Quan es perden els límits compartits, la societat s’esquerda: no és només qüestió de civisme, sinó de dignitat col·lectiva.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció “Foc i lloc” del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar paraules a una incomoditat creixent: la sensació que moltes normes de convivència a Andorra s’estan convertint en opcionalitat. Més enllà de la llei, em preocupa la desconnexió entre ciutadania i responsabilitat col·lectiva.
Una incomoditat quotidiana
Un cotxe damunt la vorera. Una autoritat que se salta la cua. Un càrrec que dimiteix… però no marxa. Ho veiem cada dia. I, amb resignació, ho assimilem: les normes, sembla, són opcionals.
Però no ho són.
El valor invisible de les normes
La convivència es basa en un pacte invisible. No insultar. No colar-se. No ocupar l’espai com si només existissis tu. No cal que estigui escrit: tots sabem què està bé i què no. Aquestes normes silencioses són el fonament d’una societat que vol ser estable, justa i habitable.
Quan la por imposa el silenci
El problema és que, quan aquestes normes es trenquen i ningú diu res, el que trontolla no és només l’ordre, sinó el respecte. No ens atrevim a corregir qui incompleix per por a una resposta agressiva. Cada vegada més, veiem com el temor a una reacció desproporcionada ens condemna a callar, a acceptar el que sabem que és injust o abusiu.
Resignació o rebel·lia?
Podríem pensar que és normal. Que el món va així. Però no. La normalització de l’inacceptable és el primer pas cap a la degradació moral d’una societat. Quan ningú diu res, tot s’hi val. Quan tot s’hi val, el poder es concentra en qui no té escrúpols. És aleshores quan les normes deixen de ser un marc compartit i es converteixen en una qüestió d’imposició.
Una crida a recuperar el pacte
Necessitem recuperar la força simbòlica i pràctica de les normes. No per controlar-ho tot, sinó per sostenir allò que ens permet viure junts. No es tracta de ser inflexibles, sinó de recordar que, sense límits compartits, la convivència es fa inviable. El respecte comença per dir: això no es fa. I també per tenir el coratge de dir-ho en veu alta.
La norma no és només una llei. És un límit compartit, un acord no signat que fa possible la llibertat de tots.
Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir aquesta reflexió sobre el paper de la democràcia a Europa.
