Entrades

Publicat a

Quan falta gent per tirar endavant: immigració i realitat laboral

Multi Ethnic Restaurant Staff

Una mirada directa al que realment sosté Andorra: la feina de qui arriba per treballar-hi.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar llum sobre una evidència sovint ignorada: en un país petit i amb un mercat laboral limitat, la immigració laboral a Andorra no és una amenaça, sinó la peça que manté el país en marxa.

La realitat que desmunta el relat

Durant massa temps s’ha repetit una idea injusta i simplista: immigració igual a delinqüència. És un relat fàcil, útil per a qui vol agitar la por, però que cau quan es mira la realitat de prop. I la realitat, a Andorra, és clara. La immigració laboral a Andorra no és un concepte abstracte. Té noms, té històries i fa feines que sostenen el país.

Continua llegint «Quan falta gent per tirar endavant: immigració i realitat laboral»
Publicat a

Pisos rusc: habitatge urgent o falta de dignitat?

hive apartments building in hong kong

Quan la pressa per resoldre l'habitatge amenaça la qualitat de vida.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre com la solució dels pisos rusc arreu s’ha convertit en un símptoma d’un problema més profund: anys d’inacció i un model de societat que ha oblidat que l’habitatge és, abans que res, una qüestió de dignitat.

Quan la improvisació s’imposa

Quan una societat arriba tard a resoldre un problema, sempre acaba corrent. I quan es corre, s’acostuma a improvisar. Per això, en alguns indrets, per resoldre l’urgent manca d’habitatges, s’ha optat per construir a tota metxa el que s’anomenen pisos rusc. La solució dels pisos rusc consisteix en habitatges minúsculs fets dins d’edificis grans, subdividits i en espais reciclats. Una solució contra rellotge per compensar anys d’inacció política.

Continua llegint «Pisos rusc: habitatge urgent o falta de dignitat?»
Publicat a

Mentre hi hagi rucs: ingenuïtat digital i falsos gurus

Una mirada crítica a la ingenuïtat digital i als falsos gurus de l’èxit fàcil.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre com la ingenuïtat digital i els falsos gurus s’han convertit en una nova forma de vigilància i d’engany emocional, especialment en moments d’incertesa econòmica.

De la dita popular al món digital

“Mentre hi hagi rucs, n’hi haurà que aniran a cavall.” La dita és antiga, però continua tan viva com sempre. I avui és més necessària que mai per entendre com funciona la ingenuïtat digital i els falsos gurus. Cada generació té els seus rucs i els seus murris, els confiats que s’ho empassen tot i els espavilats que viuen d’ells. Avui, els uns i els altres ja no es troben al mercat o a la plaça, sinó a les xarxes socials, als cursos en línia o darrere d’una pantalla que promet guanys immediats.

Continua llegint «Mentre hi hagi rucs: ingenuïtat digital i falsos gurus»
Publicat a

Vostès tenen un problema

Vall Andorra i Escaldes

Quan el 30% és només el punt de partida i no pas la solució.

A Andorra ens hem acostumat a celebrar percentatges, però la natura no compta en xifres tancades. Parlem d’un 30% protegit com si fos un triomf definitiu, quan en realitat és només una línia de sortida. El repte ambiental del país és més profund, més ampli i més incòmode: afecta tot el territori, no només la part dibuixada en verd als mapes.

El fals consol dels percentatges

Sí, vostès tenen un problema. I, en el nostre cas, es diu 30%. Que Andorra avanci en el projecte de protegir un 30% del seu territori pot semblar un pas endavant. De fet, ho és. Però és un pas curt davant la magnitud del repte.

La natura no coneix de percentatges. No podem dibuixar una ratlla en un mapa i dir que el que queda dins és “protegible” mentre la resta queda exposada a la urbanització sense fre, a carreteres que trossegen els hàbitats, a estacions d’esquí que devoren muntanyes i a la pressió d’una economia especulativa que exigeix més i més sòl.

Continua llegint «Vostès tenen un problema»
Publicat a

De quin costat vols ser? Justícia ambiental i drets humans

Hipolito Quispehuaman He Fought to Save the Amazon Rainforest. Then He Was Murdered

Quan defensar la vida costa la mort, la tria ja no és teòrica: és una qüestió de dignitat i de futur.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar llum a la paradoxa terrible del nostre temps: persones que donen la vida per defensar la natura i les comunitats són oblidades en silenci, mentre d’altres morts concentren tota l’atenció mediàtica i institucional.

Hipólito Quispe Huamán va ser assassinat el 26 de juliol passat, quan tornava cap a casa. Era un defensor de la selva amazònica. Lluitava contra la mineria il·legal, per preservar els rius que donen vida a pobles sencers, per conservar les terres on comunitats pageses encara viuen amb dignitat. Dit altrament, defensava els béns comuns. I per aquest motiu, el van fer callar a trets. De fet, no és un cas aïllat. Entre 2012 i 2023, més de 2.100 defensors ambientals han estat assassinats arreu del món.

