La importància de mantenir en equilibri el sistema. Una reflexió sobre per què Andorra fracassa com a país quan les institucions extractives impedeixen el progrés col·lectiu.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre per què Andorra fracassa com a país quan les institucions polítiques i econòmiques actuen de manera extractiva, posant el seu propi interès per davant del bé comú, tot servint-me de la metàfora del joc del micado.
El micado: una metàfora del sistema país
El micado és comparable a per què Andorra està fracassant com a país. El joc dels bastonets que premia la destresa del jugador s’inicia deixant caure els bastonets sobre una superfície plana, creant un entramat estable del qual s’han d’anar extraient, un per un, sense tocar cap altre. Si un jugador mou un bastonet que no sigui el que vol extreure, ha de cedir el torn al següent jugador. Hi ha bastonets més valuosos que altres. El guanyador és qui n’extreu els més valuosos, no qui n’extreu més.
De la mateixa manera, un país no deixa de ser un sistema en equilibri permanent. Tothom hi té el seu lloc i el seu rol. Vivim en un sistema en contínua evolució, on es permeten els moviments sempre que no posin en perill l’equilibri del conjunt.
Societats inclusives contra societats extractives
Aquest sistema funciona millor en societats inclusives, allà on l’Estat de dret garanteix la igualtat de tothom davant la llei, tant davant les institucions polítiques com les econòmiques. En canvi, a les societats extractives les institucions polítiques i econòmiques estan centrades en la recerca del seu propi interès i benefici. Allí s’experimenta un sistema polític i legal de geometria variable, que es modula en funció del valor del bastonet del micado amb què es tracta. No reben el mateix tracte els cinc valuosos bastonets Mandarí que els quinze bastonets Kuli —del xinès guli, per treballador.
Al capdavall, a les societats extractives obtenir el poder polític i econòmic dóna grans beneficis. D’aquí les lluites permanents entre clans. Per mantenir el propi interès i benefici, les institucions extractives impedeixen les reformes necessàries per progressar com a país i adaptar-se als canvis globals impulsant institucions més inclusives. Per a elles, tot s’hi val. Encara que a les clavegueres de l’Estat ja no hi càpiga més brutícia i l’inodor comenci a vessar.
Mans fermes per refer l’equilibri sistèmic
Però, tard o d’hora, les reformes que eren importants esdevenen urgents. Al joc del micado, els moviments apressants són els que et fan perdre. Sortosament, en el micado és només un joc. A la vida real, en canvi, on entra en joc la vida de persones, calen mans fermes, destres, hàbils, capaces de controlar els moviments necessaris per refer l’equilibri sistèmic espatllat. Només mans així poden dur-nos al triomf com a país.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog delfiroca.com. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori.
Vols seguir el debat sobre governança, institucions i el futur d’Andorra com a país? Subscriu-te al blog delfiroca.com i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.