La tornada del llop al Pirineu no hauria de sorprendre ningú. El problema no és l’animal: és la nostra relació trencada amb la muntanya.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure arran de la difusió d’un vídeo que mostrava un llop a la vall del Madriu, trenta anys després d’haver advertit, en aquell mateix diari, que el llop tornaria al Pirineu.
El llop al Pirineu: una arribada anunciada
La tardor passada, al setembre, un llop solitari va ser gravat a la vall del Madriu. El vídeo no ha circulat fins ara, al juny, i ha generat la sorpresa previsible. Massa previsible.
L’any 1996 vaig escriure al Diari d’Andorra que el llop tornaria al Pirineu. No era una profecia: era la lectura d’estudis que mostraven, mapes en mà, com les poblacions de llops europeus progressaven i s’apropaven cap al Pirineu. Amb el títol Que ve el llop!, recomanava anticipar-se, informar i preparar la ciutadania perquè la seva arribada no ens agafés per sorpresa.
Han passat trenta anys. I, a la majoria, ens ha agafat per sorpresa.
La muntanya que ja no es contempla: es cronometra
Però el que m’inquieta no és la presència del llop. És l’estat de les muntanyes que ha de travessar. Perquè mentre debatem si el llop és benvingut o no, la muntanya ha deixat de ser un espai de natura per convertir-se en una gran instal·lació esportiva a cel obert. Les aglomeracions d’abans eren comercials, als centres urbans. Avui, amb la moda del benestar, el running, les curses de muntanya i tota mena de negocis esportius, les nostres valls i cims s’han transformat en circuits de competició personal. La muntanya ja no es contempla: es cronometra, es publica, es monetitza.
Coexistir amb el llop en un territori que no es respecta a si mateix
En aquest context, demanar coexistència entre humans i grans predadors és gairebé ingenu. No es pot demanar respecte per un llop en un territori que ja no es respecta a si mateix. El que ha fallat no és la natura, que ha seguit el seu curs amb puntualitat admirable. El que ha fallat és la nostra relació amb ella.
Pecaria d’il·lús qui cregui que els dos mons poden coexistir en un moment en què la majoria de persones només existeix dins el seu mòbil i les seves xarxes. En una societat on l’ésser humà està desvinculat del seu entorn, dels altres i fins i tot d’ell mateix, la pregunta és inevitable.
Les veritables feres viuen entre nosaltres
Com podríem posar remei a una situació tan allunyada de la realitat que viuen aquells que, com l’ossa i el llop, depenen de l’alerta constant per sobreviure? Perquè si en una cosa coincideixo amb aquests dos grans predadors és que les veritables feres viuen entre nosaltres.
Per això, la meva posició respecte al medi natural que ens envolta no ha canviat en trenta anys. És senzilla i, ho reconec, incòmoda: deixeu en pau les muntanyes. I tots els éssers que les habiten.
Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir: Vostès tenen un problema
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog delfiroca.com. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori.
Vols seguir el debat sobre la tornada del llop al Pirineu i la nostra relació amb el medi natural? Subscriu-te al blog delfiroca.com i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.