Continua llegint «De quin costat vols ser? Justícia ambiental i drets humans»
Publicat a

Rumb a Gaza: solidaritat davant el bloqueig

Una jove andorrana s’embarcarà cap a Gaza amb la Global Sumud Flotilla per trencar el silenci davant la barbàrie.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per donar veu a un gest de solidaritat que em va commoure profundament: el d’una jove andorrana que ha decidit salpar rumb a Gaza per portar aliments i medicaments a un poble condemnat al bloqueig i a la indiferència internacional.

Hi ha qui, davant la barbàrie, calla. I hi ha qui, com una jove andorrana anònima, decideix embarcar-se en un vaixell i navegar cap a Gaza. Ella ha triat pujar al Sirius, un dels vaixells de la Global Sumud Flotilla, per portar aliments i medicaments a una població assetjada i condemnada a la fam i a la desesperació. No ho fa per heroisme ni per afany de protagonisme: ho fa perquè no suportava continuar llegint notícies sobre el genocidi de Gaza des del sofà, com si no ens afectés.

Continua llegint «Rumb a Gaza: solidaritat davant el bloqueig»
Publicat a

El bosc no es gestionarà sol

Wildflowers and meadow grasses in Spring, thinned and burned Ponderosa pine forest

Gestionar el bosc no és impossible: és una responsabilitat local que pot esdevenir oportunitat.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per respondre a una idea massa estesa —i errònia— que circula entre el món rural: que la gestió forestal no és possible per culpa de l’administració. Cal desmuntar aquesta creença i assumir que, si volem un futur per als nostres boscos, cal implicació local i acció decidida.

La responsabilitat forestal és local

Sovint, a les converses de poble i a les tertúlies del cafè, es repeteix una idea que sembla incontestable: que no es pot gestionar el bosc perquè “l’Administració no ho permet”. És un recurs fàcil, una excusa que circula de boca en boca, especialment entre pagesos i gent vinculada al món rural. Però la realitat és una altra, i cal dir-la clarament: la responsabilitat de la gestió forestal recau, principalment, en els propietaris particulars. Al Pirineu i arreu.

Continua llegint «El bosc no es gestionarà sol»
Publicat a

Una veritat innegable

Iceberg, South Pole, North Pole, Ice Sheet, 3D Illustration

Quan negar l’evidència pesa més que la realitat, el canvi climàtic es converteix en una prova de maduresa col·lectiva.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre els mecanismes psicològics que ens impedeixen assumir la realitat del canvi climàtic i per suggerir la necessitat d’explicar històries properes i de parlar de solucions concretes a les persones reticents a admetre’l.

Canvi climàtic: quan negar l’evidència és més còmode

Ni amb l’aigua al coll ni amb el foc a casa, hi ha qui no admet que el canvi climàtic és real. No és ignorància, sinó un mecanisme humà molt potent: defensar la pròpia identitat encara que la realitat digui el contrari. La psicologia ho descriu com a dissonància cognitiva: si durant anys has dit que tot això era un invent, reconèixer ara que t’has equivocat t’estressa molt. És més còmode buscar excuses –“això ja havia passat abans” o “és un cicle natural”– que afrontar una realitat innegable.

Continua llegint «Una veritat innegable»
Publicat a

Morts de gana

Palestinians Gather to Receive Food from Charity Organization

Una reflexió sobre la fam imposada com a estratègia política i la indiferència que l’empara.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per denunciar una situació tan atroç com silenciada: la fam com a arma de guerra a Gaza, i la fredor amb què el món gira la cara davant la barbàrie.

Quan les paraules fan mal

Quan algú diu amb menyspreu “aquest és un mort de gana” descriu una persona que no té per viure. Però l’expressió també s’utilitza despectivament per dir que no val la pena ni tenir-la en compte. Com si no existís, com si fos prescindible. Aquesta expressió tan nostrada, quan mirem cap a Gaza, sembla un insult que prengui cos. Més de dos milions de persones són reduïdes a la fam, a la set, a la malaltia. Com si la seva vida no tingués cap valor. Com si la seva mort fos només un soroll de fons, com si fossin uns morts de Gaza.

Continua llegint «Morts de gana»
Publicat a

Créixer cap endins

Close up of fresh ripe Tin fruits, Fig fruits, in shallow focus. The Scientific name of this fruits is Ficus carica, a species of flowering plant in the mulberry family, known as the common fig

Una Andorra que aposta per viure millor en lloc de créixer sense límit.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre els límits del creixement econòmic i la necessitat d’una visió diferent per al futur d’Andorra.

Créixer cap endins: una alternativa necessària

La figa no és un fruit. És una flor que creix cap endins. No esclata ni s’exhibeix. Madura sense pressa. Aquest hauria de ser el model per a Andorra: créixer cap endins, arrelar en silenci. Per això desconfio del concepte de “creixement sostenible”, tan repetit per les institucions. Perquè, segons diuen, es pot créixer amb seny. Però créixer igual. I això, en un planeta finit, és una fal·làcia.

Continua llegint «Créixer cap endins»