Factors globals, desconfiança i possibles accions ciutadanes davant la sensació de caos imperant.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure com a resposta a la pregunta d’un lector que em va escriure després de rebre la versió ampliada del meu darrer Foc i Lloc: per què el món va tan a la deriva? La Contenta és un blog en línia des de fa més de 25 anys, que permet als lectors inscrits al butlletí dels dissabtes rebre’l via correu electrònic per comentar-lo tranquil·lament, sense la nosa dels comentaris anònims, molts sense solta ni volta, dels mitjans.
Una pregunta compartida per molts
Aquesta setmana, en rebre la versió ampliada del meu darrer Foc i Lloc, un lector em va fer arribar la seva preocupació amb la pregunta: per què el món va tan a la deriva? Crec que és una cosa que molta gent, moltíssima, ens preguntem avui dia.
Com a simples espectadors de carrer, amb poc o cap possibilitat d’influir en la marxa de les coses, potser val la pena intentar explicar-ho, ni que sigui breument. Vagi per endavant, apreciat lector, que no és culpa teva; o potser sí, per allò de la majoria silenciosa.
Factors globals de descontrol
La sensació que el món va a la deriva no és només una percepció individual, sinó el resultat de diversos factors globals que generen incertesa i transformen la societat a un ritme superior al que podem assimilar.
Primer, l’acceleració tecnològica. La tecnologia avança a ritme exponencial i supera la nostra capacitat d’adaptació. L’abundància d’informació, la polarització a les xarxes i la difusió de notícies falses generen una sensació constant de caos que dificulta trobar punts en comú.
Crisi institucional i preocupacions econòmiques
Després, la crisi de les institucions. Hi ha una pèrdua progressiva de confiança en els governs, les institucions democràtiques i els mitjans tradicionals. La dificultat dels sistemes polítics per oferir solucions a problemes complexos ha afavorit el populisme, la divisió social i la manca de consensos globals.
També les preocupacions econòmiques: desigualtat, dificultat d’accés a l’habitatge, precarietat laboral especialment entre els joves. Avui moltes persones senten que el progrés ja no està garantit.
Desafiaments globals sense cooperació
I els desafiaments globals: canvi climàtic, tensions geopolítiques, conflictes internacionals. Àmbits on la cooperació internacional simplement ha deixat d’existir.
Sense oblidar els canvis culturals: la pèrdua de referents i l’erosió de valors tradicionals generen desorientació i la sensació que es perden els punts d’ancoratge que abans donaven estabilitat.
La història ens dona perspectiva
La història, però, ens mostra que els períodes de gran transformació sempre van acompanyats d’aquesta sensació de descontrol abans que s’estableixin noves formes d’equilibri. La qüestió serà cap a quin costat es decanti: cap a la cooperació i l’equitat, o cap a l’individualisme salvatge.
És aquí on cadascú ha de prendre partit. No demà, sinó avui. Perquè, com escrivia Sèneca, a qui no sap cap a on va, cap vent li és favorable.
Què podem fer nosaltres, ciutadans?
No es tracta de salvar el món en solitari, sinó de no renunciar a contribuir-hi a la seva deriva descontrolada. Alguns gestos accessibles:
- Informar-se críticament. Contrastar fonts, buscar informació diversa, evitar caure en els cicles de confirmació de les xarxes socials que només reforcen els nostres prejudicis.
- Participar localment. Associacionisme, cooperatives, iniciatives veïnals. Els canvis globals comencen per petites accions col·lectives arrelades al territori, a la teva ciutat, al teu barri.
- Exigir comptes. Als governants, als mitjans, i també a les empreses. El vot i la participació ciutadana continuen sent eines poderoses, malgrat la desconfiança. I el moneder, també.
- Construir ponts. Escoltar l’opinió contrària sense agressivitat. Trobar punts en comú, fins i tot en temps de polarització. Evitar l’odi.
La història recorda moments similars de desorientació: la transició després de la II Guerra Mundial, la fi de la Guerra Freda, el procés democratitzador als Països del Sud. Tots van passar per etapes de desconfiança profunda abans de consolidar nous pactes i contractes socials.
Els lectors responen
Després de la publicació al Diari d’Andorra, l’article ha rebut vuit comentaris que mereixen reflexió. Perquè de manera espontània, els lectors han dibuixat un mapa de les diferents reaccions davant la deriva del món.
Res canvia: mirall històric
Un lector, que irònicament signa com a «Res canvia», ens hi posa un mirall històric amb una cita àmpliament atribuïda a Sòcrates, tot i que sense font primària confirmada:
«Els joves d’avui dia estimen el luxe, menyspreen l’autoritat i xerren en lloc de treballar. Contradiuen els seus pares, tiranitzen els mestres. Els infants són uns tirans.»
Sòcrates, 470-399 aC.
És a dir, que fa dos mil cinc-cents anys que algú pensa que el món s’enfonsa. I aquí encara som. La conclusió de «Res canvia» és contundent: «Fa molt de temps que el món va a la deriva, però encara hi som i continua girant».
Posthumanisme: advertiments literaris
D’altra banda, «Posthumanisme» ens recorda tres distopies literàries que ja no semblen tan llunyanes: 1984, on el poder controla la veritat; Un món feliç, on la comoditat ens torna dòcils; Fahrenheit 451, on els llibres cremen quan una societat deixa de voler pensar. Tres advertiments, efectivament.
404 not found: el fracàs dels ideals
Més pessimista encara, «404 not found» denuncia el fracàs dels ideals de la Revolució Francesa: «Se’ns prometia llibertat, igualtat i fraternitat, però cada dia hi ha més desigualtat, menys llibertat i fraternitat».
I conclou: «La nostra existència s’ha convertit en una roda d’intranscendència i esclavatge consentit».
estevet: contra el victimisme
Al costat d’aquest diagnòstic, sorgeix un debat interessant. «estevet» hi porta una crítica al victimisme:
«Sempre aquesta convicció que som víctimes, que no tenim cap responsabilitat. Però tothom vol seguir consumint, viatjant, gaudir de llibertat però ningú vol estrènyer-se el cinturó. I quan els governs legislen per rectificar el rumb, la gent es queixa».
I aquí estevet toca un nervi important: la societat occidental es basa en el creixement econòmic, i no sabem com sortir d’aquesta dinàmica destructiva pel medi ambient. El victimisme, diu, no ens responsabilitza. Al contrari.
Simpatitzant de la CNT: democràcia com teatre
«Simpatitzant de la CNT» hi respon amb un retint radical: «La gent pensa que votar cada quatre anys és democràcia i llibertat, i no, únicament és teatre».
I té part de raó: la democràcia representativa mostra símptomes d’esgotament evidents. Però l’alternativa no pot ser la resignació, sinó la profundització de la participació.
Apple fan: individualisme vs. deure
En l’altre extrem, «Apple fan» lamenta la desaparició de l’autoritat parental i el respecte, i assenyala que l’individualisme s’imposa al deure. És la lectura conservadora de la deriva: hem perdut el nord moral.
Georgina: gestos humans
I finalment, Georgina. La seva resposta, poètica i esperançada:
«Moment vital en què els núvols no ens deixen veure el sol… i en canvi hi és… i crec, apreciat Delfí, que encara que no ho sembli estem evolucionant… i ens calen gests humans».
Aquest comentari demostra que el que demano a l’article ja està passant: persones com Georgina que, més enllà del pessimisme, aposten per la claror i pels gestos humans. És justament això, aquest tipus de reflexió i empatia, el que pot inclinar la balança cap a la cooperació.
Conclusió: qui agafa el timó?
De tots aquests comentaris en puc extreure una conclusió: que la deriva no es resol ni amb cinisme, ni amb nostàlgia, ni amb victimització. Es resol, com deia Georgina, amb gestos humans. I amb la consciència, afegiria, que aquests gestos no són individuals sinó col·lectius.
Perquè Sòcrates ja es queixava dels joves fa 2.500 anys, i aquí continuem. Potser el que canvia no és la deriva, sinó qui agafa el timó. I aquesta, apreciats lectors, és feina nostra.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog delfiroca.com. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. Em pots seguir a Bluesky.
Vols seguir el debat sobre societat i participació ciutadana? Subscriu-te al blog delfiroca.com i rep directament al correu les properes tribunes i columnes.
En català, sense filtres i des del terrer.
*Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra.
T’ha agradat l’article? Fes-li la vida fàcil als teus amics: