El cel vibra com un instrument desafinat: l’escalfament global en distorsiona el ritme natural.
Aquest article, “L’estiu s’ha quedat encallat”, va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per explicar de manera entenedora un fenomen atmosfèric que ens afecta cada cop més: la ressonància d’ones de pressió i temperatura que amplifica els efectes del canvi climàtic. Amb metàfores senzilles, intento posar paraules a una realitat complexa que ens toca molt més del que sembla.
Quan el cel entra en ressonància
Quan llences una pedra a un estany en calma, veus com es formen cercles d’onades que s’estenen cap enfora. Si n’hi llences una altra una mica després, i després una tercera, pots provocar un efecte curiós: les onades se sincronitzen, es reforcen entre elles i arriben més lluny. Això és la ressonància.
Doncs bé, la nostra atmosfera també pot entrar en ressonància. Però, en comptes d’onades d’aigua, es tracta d’ones d’aire: fluctuacions de pressió i temperatura que giren al voltant del planeta. Aquestes ones, anomenades ones de Rossby, formen part del funcionament habitual de la circulació atmosfèrica. Ara bé, quan es donen certes condicions —com una distribució particular de calor entre l’oceà i els continents, o masses d’aire més càlides del normal—, aquestes ones poden quedar atrapades i començar a amplificar-se les unes a les altres.
Els efectes d’una atmosfera atrapada
Aquí comença el problema: els fenòmens meteorològics extrems es queden estancats. Onades de calor que duren dies o setmanes. Pluges torrencials que no es mouen. Sequeres que s’allarguen mesos. Ja fa més d’una dècada que la ciència investiga aquest mecanisme, però ara les dades són cada cop més clares: l’escalfament global n’està augmentant la freqüència i intensitat.
L’escalfament global ho empitjora
Què hi té a veure el canvi climàtic? Doncs molt. El planeta s’està escalfant, sí, però no pas de manera uniforme. L’Àrtic, per exemple, s’escalfa molt més ràpidament que les regions tropicals. Això redueix el contrast de temperatura entre nord i sud i afebleix els corrents d’aire habituals. El resultat? Els patrons atmosfèrics es tornen més lents i s’encallen.
Ressonància atmosfèrica i acció urgent
Per això, si tenim la sensació que els estius s’estan tornant cada cop més estranys i intensos, no és només pel termòmetre: és perquè el cel està començant a vibrar de manera diferent. Com un instrument desafinat al qual se li exigeix massa, l’atmosfera ressona i amplifica els desequilibris. I nosaltres en som tant la causa com els receptors.
Potser és hora d’escoltar què ens diu aquesta vibració. I també de respondre-hi.
Perquè un instrument desafinat es pot tornar a afinar, si actuem a temps. Això vol dir reduir dràsticament les emissions, sí, però també protegir els boscos, regenerar els sòls i renaturalitzar les ciutats. No es tracta només de CO₂, sinó de restablir l’equilibri de tot el sistema.
Encara som a temps d’evitar que la dissonància atmosfèrica esdevingui irreversible.
Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir El tresor ocult de l’aigua potable, on parlo d’un recurs vital oblidat en el debat públic sobre la sequera: la crisi silenciosa de l’aigua subterrània.
