Som especistes i no ho sabem.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra, el juny del 2017. El vaig escriure arran de la mort del Torb, l’os bru abatut a trets dins el tancat d’animals de la Rabassa, un episodi que va commoure el país. Ara el recupero ampliat, i hi afegeixo una mirada retrospectiva sobre allò que ha canviat des de llavors.
➜ Subscriu-t’hi gratuïtament
i rep aquestes reflexions cada dissabte al teu correu
L’animal també tenia drets
Han estat moltes les persones a qui els ha dolgut profundament la mort del Torb, l’os bru abatut a trets dins un tancat a la Rabassa. El més trist de tot ha estat la manca de mostres de respecte vers l’animal, tant en els comentaris a les xarxes socials com als mitjans d’informació. S’han vist mostres de pena, de compassió, però no de respecte.
A gairebé ningú se li va acudir que el Torb, l’animal, també tenia drets. Encara no reconeguts per nosaltres, però en tenia. Ell va voler ser lliure i ho ha pagat amb la seva vida. La majoria de les persones que es van manifestar en contra de la seva mort no eren prou conscients d’una cosa. Demanar un dard per adormir-lo i portar-lo viu al seu enclòs implicava acceptar i perpetuar la seva explotació com a espècie animal. Per motius econòmics.
El problema, doncs, no hauria de ser la mort de l’ossa, ni el tancat, ni els protocols, ni l’escopeta de dards. Com tampoc qui, què, com, on, quan i per què, orfes de respostes. Aquest serà el marc on, presumiblement, la majoria voldrà que es mantingui el debat. Preferiran que només es parli dels fets, les investigacions i el resultat, amb l’esperança de trobar responsables. En canvi, el problema hauria de ser un altre: acceptem que els animals tenen drets?
Especisme i animalisme
Com en tenim nosaltres, els animals anomenats humans. Aquesta és la qüestió sobre la qual paga la pena debatre. Perquè, s’accepti o no, els altres animals també són individus amb la capacitat de gaudir de la vida i de patir. Malgrat això, són víctimes d’un mètode de discriminació, arbitrari i injust, anomenat especisme. Vindria a ser quelcom similar al racisme o al sexisme. L’especisme humà és, doncs, el que exclou tots els animals no humans de la nostra protecció.
En canvi, l’animalisme és el moviment pels drets dels animals. Defensa que la natura animal, independentment de l’espècie, és un subjecte de dret. En definitiva, es tractaria de respectar-los, com nosaltres respectem els altres, sense discriminacions de sexe, raça o religió.
Aquest objectiu, que avui pot semblar una utopia, acabarà sent una realitat, tal com va passar amb l’abolició de l’esclavatge. Serà a través d’un debat sobre polítiques d’alliberament animal, l’objectiu del qual és l’erradicació de l’especisme. Sortosament, aquest debat ja s’ha iniciat al voltant del benestar animal. Un pas més en la bona direcció.
Mirada retrospectiva: el tancat tancat, la llei modificada i l’ós retornat
Deu anys després d’aquella mort, el paisatge ha canviat en tres fronts. El primer és físic: el tancat ja no existeix. El setembre de 2021, Naturland va anunciar el trasllat dels últims animals salvatges que quedaven al prat de Conangle, i el controvertit parc d’animals de la Rabassa va tancar després de vuit anys de funcionament. Cal dir-ho tot, però: el tancament no va arribar per una condemna de l’especisme, sinó perquè el parc deixava de ser rendible. L’exhibició d’animals com a reclam turístic havia deixat de donar beneficis. Al final, el motiu econòmic va aconseguir el que l’argument ètic no havia pogut. La famosa dita de «la pela és la pela».
El segon front és el legal, i aquí el canvi és profund. El març de 2023, el parlament veí de l’Estat espanyol va aprovar la Llei 7/2023, de protecció dels drets i el benestar dels animals. Per primera vegada, una llei estatal posa la paraula «drets» al costat d’«animals», i els tracta com a éssers sensibles. A més, regula el seu ús en festes i actes culturals, amb condicions dignes. No és encara el subjecte de dret que reclamava aquest article, és clar. Però la direcció és inequívoca: la Unió Europea ja reconeix els animals com a éssers sensibles al Tractat de Funcionament, i allò que el 2017 semblava utopia avui té traducció normativa, també a Catalunya.
El tercer front és cultural, i el més lent de tots. D’una banda, l’animalisme ha deixat de ser una veu marginal i ocupa espais de debat que abans ocupaven només l’ecologisme més clàssic. De l’altra, l’opinió pública tolera cada cop menys els espectacles amb animals. En aquest sentit, el tancament del parc de la Rabassa va ser també un termòmetre: ningú no va demanar obrir-ne un altre.
L’ós que ha tornat al Pirineu
I finalment, el territori. El pla de recuperació de l’os bru, iniciat el 1996 amb la reintroducció d’exemplars eslovens al Pirineu central, ha complert trenta anys. El cens del 2025 va identificar 108 óssos al conjunt del massís, i les estimacions més generoses arriben a 130 individus. Catalunya n’acull 54, i Aragó ja en detecta cada any a la Ribagorça i a Sobrarbe. A més, el seguiment el fan en comú França, Espanya i Andorra a través del grup transfronterer corresponent.
El més rellevant, però, no és la xifra sinó l’actitud. Els nostres veïns del nord i del sud han anat assumint la presència de l’ós amb més naturalitat del que molts pronosticaven. Així doncs, l’antiga guerra del pastor contra l’os s’ha convertit cada cop més en una qüestió de cohabitació: pastors amb gossos de guarda, ramats compensats, territoris repartits. Queden conflictes, i no són pocs. Tanmateix, el debat ja no és si l’ós pot viure al Pirineu, sinó com.
El Torb, però, no va arribar a veure cap d’aquestes victòries. Va néixer captiu i va morir captiu, per haver volgut ser lliure. Per això convé rellegir-lo avui: com el recordatori que els drets, els dels animals i els nostres, no es concedeixen des de dalt. Es conquereixen. I que de vegades, com va passar amb la Rabassa, la història acaba donant la raó a qui defensava l’animal abans que fos moda.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.
Vols seguir el debat sobre els drets dels animals i la fauna del Pirineu? Subscriu-te al blog La Contenta i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.
* Article publicat originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra.
T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics: