Categoria: La Tribuna

No ho és qui alça una bandera mentre nega drets fonamentals

El fals patriotisme: una amenaça creixent

Els darrers anys hem vist com arreu del món es multipliquen moviments polítics reaccionaris que es presenten com a defensors de la pàtria, de la identitat i dels valors tradicionals. Utilitzen discursos inflamats, carregats de nostàlgia per un passat idealitzat, per justificar polítiques excloents, repressives i antidemocràtiques. Però, podem considerar patriotes aquells que menyspreen una part dels seus conciutadans? Podem parlar de patriotisme quan el seu únic objectiu és la divisió i l’odi?

Quan l’amor a la pàtria es converteix en eina d’exclusió

Un veritable patriota no és qui alça una bandera mentre nega drets fonamentals a qui pensa diferent o ve d’un altre lloc. Un patriota autèntic no és aquell que esgrimeix consignes nacionalistes mentre menysprea la diversitat cultural, rebutja els drets humans o es burla de les lluites per la igualtat. No, estimar la pàtria no significa voler tornar a un passat fictici en què uns quants dominaven i la resta callava. Estimar la pàtria vol dir estimar la seva gent, tota la seva gent, independentment de l’origen, la raça, la religió o l’orientació sexual. Significa vetllar pel seu benestar, per la seva justícia, per la seva llibertat.

Patriotisme o manipulació? La perversió d’un concepte noble

L’onada reaccionària que vivim no és només una resposta a la globalització o als canvis socials. És una ofensiva contra els valors democràtics que han costat dècades de construir. Els que pretenen monopolitzar el concepte de pàtria volen en realitat destruir la seva essència més noble: la convivència i el respecte.

L’ofensiva reaccionària contra els valors democràtics

Són persones que menystenen la igualtat, que veuen els drets humans com una nosa, que ridiculitzen la lluita contra el canvi climàtic i que criminalitzen la diversitat cultural. No volen defensar el país, volen controlar-lo. No volen protegir la seva gent, volen sotmetre-la.

El control i la divisió com a estratègia política

Els exemples d’aquesta deriva autoritària són cada cop més preocupants. No fa gaire, el vicepresident dels Estats Units, J. D. Vance, va pronunciar un discurs agressiu en què acusava la Unió Europea de perseguir la llibertat d’expressió, en al·lusió al cordó sanitari establert a Alemanya per frenar l’extrema dreta.

Discursos incendiaris i autoritarisme: un perill global

Curiosament, aquest discurs arriba abans d’unes eleccions federals decisives a Alemanya, el país més gran de la UE, on la democràcia es veu amenaçada per l’auge del neofeixisme. Però Vance no es va quedar aquí: també a Múnic va proclamar que Donald Trump serà el nou “xèrif” del món. Aquestes paraules, lluny de ser innocents, marquen una línia clara en l’estratègia d’imposar una visió del món basada en l’autoritarisme i el menyspreu a les institucions democràtiques.

Trump, Vance i la instrumentalització del patriotisme

Trump, per la seva banda, continua amb les seves declaracions incendiàries, com ara la proposta de convertir Gaza en la “nova Riviera francesa”, ignorant completament la destrucció i el patiment humà a la regió. Així mateix, ha arribat a afirmar que “el que salva el seu país no viola cap llei!”, un missatge clarament dirigit a justificar qualsevol acció despòtica sota la bandera del patriotisme.

L’auge del neofeixisme i el seu impacte a Europa

Aquest fenomen no és exclusiu de les grans potències, i països més petits com Andorra també han d’estar alerta. Durant segles, Andorra ha estat un territori d’acollida, un exemple de convivència pacífica i diversitat cultural. Tot i la seva història de respecte i equilibri amb els veïns, no és immune a la influència d’aquestes ideologies reaccionàries que busquen dividir la societat i trencar la seva cohesió.

Andorra i la necessitat de defensar la pluralitat

És essencial que Andorra, com altres democràcies, es mantingui ferma en la defensa dels seus valors de pluralitat i respecte. No podem permetre que aquests falsos patriotes defineixin el futur. La seva retòrica es vesteix de sentiments primaris, de por i d’ira, perquè saben que així poden manipular més fàcilment la societat.

No podem normalitzar el discurs de l’extrema dreta

Es fan passar per víctimes d’un suposat complot progressista mentre impulsen mesures autoritàries. Ens diuen que volen protegir la nació, però en realitat només volen assegurar el poder per a uns quants. I tot això passa amb la complicitat de dirigents polítics que, amb la seva tebiesa, permeten que aquest discurs es normalitzi. Cada concessió a l’extrema dreta és una derrota de la democràcia.

La democràcia no és un dret garantit, és una conquesta diària

No podem restar de braços plegats mentre el reaccionarisme avança. La història ens ha ensenyat què passa quan deixem créixer la intolerància sense oposar-hi resistència. No podem esperar que els nostres drets siguin defensats per aquells que només busquen mantenir el poder.

Alcem la veu abans que sigui massa tard

Som nosaltres, la ciutadania, qui hem de posar fre a aquest despropòsit. La democràcia no és només un sistema polític, és una conquesta diària. Si volem un país just, plural i lliure, hem de defensar-lo amb tota la força. No podem permetre que el passat torni disfressat de futur. Alcem la veu. Mobilitzem-nos. No permetem que el silenci sigui còmplice de la intolerància que avança. Abans no sigui massa tard.

Sintropia com a guia per transformar la societat: el moment de transformar-la és ara

La sintropia: una nova cultura per transformar la societat

En el meu article anterior, reflexionava sobre la urgència de construir una cultura simbiòtica que ens ajudi a reconnectar amb nosaltres mateixos, els altres i la natura. Per tant, vull aprofundir en com el concepte de sintropia pot ser una guia per transformar la societat, oferint un camí per sortir del caos i construir un futur harmoniós i sostenible. A més, la sintropia com a guia per transformar la societat és una oportunitat per redescobrir valors com la col·laboració, l’harmonia i l’equilibri.

Transformar la societat: del caos a la sintropia

La societat actual es troba immersa en una polarització extrema, agreujada per la desinformació que circula sense fre a través de les xarxes socials. Aquestes plataformes, que inicialment van néixer per connectar-nos, s’han convertit, tanmateix, en trampolins de divisió.

Aquest context es veu agreujat per l’abandó de les humanitats, pilar del pensament crític i reflexiu. Sense elles, deixem de plantejar-nos qüestions fonamentals sobre qui som, què volem i quin és el nostre lloc al món. Com a resultat, això ens condueix a respostes simplistes i a una uniformitat que limita la diversitat i la creativitat.

Què és la sintropia?

La sintropia descriu la tendència natural cap a l’ordre, la col·laboració i l’organització de patrons harmoniosos. En canvi, l’entropia, ens porta al desordre. Per aquesta raò, la sintropia ens mostra que la col·laboració és clau per construir sistemes resilients i sostenibles.

Un exemple inspirador: L’agricultura sintròpica

Ernst Götsch, un científic suís, va desenvolupar l’agricultura sintròpica inspirat en la natura. Aquesta metodologia agroforestal regenera ecosistemes, incrementa la productivitat i preserva els recursos naturals. Així, Götsch va demostrar que la col·laboració amb la natura genera resultats sorprenents, oferint una lliçó valuosa per a totes les àrees de la societat.

El desafiament local: aplicar la sintropia al creixement d’Andorra

A Andorra, el creixement desordenat posa en perill les nostres muntanyes, que sempre han estat el nostre gran patrimoni. Tot i això, sovint prioritzem l’explotació immediata en detriment de l’harmonia amb l’entorn. Però la sintropia ens recorda que la nostra supervivència depèn de la col·laboració amb la natura, no de la seva dominació.

La lliçó de la sintropia: Reconciliar-nos amb el planeta

La sintropia ens ensenya que som part d’un sistema intel·ligent que funciona millor quan cada element contribueix positivament. Per exemple, la intel·ligència no resideix només en nosaltres, sinó en els ecosistemes que ens envolten. Els arbres, els rius i els sistemes naturals són exemples d’aquesta intel·ligència col·laborativa.

Així doncs, la nostra missió és reconciliar-nos amb el planeta, comprenent que només podem prosperar si formem part activa d’aquest sistema harmònic.

Imaginar un futur sintròpic: transformar la societat amb harmonia

Encara som a temps de redreçar el camí, però cal actuar amb valentia i responsabilitat. La sintropia ens ofereix una visió de futur basada en l’harmonia i la col·laboració. Per tant, construir societats resilients i respectuoses amb l’entorn és possible si aprenem de la natura i adoptem valors que fomentin l’equilibri.

La sintropia no és només un concepte físic, sinó una manera de viure i entendre el món. En definitiva, és un camí cap a un futur en el qual humans i natura coexistim en equilibri, creant un ordre emergent que beneficia totes les parts. Només abraçant la sintropia com a guia per transformar la societat podrem construir un futur resilient i respectuós amb el planeta i les nostres comunitats.

Ens hem acostumat a viure en un sistema que ens empeny a córrer sense parar

Els límits del sistema actual

Vivim en un món que trontolla. Els signes són clars: rius que es queden sense aigua, terres que esdevenen ermes, comunitats que es trenquen. Ens hem acostumat a viure en un sistema que ens empeny a córrer sense parar, que premia l’individualisme, que mesura l’èxit en guanys immediats mentre ignora el preu que paguem col·lectivament. Però, fins quan? Fins quan podrem continuar creixent sense tenir cura del que deixem enrere? La resposta és senzilla: ja no podem. Els límits són aquí, davant nostre, i ens interpel·len amb força. El planeta està fet un nyap. Però la cultura simbiòtica i la sostenibilitat són les alternatives per un futur equilibrat.

Encara hi som a temps

Davant d’aquesta realitat, hi ha qui es resigna i qui mira cap a una altra banda. Però també hi ha qui decideix preguntar-se si encara som a temps de fer les coses d’una altra manera. La resposta és que sí. Encara hi som a temps. Però només si entenem que no podem seguir vivint del que destrueix el territori, del que explota persones i recursos fins a deixar-los exhaurits. Necessitem alternatives, no tan sols per sobreviure, sinó per tornar a viure amb dignitat, amb equilibri, amb sentit.

La cultura simbiòtica com a resposta

La natura ens ofereix una lliçó que sovint oblidem. Res no existeix sol. Els arbres d’un bosc no competeixen entre ells per veure qui creix més alt, sinó que es connecten sota terra, comparteixen nutrients, es protegeixen del vent i la sequera. Les abelles no tan sols fan mel per a elles mateixes, sinó que pol·linitzen els camps, alimenten els ecosistemes i asseguren que altres espècies també prosperin. A la natura tot està interconnectat, tot funciona en xarxa, tot té un lloc i un propòsit. I nosaltres? Nosaltres també som part d’aquesta xarxa, encara que sovint ho oblidem.

La cultura simbiòtica ens recorda que podem viure d’una altra manera. Ens convida a deixar enrere la lògica del jo primer per abraçar la del nosaltres. Ens demana que fem un pas enrere per mirar el conjunt, per entendre que només prosperarem si el conjunt prospera. No és una idea utòpica, ni una abstracció. És un canvi profund de mentalitat, que té implicacions en la manera com gestionem els nostres recursos, com organitzem les nostres economies, com vivim en societat.

Imaginar un futur diferent

Imagina per un moment una comunitat en què les decisions no es prenen a costa d’uns quants, sinó en benefici de tothom. Una comunitat que no malbarata els recursos, sinó que els cuida i els retorna a la terra perquè puguin regenerar-se. Imagina que, en lloc d’esgotar els paisatges amb construccions sense fre, els rehabilitem amb respecte, que transformem els espais per fer-los més humans, més vius, més nostres. Imagina un món on el treball no sigui sinònim d’esgotament, sinó una manera d’aportar valor, de crear, de connectar.

Construir una societat simbiòtica

Adoptar la cultura simbiòtica no és només una qüestió de salvar el medi ambient, encara que això sigui essencial. També és una manera de salvar-nos a nosaltres mateixos, de reconstruir les relacions trencades amb les persones, amb els animals, les plantes, en definitiva, amb el país. És entendre que la riquesa no es troba en els beneficis acumulats, sinó en el benestar compartit. Quan una persona viu sense llar, quan un riu s’asseca, quan un camp queda erm, tots perdem. Però quan una persona troba suport, quan el riu torna a fluir, quan el camp torna a donar fruits, tots guanyem.

Els canvis ja han començat

L’objectiu és adoptar la cultura simbiòtica i sostenibilitat com alternatives per un futur equilibrat. Hi ha qui diu que això és un somni, que el món sempre ha funcionat així i que res no canviarà. Però no és veritat. La història ens demostra que els grans canvis sempre han començat amb una idea, amb una alternativa, amb un grup de persones que es neguen a acceptar que no hi ha un altre camí. I avui, aquesta alternativa és possible. Estem envoltats de persones, projectes i iniciatives que ja treballen des d’aquesta lògica simbiòtica. Des de l’agricultura regenerativa que retorna la vida als camps, fins a empreses que prioritzen l’impacte social i ambiental abans que els beneficis immediats. Des de comunitats que aposten per models de consum compartit, fins a governs que comencen a entendre que sostenibilitat no és només una paraula de moda, sinó una necessitat urgent.

El coratge de seguir el camí

La pregunta no és si podem fer aquest canvi, sinó si estem disposats a fer-lo. Estem disposats a abandonar la lògica de la competició per adoptar la de la col·laboració? Estem preparats per posar la vida, la natura, les persones, els animals, al centre de tot? La cultura simbiòtica ens diu que no cal renunciar a créixer, però que hem d’aprendre a créixer d’una altra manera. Hem d’aprendre a créixer amb respecte, amb cura, amb equilibri, per poder desenvolupar tot allò que som.

Encara hi som a temps. Encara podem construir un país on viure no sigui només sobreviure. On el creixement no sigui a costa d’algú o d’alguna cosa, sinó en benefici de tots. La natura ja ens ha mostrat el camí. Ara només cal que tinguem el coratge de seguir-lo.

Al capdavall, només es tracta d’anar fent com els arbres: arrelar, créixer junts i viure en equilibri.