Sadopopulisme: votar perquè algú altre visqui pitjor

reixa de finestra en metall negre sobre paret blanca amb grafits de Trump i Dora l'exploradora

Quan el vot deixa de ser una esperança i es converteix en una eina de càstig.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar nom a un mecanisme polític cada vegada més visible: votar no per millorar la pròpia vida, sinó per empitjorar la dels altres.

Què és el sadopopulisme

Una part creixent de l’èxit electoral de l’extrema dreta no s’explica per la promesa de viure millor. Més aviat s’explica per la voluntat que algú altre visqui pitjor. Així, no es vota tant a favor d’un projecte com en contra d’un col·lectiu. A aquest mecanisme li’n podem dir sadopopulisme.

El vot com a eina de càstig

En la pràctica, el funcionament és directe. Si rebutges els homosexuals, votes qui promet reprimir-los. Si creus que les dones t’han pres estatus i atribueixes el teu malestar al feminisme, dones suport a qui promet acabar amb les feministes. De la mateixa manera, si els migrants et serveixen d’explicació fàcil per a la precarietat, dones suport a qui promet expulsions.

Si els pobres et molesten perquè trenquen el relat del mèrit, aplaudeixes qui els criminalitza. I, finalment, si els ecologistes et recorden que el planeta té límits i que el teu estil de vida té costos, prefereixes qui els ridiculitza i nega el canvi climàtic. En tots els casos, el vot deixa de ser una aposta i passa a ser una eina de càstig.

La simplificació del món i la crueltat autoritzada

Per això, el sadopopulisme no exigeix entendre res. Simplement assenyala culpables, simplifica el món i legitima la crueltat. A un fatxa, no li cal resoldre problemes ni assumir contradiccions. N’hi ha prou amb identificar un enemic i autoritzar el càstig.

D’aquesta manera, el dolor aliè funciona com una compensació simbòlica del propi ressentiment.

Perdre drets per veure’n perdre més als altres

Ara bé, aquest mecanisme té una conseqüència coneguda. Molts votants accepten perdre drets, serveis públics o llibertats si abans poden veure com altres col·lectius en perden més. És, en el fons, una autolesió política assumida: potser jo també hi sortiré perdent, però no seré l’únic.

Autòcrates sense projecte

Això explica, al capdavall, per què els autòcrates poden guanyar sense oferir millores materials ni projectes consistents. El seu capital no és la competència ni la gestió pública, sinó la capacitat de crear problemes inexistents, d’assenyalar enemics i prometre humiliacions, com ja hem vist en diversos governs recents.

No governen per transformar res, sinó per fer pagar algú.

Una promesa suficient

El sadopopulisme no promet un futur millor. Promet que algú altre viurà pitjor. I, per a molta gent, això ja és suficient.

Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir: Patriotes? Ho dubto

La Navalla d’Occam i el porc fer

família de porc fers al bosc nevat

Quan la indignació fa més soroll que el sentit comú, la realitat acaba sent grotescament simple.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre com gestionem els conflictes amb la natura: sovint amb crits, consignes i ideologia, quan el que caldria és una mica menys d’èpica i molt més sentit comú.

La Navalla d’Occam i el porc fer

Abans de la versió del laboratori, deien que la pesta porcina podria haver arribat als porcs fers de Cerdanyola per culpa d’un entrepà llençat a la vora de l’AP-7.

Sona a acudit dolent, però la hipòtesi és tristament plausible segons la Navalla d’Occam: sovint la tonteria més simple és la correcta. Un entrepà que vola per la finestra, un porc fer que el recull, i de sobte Catalunya discuteix protocols sanitaris. No cal ser científic per entendre que el que llencem a terra algú s’ho menja. El problema és que ho sabem i ho fem igual.

L’escàndol, la llibertat mal entesa i la responsabilitat absent

Dit això, l’entrepà només és el teló d’un altre espectacle. Informem amb ulls desorbitats i actuem amb una irresponsabilitat que cansa. Ara que hi ha restriccions d’accés al Parc de Collserola, sempre apareix qui les qüestiona indignadíssim en nom d’una llibertat confosa amb fer el que em rota.

Gent que critica les normes però fuig quan toca assumir la part que li toca. El contrast és tan grotesc que ja ni sorprèn.

Dades, gestió i el soroll de fons

Mentrestant, les dades ajuden a posar seny. L’informe de 2023–2024 mostra densitats superiors als 15 porcs fers/km² només en zones del nord-est català com l’Alt Empordà o la Garrotxa. En canvi, al Cadí i a Ponent han baixat fins a un 20 % per la sequera i la gestió cinegètica.

L’equilibri es troba entre 3 i 6 porcs fers/km². Per sobre dels 10–15, el conflicte és matemàtic. No calen apocalipsis, només gestió i criteri. El drama ve quan preferim els crits a la feina ben feta.

Quan tot esdevé ideologia

I encara hi ha més. El que cal evitar és convertir tot això en un pim-pam ideològic. Sentir veus reclamant exterminis massius i barra lliure d’escopetes és, com a mínim, temerari.

Sobretot quan la indústria del porc, concentrada en quatre mans, ja ha deixat desenes de municipis catalans amb els aqüífers plens de purins i una aigua que ja no es pot beure. I ara, per rematar-ho, hauríem d’anar contra el porc fer per salvar un sector que ha fet tant de mal? Tot perquè algú, potser, va llençar un entrepà? La broma s’explica sola.

El sentit comú com a primera línia de defensa

Al final, la natura és un restaurant immens. Si deixes menjar a taula, vindran clients. I si el menjador s’omple massa, cal criteri, no pólvora.

Més que buscar monstres, hauríem d’acceptar que convivim amb fauna, urbana i feréstega, i que la primera línia de defensa és un gest ridículament fàcil: no llançar un entrepà per la finestra. A vegades, la Navalla d’Occam només diu això: el sentit comú és gratis, però no gastar-ne surt car.

Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir: El bosc no es gestionarà sol

Quan falta gent per tirar endavant: immigració i realitat laboral

Multi Ethnic Restaurant Staff

Una mirada directa al que realment sosté Andorra: la feina de qui arriba per treballar-hi.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar llum sobre una evidència sovint ignorada: en un país petit i amb un mercat laboral limitat, la immigració laboral a Andorra no és una amenaça, sinó la peça que manté el país en marxa.

La realitat que desmunta el relat

Durant massa temps s’ha repetit una idea injusta i simplista: immigració igual a delinqüència. És un relat fàcil, útil per a qui vol agitar la por, però que cau quan es mira la realitat de prop. I la realitat, a Andorra, és clara. La immigració laboral a Andorra no és un concepte abstracte. Té noms, té històries i fa feines que sostenen el país.

Continua llegint «Quan falta gent per tirar endavant: immigració i realitat laboral»

Pisos rusc: habitatge urgent o falta de dignitat?

hive apartments building in hong kong

Quan la pressa per resoldre l'habitatge amenaça la qualitat de vida.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre com la solució dels pisos rusc arreu s’ha convertit en un símptoma d’un problema més profund: anys d’inacció i un model de societat que ha oblidat que l’habitatge és, abans que res, una qüestió de dignitat.

Quan la improvisació s’imposa

Quan una societat arriba tard a resoldre un problema, sempre acaba corrent. I quan es corre, s’acostuma a improvisar. Per això, en alguns indrets, per resoldre l’urgent manca d’habitatges, s’ha optat per construir a tota metxa el que s’anomenen pisos rusc. La solució dels pisos rusc consisteix en habitatges minúsculs fets dins d’edificis grans, subdividits i en espais reciclats. Una solució contra rellotge per compensar anys d’inacció política.

Continua llegint «Pisos rusc: habitatge urgent o falta de dignitat?»

Mentre hi hagi rucs: ingenuïtat digital i falsos gurus

Una mirada crítica a la ingenuïtat digital i als falsos gurus de l’èxit fàcil.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre com la ingenuïtat digital i els falsos gurus s’han convertit en una nova forma de vigilància i d’engany emocional, especialment en moments d’incertesa econòmica.

De la dita popular al món digital

“Mentre hi hagi rucs, n’hi haurà que aniran a cavall.” La dita és antiga, però continua tan viva com sempre. I avui és més necessària que mai per entendre com funciona la ingenuïtat digital i els falsos gurus. Cada generació té els seus rucs i els seus murris, els confiats que s’ho empassen tot i els espavilats que viuen d’ells. Avui, els uns i els altres ja no es troben al mercat o a la plaça, sinó a les xarxes socials, als cursos en línia o darrere d’una pantalla que promet guanys immediats.

Continua llegint «Mentre hi hagi rucs: ingenuïtat digital i falsos gurus»

Vostès tenen un problema

Vall Andorra i Escaldes

Quan el 30% és només el punt de partida i no pas la solució.

A Andorra ens hem acostumat a celebrar percentatges, però la natura no compta en xifres tancades. Parlem d’un 30% protegit com si fos un triomf definitiu, quan en realitat és només una línia de sortida. El repte ambiental del país és més profund, més ampli i més incòmode: afecta tot el territori, no només la part dibuixada en verd als mapes.

El fals consol dels percentatges

Sí, vostès tenen un problema. I, en el nostre cas, es diu 30%. Que Andorra avanci en el projecte de protegir un 30% del seu territori pot semblar un pas endavant. De fet, ho és. Però és un pas curt davant la magnitud del repte.

La natura no coneix de percentatges. No podem dibuixar una ratlla en un mapa i dir que el que queda dins és “protegible” mentre la resta queda exposada a la urbanització sense fre, a carreteres que trossegen els hàbitats, a estacions d’esquí que devoren muntanyes i a la pressió d’una economia especulativa que exigeix més i més sòl.

Continua llegint «Vostès tenen un problema»

De quin costat vols ser? Justícia ambiental i drets humans

Hipolito Quispehuaman He Fought to Save the Amazon Rainforest. Then He Was Murdered

Quan defensar la vida costa la mort, la tria ja no és teòrica: és una qüestió de dignitat i de futur.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar llum a la paradoxa terrible del nostre temps: persones que donen la vida per defensar la natura i les comunitats són oblidades en silenci, mentre d’altres morts concentren tota l’atenció mediàtica i institucional.

Hipólito Quispe Huamán va ser assassinat el 26 de juliol passat, quan tornava cap a casa. Era un defensor de la selva amazònica. Lluitava contra la mineria il·legal, per preservar els rius que donen vida a pobles sencers, per conservar les terres on comunitats pageses encara viuen amb dignitat. Dit altrament, defensava els béns comuns. I per aquest motiu, el van fer callar a trets. De fet, no és un cas aïllat. Entre 2012 i 2023, més de 2.100 defensors ambientals han estat assassinats arreu del món.

Continua llegint «De quin costat vols ser? Justícia ambiental i drets humans»

Rumb a Gaza: solidaritat davant el bloqueig

Una jove andorrana s’embarcarà cap a Gaza amb la Global Sumud Flotilla per trencar el silenci davant la barbàrie.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per donar veu a un gest de solidaritat que em va commoure profundament: el d’una jove andorrana que ha decidit salpar rumb a Gaza per portar aliments i medicaments a un poble condemnat al bloqueig i a la indiferència internacional.

Hi ha qui, davant la barbàrie, calla. I hi ha qui, com una jove andorrana anònima, decideix embarcar-se en un vaixell i navegar cap a Gaza. Ella ha triat pujar al Sirius, un dels vaixells de la Global Sumud Flotilla, per portar aliments i medicaments a una població assetjada i condemnada a la fam i a la desesperació. No ho fa per heroisme ni per afany de protagonisme: ho fa perquè no suportava continuar llegint notícies sobre el genocidi de Gaza des del sofà, com si no ens afectés.

Continua llegint «Rumb a Gaza: solidaritat davant el bloqueig»

El bosc no es gestionarà sol

Wildflowers and meadow grasses in Spring, thinned and burned Ponderosa pine forest

Gestionar el bosc no és impossible: és una responsabilitat local que pot esdevenir oportunitat.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per respondre a una idea massa estesa —i errònia— que circula entre el món rural: que la gestió forestal no és possible per culpa de l’administració. Cal desmuntar aquesta creença i assumir que, si volem un futur per als nostres boscos, cal implicació local i acció decidida.

La responsabilitat forestal és local

Sovint, a les converses de poble i a les tertúlies del cafè, es repeteix una idea que sembla incontestable: que no es pot gestionar el bosc perquè “l’Administració no ho permet”. És un recurs fàcil, una excusa que circula de boca en boca, especialment entre pagesos i gent vinculada al món rural. Però la realitat és una altra, i cal dir-la clarament: la responsabilitat de la gestió forestal recau, principalment, en els propietaris particulars. Al Pirineu i arreu.

Continua llegint «El bosc no es gestionarà sol»

Una veritat innegable

Iceberg, South Pole, North Pole, Ice Sheet, 3D Illustration

Quan negar l’evidència pesa més que la realitat, el canvi climàtic es converteix en una prova de maduresa col·lectiva.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre els mecanismes psicològics que ens impedeixen assumir la realitat del canvi climàtic i per suggerir la necessitat d’explicar històries properes i de parlar de solucions concretes a les persones reticents a admetre’l.

Canvi climàtic: quan negar l’evidència és més còmode

Ni amb l’aigua al coll ni amb el foc a casa, hi ha qui no admet que el canvi climàtic és real. No és ignorància, sinó un mecanisme humà molt potent: defensar la pròpia identitat encara que la realitat digui el contrari. La psicologia ho descriu com a dissonància cognitiva: si durant anys has dit que tot això era un invent, reconèixer ara que t’has equivocat t’estressa molt. És més còmode buscar excuses –“això ja havia passat abans” o “és un cicle natural”– que afrontar una realitat innegable.

Continua llegint «Una veritat innegable»