabilitat forestal és local

Sovint, a les converses de poble i a les tertúlies del cafè, es repeteix una idea que sembla incontestable: que no es pot gestionar el bosc perquè “l’Administració no ho permet”. És un recurs fàcil, una excusa que circula de boca en boca, especialment entre pagesos i gent vinculada al món rural. Però la realitat és una altra, i cal dir-la clarament: la responsabilitat de la gestió forestal recau, principalment, en els propietaris particulars. Al Pirineu i arreu.

Continua llegint «El bosc no es gestionarà sol»