Una veritat innegable

Iceberg, South Pole, North Pole, Ice Sheet, 3D Illustration

Quan negar l’evidència pesa més que la realitat, el canvi climàtic es converteix en una prova de maduresa col·lectiva.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre els mecanismes psicològics que ens impedeixen assumir la realitat del canvi climàtic i per suggerir la necessitat d’explicar històries properes i de parlar de solucions concretes a les persones reticents a admetre’l.

Canvi climàtic: quan negar l’evidència és més còmode

Ni amb l’aigua al coll ni amb el foc a casa, hi ha qui no admet que el canvi climàtic és real. No és ignorància, sinó un mecanisme humà molt potent: defensar la pròpia identitat encara que la realitat digui el contrari. La psicologia ho descriu com a dissonància cognitiva: si durant anys has dit que tot això era un invent, reconèixer ara que t’has equivocat t’estressa molt. És més còmode buscar excuses –“això ja havia passat abans” o “és un cicle natural”– que afrontar una realitat innegable.

Continua llegint «Una veritat innegable»

Morts de gana

Palestinians Gather to Receive Food from Charity Organization

Una reflexió sobre la fam imposada com a estratègia política i la indiferència que l’empara.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per denunciar una situació tan atroç com silenciada: la fam com a arma de guerra a Gaza, i la fredor amb què el món gira la cara davant la barbàrie.

Quan les paraules fan mal

Quan algú diu amb menyspreu “aquest és un mort de gana” descriu una persona que no té per viure. Però l’expressió també s’utilitza despectivament per dir que no val la pena ni tenir-la en compte. Com si no existís, com si fos prescindible. Aquesta expressió tan nostrada, quan mirem cap a Gaza, sembla un insult que prengui cos. Més de dos milions de persones són reduïdes a la fam, a la set, a la malaltia. Com si la seva vida no tingués cap valor. Com si la seva mort fos només un soroll de fons, com si fossin uns morts de Gaza.

Continua llegint «Morts de gana»

Créixer cap endins

Close up of fresh ripe Tin fruits, Fig fruits, in shallow focus. The Scientific name of this fruits is Ficus carica, a species of flowering plant in the mulberry family, known as the common fig

Una Andorra que aposta per viure millor en lloc de créixer sense límit.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre els límits del creixement econòmic i la necessitat d’una visió diferent per al futur d’Andorra.

Créixer cap endins: una alternativa necessària

La figa no és un fruit. És una flor que creix cap endins. No esclata ni s’exhibeix. Madura sense pressa. Aquest hauria de ser el model per a Andorra: créixer cap endins, arrelar en silenci. Per això desconfio del concepte de “creixement sostenible”, tan repetit per les institucions. Perquè, segons diuen, es pot créixer amb seny. Però créixer igual. I això, en un planeta finit, és una fal·làcia.

Continua llegint «Créixer cap endins»

Com mor una democràcia

autocracies democracies text quote on wooden sign outdoors in nature. pink dramatic sunset background.

Les democràcies no moren de cop, sinó amb aplaudiments disfressats de normalitat.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Tribuna del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre com els règims autoritaris poden infiltrar-se dins les democràcies i desmuntar-les pas a pas, sovint amb el consentiment passiu de la ciutadania.

Quan una democràcia s’esquerda, no ho fa de cop. No esclata amb soroll ni s’anuncia amb tambors. Es va desdibuixant, pas a pas, mentre la majoria mira cap a una altra banda. Primer es tergiversa el llenguatge. Després es devalua la veritat. S’assenyalen enemics interns, es qüestiona la justícia, es criminalitza la dissidència… i quan la ciutadania s’adona del que passa, sovint ja és massa tard.

Un advertiment incòmode

Aquest diagnòstic, tan clar com esgarrifós, el va exposar fa pocs dies l’activista i política afroamericana Stacey Abrams en una entrevista televisiva que s’ha fet viral. Amb una lucidesa desarmant, Abrams va descriure les deu passes que tot règim autoritari segueix per destruir la democràcia des de dins. Un decàleg incòmode, reconeixible i inquietant.

Continua llegint «Com mor una democràcia»

La jubilació a la CASS: entre la burocràcia i la dignitat

Portrait of a lonely skeptical old lady.

Jubilar-se és un moment vital que mereix alguna cosa més que un número de formulari.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per compartir una experiència personal que, tot i ser íntima, revela una mancança col·lectiva: la incapacitat de les institucions per reconèixer la dimensió humana dels grans moments de la vida.

La jubilació a la CASS com a moment vital

Anar a gestionar la meva jubilació a la CASS (caixa andorrana de seguretat social) hauria d’haver estat un moment especial. Per a qualsevol treballador, aquest tràmit és molt més que omplir papers: és el tancament d’una vida laboral plena d’esforç i l’inici d’una etapa carregada d’incògnites. És quan vols saber si tot allò aportat et garantirà una mínima seguretat i dignitat. Un moment per ser escoltat i reconegut.

