Els qui vam avisar del canvi climàtic durant quaranta anys ara som acusats d’haver-lo causat.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció La Tribuna del Diari d’Andorra, l’11 d’agost de 2026. El vaig escriure per respondre, amb ironia, a la inversió de culpes que pateix l’ecologisme cada vegada que el canvi climàtic es fa evident.
Quaranta anys plantant arbres, enfrontant-me a excavadores, escrivint cartes al director que ningú llegia, i resulta que el problema era jo. Qui ho havia de dir.
Mentre jo perdia caps de setmana repartint fulletons sobre la desforestació, els veritables herois del planeta estaven, suposo, amagant la veritat per no espantar-nos. I ara, per fi, algú té el valor de dir-ho ben alt: la culpa dels incendis, de les onades de calor o de les sequeres que estressen les nostres muntanyes no és de qui ha consumit combustibles fòssils sense aturador. Tampoc ho és de qui ha ajornat cada inversió en prevenció durant dècades, ni del clima que s’escalfa exactament com els científics van predir fa quaranta anys. La culpa és dels qui ho vam advertir. Nosaltres. Els pesats. Els alarmistes. Els qui us volien amargar la barbacoa. L’ecologista torracollons, que ara resulta que té raó.
Perdonin la ironia, però algú havia de fer-la servir abans que se l’apropiïn del tot.
El gir de qui abans ho negava
El que estem vivint aquests anys a les nostres muntanyes no és cap novetat per a qui fa temps que hi para atenció. Sí que ho és, en canvi, la manera com se n’explica la responsabilitat. Una part de l’esquerra, de la dreta i de l’extrema dreta ha relativitzat durant anys l’escalfament global. N’ha qüestionat les conseqüències, i ha titllat l’ecologisme d’ideologia «repressiva». I ara, tot de sobte, descobreixen que el canvi climàtic existeix.
El desastre ja no es pot negar. El mantell de neu que recula, les xifres de calor rècord i les masses forestals amenaçades, des del fons de la vall fins als cims, no admeten cap discussió. Però, en lloc de preguntar-se per què no s’han reduït prou les emissions ni s’han adaptat les nostres infraestructures, prefereixen assenyalar qui feia sonar l’alarma.
El carro ja anava dret cap al pedregar
El gir és tan absurd que faria gràcia si no fes ràbia. No és que avisàvem del llop: és que fa quaranta anys que dèiem que el carro anava dret cap al pedregar. I ara que ha bolcat, ens acusen d’haver posat les pedres al camí.
I és que els atacs més durs contra l’ecologisme provenen, precisament, de qui ahir mateix trobava exagerades les nostres advertències. Avui, en canvi, s’indigna com si mai hagués dubtat de res. La ràbia de la gent davant els boscos calcinats, el patrimoni perdut i els pobles que malviuen enganxats a la muntanya és ben legítima. Al cap i a la fi, hi ha en joc no només el present, sinó tot un futur de supervivència. Però aquesta ràbia hauria d’anar contra la deixadesa col·lectiva, no fer-se servir per capgirar el paper de qui va intentar evitar el desastre.
Un manual vell, aplicat amb eines noves
La indústria del tabac ja va escriure aquest manual fa dècades: quan un producte amenaça un model de negoci, la resposta no és negar l’evidència científica —això acaba sent insostenible—, sinó allargar-ne la vida útil sembrant confusió sobre les seves conseqüències. Els documents interns d’aquelles companyies, desclassificats anys després, ho van deixar ben clar. El sector dels combustibles fòssils n’ha après la lliçó i, segons múltiples investigacions periodístiques i judicials dels últims anys, ha aplicat una estratègia similar amb la crisi climàtica.
Aquí no cal cap operació local: el relat ja arriba fet des de fora, a través de xarxes i mitjans afins d’abast global, i acaba aterrant en comentaris i converses locals, sovint repetit per persones que hi creuen sincerament sense conèixer-ne l’origen. Ni fa falta convèncer ningú d’un argument concret: n’hi ha prou de generar prou soroll perquè la conversa es desplaci del problema real —qui l’ha causat— cap a qui l’ha denunciat.
La novetat dels últims temps és purament tècnica: eines d’intel·ligència artificial permeten avui multiplicar en minuts, i amb un cost gairebé nul, l’aparença d’un debat espontani i divers, quan en realitat és un únic argument repetit amb paraules diferents desenes de vegades. Això no converteix automàticament cada comentari crític en sospitós. Però sí que hauria de fer-nos parar l’orella quan, de sobte, tothom sembla dir exactament el mateix.
Per què és més còmode buscar un culpable
No cal ser cap gran psicòleg per entendre el mecanisme: buscar l’ase dels cops és més còmode que assumir la responsabilitat pròpia. És més fàcil culpar qui protegeix el medi que qui hi ha posat foc. També és més fàcil culpar-lo que qui ha urbanitzat sense pensar en el risc hídric, o qui ha bloquejat cada llei de transició energètica durant molts anys en nom d’un fals pragmatisme. La inversió de la culpa els evita el dolor de mirar-se al mirall.
Una satisfacció amarga que cal vigilar
I aquí, confesso, hi ha una part de mi que sent certa satisfacció amarga. Té nom, aquest sentiment: en filosofia s’anomena Schadenfreude, l’alegria davant l’error de qui t’ha negat durant dècades. No em fa mala persona sentir-la —respon a un desig de justícia ben legítim, després de tant de temps predicant en el desert. Però és un sentiment en el qual no convé instal·lar-se. En un territori tan fràgil com el nostre, el foc o la sequera no distingeixen entre qui tenia raó i qui no. La muntanya ens crema i ens eixuga a tots igualment.
El que la muntanya ens ensenya
Els estoics ho tenien clar fa dos mil anys: no puc controlar les dècades perdudes. Tampoc puc controlar la velocitat amb què es desequilibra l’ecosistema pirinenc, ni la desvergonyia de qui reescriu la seva pròpia història. Però sí que puc controlar com hi responc jo. I la resposta no és la ràbia, per molt temptadora que sigui. És la dada, la gestió forestal ben feta, l’explicació serena del canvi de règim d’incendis i de precipitacions que imposa l’escalfament global. Als qui busquen algú per carregar-li el mort no se’ls convenç cridant més fort. Se’ls desmunta l’argument, més aviat, amb la mateixa tossuderia amb què durant quaranta anys hem tingut cura d’uns arbres que sabíem que trigarien a fer ombra.
Qui ha abandonat realment la muntanya
Val la pena aturar-se també en un altre malentès habitual: la idea que «els ecologistes» volen una natura intocada, sense pastura ni intervenció humana, i que això explicaria per què el bosc s’ha omplert de vegetació seca i inflamable. La realitat és pràcticament la contrària. Qui ha buidat la muntanya de ramats i de gent no ha estat cap moviment de defensa del medi ambient, sinó dècades d’un model econòmic que ha premiat molt més les macrogranjes, urbanitzar, especular amb terrenys o créixer en turisme massiu que no pas quedar-se a pasturar en un prat de muntanya.
De fet, si es repassen les reivindicacions històriques de les entitats ambientalistes al Pirineu, hi apareix una constant: recuperar la ramaderia extensiva, mantenir vius els camins de transhumància, netejar i gestionar el sotabosc. No es tracta de proteccionisme passiu, sinó tot el contrari: una gestió activa i continuada del territori, que és precisament el que ha faltat.
Aquesta gestió requeria inversió sostinguda i decisions polítiques valentes al llarg dels anys, i qui tenia la responsabilitat de fer-les no sempre les va prioritzar. Atribuir ara aquesta manca de gestió a qui l’ha reclamada durant dècades és, senzillament, invertir els papers.
La coherència, l’actiu que ningú em pot prendre
Perquè aquí hi ha alguna cosa que ningú em pot prendre: he estat, durant quatre dècades, a la banda correcta de la història. Aquesta coherència és, avui, el meu actiu més valuós. El país ja no necessita que l’avisin del perill. La realitat s’encarrega de recordar-ho a cada estació, amb una contundència que no admet rèplica. El que Andorra necessita són persones que sàpiguen com actuar quan la crisi ja és aquí: comunitats organitzades, gestió conscient del territori i memòria llarga.
Així que no, no assumiré la culpa que em volen adjudicar. Però sí que assumeixo, amb gust, la feina que em queda per fer: ensenyar a qui ve darrere nostre a no perdre quaranta anys més discutint si calia avisar. El foc ja ha respost a aquesta pregunta.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog delfiroca.com. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. Em pots seguir a Bluesky.
Vols seguir el debat sobre el canvi climàtic i la gestió del territori al Pirineu? Subscriu-te al blog delfiroca.com i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.
* Article publicat originalment a la secció La Tribuna del Diari d’Andorra.
T’ha agradat l’article? Fes-li la vida fàcil als teus amics: