La política deixa de ser servei públic quan es converteix en una operació amb retorn.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar nom a una manera cada cop més habitual d’entrar en política: no des de la vocació o el compromís, sinó des del càlcul, l’oportunitat i el retorn.
La política com a negoci
En els darrers anys s’ha anat imposant una manera d’entendre la política com a negoci, més propera a una operació que no pas a una vocació pública. Són els que podríem anomenar emprenedors polítics: actors que entren en política amb una lògica de mercat, no de servei públic. No és l’única manera d’entrar-hi, però sí una de cada vegada més present. No s’hi arriba tant per servir una idea col·lectiva o assumir una responsabilitat institucional, sinó perquè s’hi ha vist una oportunitat. Allà on altres veuen desgast o cansament, alguns hi veuen mercat.
L’emprenedor polític i el malestar
En aquest context, l’emprenedor polític sap llegir el malestar difús, la sensació que el sistema no escolta, la frustració de qui ja no espera res de les institucions. No necessita una proposta sòlida ni una visió a llarg termini. Sovint n’hi ha prou amb identificar una emoció dominant i convertir-la en porta d’entrada. La política, entesa així, ja no comença amb una idea, sinó amb una demanda.
Del programa al relat
A partir d’aquí, tot consisteix a simplificar. La complexitat incomoda, les contradiccions no venen. Per això el món es redueix a conflictes elementals, a bàndols clars, a causes aparentment evidents. No es tracta tant de comprendre la realitat com d’identificar-s’hi.
En conseqüència, el que es posa al mercat no és un programa, sinó un relat: una història que dona sentit, pertinença i direcció. El programa pot canviar; el relat ha de resistir, perquè és el que fidelitza. Governar desgasta; narrar, no.
El retorn de la política com a negoci
Com passa amb qualsevol emprenedor, l’objectiu és el retorn. Poder institucional, influència mediàtica, protecció d’interessos o projecció personal. Així, la política com a negoci no és el fi, sinó el vehicle per acumular capital polític, simbòlic o econòmic. El compromís amb el servei públic queda subordinat a l’èxit de l’estratègia.
El conflicte com a recurs polític
Quan aquesta manera d’entendre la política s’estén, el conflicte deixa de ser un problema que cal resoldre i es converteix en un recurs que s’ha de gestionar. La tensió no s’apaivaga, s’administra. El desacord no s’encamina cap a l’acord, es manté viu.
Aquí apareix la pregunta central: qui apaga el foc quan hi ha qui cobra perquè el foc no s’apagui?
Quan la política esdevé un negoci, el problema no és només què es diu, sinó per a qui i amb quin objectiu es fa política.
Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir Com mor una democràcia.
Encertat Delfí…. Com sempre