Continua llegint «La jubilació a la CASS: entre la burocràcia i la dignitat»

La policia del clima: una nova mirada sobre els bombers en temps d’emergència

sapeurs pompiers feu de foret protection

El bosc ja no és només natura: és un risc. I els bombers, la nostra última línia de defensa.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció de la Tribuna del Diari d’Andorra. El vaig escriure per alertar sobre una realitat que massa sovint només recordem quan esclata un incendi: que el clima ha canviat, i ens obliga a repensar com protegim els nostres boscos. La proposta de reforçar el paper dels bombers com a “policia del clima” vol ser una crida a actuar abans que sigui massa tard.

Tot el territori pot cremar

“La totalitat del territori francès pot cremar.” No és una exageració alarmista, sinó una constatació del portaveu de la Fédération Nationale des Sapeurs‑Pompiers de France. El risc d’incendi ja no és exclusiu del sud o la Mediterrània. Amb l’avenç de la sequera, la calor extrema i els vents secs, tot França s’ha convertit en un polvorí.

Continua llegint «La policia del clima: una nova mirada sobre els bombers en temps d’emergència»

L’estiu s’ha quedat encallat

L’estiu s’ha quedat encallat Iceberg in the Disco Bay, Greenland. Their source is by the Jakobshavn glacier. This is a consequence of the phenomenon of global warming and catastrophic thawing of ice

El cel vibra com un instrument desafinat: l’escalfament global en distorsiona el ritme natural.

Aquest article, “L’estiu s’ha quedat encallat”, va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per explicar de manera entenedora un fenomen atmosfèric que ens afecta cada cop més: la ressonància d’ones de pressió i temperatura que amplifica els efectes del canvi climàtic. Amb metàfores senzilles, intento posar paraules a una realitat complexa que ens toca molt més del que sembla.

Quan el cel entra en ressonància

Quan llences una pedra a un estany en calma, veus com es formen cercles d’onades que s’estenen cap enfora. Si n’hi llences una altra una mica després, i després una tercera, pots provocar un efecte curiós: les onades se sincronitzen, es reforcen entre elles i arriben més lluny. Això és la ressonància.

Continua llegint «L’estiu s’ha quedat encallat»

La norma: un pacte invisible que sosté la convivència

Multitud en miniatura, amb ninots de plàstic.

Quan es perden els límits compartits, la societat s’esquerda: no és només qüestió de civisme, sinó de dignitat col·lectiva.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció “Foc i lloc” del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar paraules a una incomoditat creixent: la sensació que moltes normes de convivència a Andorra s’estan convertint en opcionalitat. Més enllà de la llei, em preocupa la desconnexió entre ciutadania i responsabilitat col·lectiva.


Una incomoditat quotidiana

Un cotxe damunt la vorera. Una autoritat que se salta la cua. Un càrrec que dimiteix… però no marxa. Ho veiem cada dia. I, amb resignació, ho assimilem: les normes, sembla, són opcionals.

Però no ho són.

Continua llegint «La norma: un pacte invisible que sosté la convivència»

Sempre hi ha un foc nou per apagar

Wild fire close to houses being fought with airplanes and helicopters

Una crònica des de dins del projecte de Civio que fa més de 12 anys que lluita per fer visibles les dades dels incendis forestals a Espanya.

Font principal: Fundació Civio butlletí Nº 45 – 5 juny 2025

Una temporada més, amb reptes nous

Probablement ho vas notar la setmana passada. Ja ha arribat la calor, i això per a Civio significa una cosa: tornem a centrar-nos a actualitzar el Mapa d’Espanya en flames. Tot i ser una tasca que portem 12 anys fent, cada temporada emergeix un nou repte —i aquest any no n’és cap excepció.

Continua llegint «Sempre hi ha un foc nou per apagar»

La desaparició de la classe mitjana: un futur incert

Desaparició de la classe mitjana a Europa. Stratification of society and Social Class and different hierarchy categories of socio economic groups on ethnicity education wealth or economics and gender as upper classes middle and lower class.

La crisi silenciosa de la classe mitjana posa en risc la cohesió social, l’estabilitat democràtica i el futur d’Andorra.

Aquest article es va publicar originalment a la secció “La Tribuna” del Diari d’Andorra. El vaig escriure perquè crec que estem davant una fractura social que moltes institucions encara no volen veure. Aquesta reflexió neix d’una preocupació creixent sobre el paper de la classe mitjana en el futur de la nostra societat.


Escric aquestes línies perquè em preocupa una realitat que ens toca de prop i que, sincerament, crec que no podem seguir ignorant.

La classe mitjana com a columna vertebral social

Durant dècades, la classe mitjana ha estat el pilar central de les societats modernes. Ha sostingut l’esperança en la mobilitat social, ha garantit certa igualtat d’oportunitats i ha generat estabilitat econòmica i política. No era només un segment econòmic: era el cor d’un projecte col·lectiu de convivència democràtica i prosperitat compartida. Però aquest pilar, també a casa nostra, comença a esquerdar-se.

Continua llegint «La desaparició de la classe mitjana: un futur incert»