De la vall nepalesa al Pirineu: quan les glaceres cauen i ningú no vol escoltar. Per què seguim ajornant l’única resposta que compta?
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra el 31 d’agost de 2026. Torno avui per parlar-vos, més enllà d’una notícia concreta, d’un patró que es repeteix arreu — també, i cada cop més, a casa nostra.
Una vall que vaig visitar abans que es convertís en notícia
Feia temps que somiava trepitjar l’Himàlaia, i l’any 2002, mentre preparàvem l’Any Internacional de les Muntanyes, se’m va presentar l’ocasió: la vall nepalesa del Langtang, bessona en esperit de la vall del Madriu, s’obre també des d’un poble encaixat entre el riu i la muntanya, Trishuli Bazar, ple de vida i de comerç. Des d’allà vaig caminar, motxilla a l’esquena, fins arribar als peus del Langtang Lirung, un colós de 7.234 metres. El meu destí final era ben terrenal: una formatgeria de llet de iac. Pel camí, però, vaig descobrir alguna cosa més valuosa — un projecte turístic liderat per la mateixa gent de la vall, sobretot dones, que gestionaven els albergs amb una hospitalitat que em va fer sentir com a casa.
Quan l’aigua i el gel ja no perdonen
D’aquí la meva esgarrifança el 2015, quan un terratrèmol va afectar la vall fins als fonaments. I ara, amb l’esllavissada massiva de gel i roca a la frontera entre el Nepal i el Tibet, que ha provocat una inundació sobtada d’aigua, fang i roques i ha causat un nou desastre.
Els terratrèmols no els podem evitar; la deriva climàtica, en canvi, sí que depèn de nosaltres. Tot indica que aquest cop l’esllavissada l’ha desencadenat l’augment de temperatures, que ha fet cedir una glacera — un fenomen que, any rere any, es repeteix amb més freqüència. Els mateixos organismes que vigilen la criosfera himàlaica ho adverteixen: aquests riscos ja no són l’excepció, sinó que s’han normalitzat a un ritme que les institucions no aconsegueixen seguir.
El «mai no vist» que ja no hauria de sorprendre’ns
L’expressió «mai no vist» ha colonitzat els informatius com una lletania. Pluges torrencials, avingudes que s’emporten ponts i cotxes, esllavissades que esborren carreteres del mapa, famílies refugiades en poliesportius. I sempre el mateix estupor col·lectiu, com si la naturalesa ens hagués agafat per sorpresa, quan fa anys que avisa.
Andorra no n’ha sortit indemne. El règim de pluges als Pirineus ha canviat de manera perceptible: les precipitacions arriben més concentrades, més violentes, i en èpoques que trenquen amb el calendari tradicional. La neu, quan cau, no sempre cau quan toca. Som un país petit, amb una orografia rebregada i una economia que depèn del bon estat les infraestructures — carreteres, remuntadors, estacions. No podem gestionar grans catàstrofes. Però sí que podem, i hem de, prevenir-les.
Ciència que avisa, política que ajorna
L’Agenda 21 adoptada a Rio el 1992 ja qualificava les muntanyes com les zones més sensibles als canvis climàtics. Andorra, amb una altitud mitjana prop dels 2.000 metres, n’és un exemple clar. És per això que entitats com la SAC (Societat Andorrana de Ciències), amb més de 40 anys promovent coneixement i recerca al país, hi han posat el focus en repetides ocasions — jo mateix hi vaig col·laborar amb aquesta entrada sobre la descarbonització del planeta.
A més, les successives avaluacions de l’IPCC són clares: la influència humana en el sistema climàtic és evident, i els seus impactes ja s’observen a tots els continents. Tanmateix, seguim sense tractar la crisi climàtica com el que és: una tasca alhora urgent i important, d’aquelles que, segons qualsevol matriu de gestió estratègica, caldria abordar de manera immediata i sense delegar-la.
El preu de no decidir
Davant d’això, no sé ja què més fa falta perquè, per un cop, els que decideixen trenquin el guió de sempre: condol per les víctimes, un comitè de crisi, dues paraules verdes al discurs, quatre arbres plantats de cara a la galeria — i, després, tornada a la normalitat de sempre. Sospito que darrere d’aquesta inèrcia hi ha, sobretot, la por a perdre privilegis. És l’essència mateixa del tecnofeudalisme: no cal ja governar amb consens quan es controlen la tecnologia i les dades. Mentre ens instal·len aquest nou ordre sense preguntar, les glaceres es continuen desfent.
Article originalment publicat a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra.
T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics: