La crisi silenciosa de la classe mitjana posa en risc la cohesió social, l’estabilitat democràtica i el futur d’Andorra.
Aquest article es va publicar originalment a la secció “La Tribuna” del Diari d’Andorra. El vaig escriure perquè crec que estem davant una fractura social que moltes institucions encara no volen veure. Aquesta reflexió neix d’una preocupació creixent sobre el paper de la classe mitjana en el futur de la nostra societat.
Escric aquestes línies perquè em preocupa una realitat que ens toca de prop i que, sincerament, crec que no podem seguir ignorant.
La classe mitjana com a columna vertebral social
Durant dècades, la classe mitjana ha estat el pilar central de les societats modernes. Ha sostingut l’esperança en la mobilitat social, ha garantit certa igualtat d’oportunitats i ha generat estabilitat econòmica i política. No era només un segment econòmic: era el cor d’un projecte col·lectiu de convivència democràtica i prosperitat compartida. Però aquest pilar, també a casa nostra, comença a esquerdar-se.
Inseguretat i desafecció creixents a Andorra
A Andorra, moltes famílies que tradicionalment s’identificaven amb la classe mitjana viuen avui amb una sensació creixent d’inseguretat. I això, tot i que alguns indicadors econòmics apunten una millora. La realitat, però, és tossuda: la percepció social va en direcció contrària. Per què? Què passa quan una societat sent que el futur ja no és una promesa, sinó una amenaça? Aquesta és la pregunta clau que cal afrontar si volem reconstruir un pacte social fort i durador.
Què vol dir, realment, “classe mitjana”?
Històricament, formar part de la classe mitjana volia dir tenir una feina estable, cobrir les necessitats bàsiques, accedir a serveis públics de qualitat i disposar de cert marge per estalviar o invertir en el futur dels fills. En definitiva, era ocupar un espai central capaç de fer de pont entre les elits i les classes populars, garantint estabilitat, consum intern i compromís cívic.
Un segment ampli… i fràgil
Ara bé, aquesta estabilitat s’està erosionant. A Andorra, s’estima que les llars amb ingressos mensuals entre 1.800 i 4.800 euros podrien considerar-se classe mitjana. Però dins d’aquesta franja conviuen realitats molt diferents. A la banda baixa, famílies que arriben justes a final de mes; a la banda alta, llars amb certa capacitat d’estalvi, però igualment vulnerables als sotracs econòmics. Aquesta amplitud interna revela una veritat incòmoda: la classe mitjana és molt més fràgil del que sembla.
L’habitatge com a principal amenaça
Una de les principals amenaces és, sens dubte, el cost de l’habitatge. Avui, una gran part dels ingressos d’un adult es destinen al lloguer. I va en augment. Aquesta pressió sostinguda limita la capacitat d’estalvi, redueix el consum intern i condiciona projectes vitals com formar una família o invertir en educació.
La degradació dels serveis públics
Però no és només l’habitatge. Alhora, la precarització de determinats sectors laborals i les dificultats creixents per accedir a serveis públics com la salut o l’educació en condicions d’equitat, entesa com la capacitat que tothom, independentment del seu nivell d’ingressos, pugui rebre una atenció de qualitat amb els mateixos drets, han anat minvant la confiança en el sistema. A mesura que aquests serveis essencials es privatitzen progressivament fins al punt que només són accessibles per a qui els pot pagar, es trenca l’espai de convivència i igualtat que abans representaven. A això s’hi afegeix la sensació generalitzada que cal treballar cada cop més per mantenir el mateix nivell de vida.
Conseqüències socials i polítiques
Aquest desgast no és només econòmic. Té conseqüències polítiques i socials de gran abast. Quan la classe mitjana se sent amenaçada, també ho està la democràcia. L’apatia s’estén, la participació es redueix i guanyen terreny discursos populistes que prometen solucions fàcils a problemes complexos. La por al descens social i la frustració acumulada trenquen el vincle entre ciutadania i institucions, i obren la porta a l’autoritarisme, la desinformació i l’individualisme defensiu.
Una societat sense cohesió ni esperança
En paral·lel, es debilita la cohesió social. Quan el futur deixa de ser un projecte col·lectiu, la societat es fragmenta. Les noves generacions deixen de creure en el mèrit o en la igualtat d’oportunitats i adopten una actitud de resignació o confrontació.
Què cal fer per revertir la situació?
Per tot això, reforçar la classe mitjana hauria de ser una prioritat estratègica. Això exigeix un Estat més actiu i compromès, capaç de garantir l’equitat a través d’una fiscalitat més progressiva, polítiques d’habitatge accessibles, la millora decidida dels serveis públics fins a equiparar-ne la qualitat, com a mínim, a la dels serveis privats de salut i educació, que avui només són accessibles per a una minoria, i una economia diversificada que generi ocupació estable i ben remunerada.
Dignificar el treball, no idealitzar l’emprenedoria
També cal una nova narrativa que dignifiqui el treball, valori el compromís social i generi expectatives realistes de futur. En aquest sentit, cal recelar de la tendència a substituir la dignitat del treball assalariat per una idealització acrítica de l’emprenedoria com a sortida universal, sovint impulsada des de les mateixes institucions. Lluny d’enfortir l’economia, aquest enfocament tendeix a individualitzar els riscos, fragmentar les condicions laborals i debilitar la capacitat col·lectiva de negociació. Que ho preguntin als autònoms! La classe mitjana no pot ser vista com una relíquia del passat, sinó com el nucli del que ha de ser un nou model de prosperitat col·lectiva.
Encara som a temps
Perquè sense una classe mitjana forta, no hi ha equilibri social ni democràcia robusta. A Andorra encara hi som a temps. Tenim l’oportunitat d’actuar abans no sigui massa tard. I això implica escoltar el malestar de la població, anar més enllà de les dades macroeconòmiques i apostar per un futur en què la majoria no tan sols sobrevisqui, sinó que visqui amb dignitat, estabilitat i esperança.
No normalitzem l’inacceptable
Finalment, no podem abaixar la guàrdia davant el perill de normalitzar allò que, fa només uns anys, hauríem considerat inacceptable: treballs precaris, serveis públics en decadència o discursos polítics que banalitzen la desigualtat. Resistir aquesta normalització és fonamental per defensar la dignitat col·lectiva. No podem acceptar com a legítimes situacions clarament injustes, abusives o perilloses. Ens hi va el futur. I el futur, com sempre, passa per una classe mitjana forta, confiada i plenament integrada en el projecte comú.
Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir aquesta reflexió sobre el paper d’Europa com a baluard de la democràcia.
