un pont verd sobre una carretera

La fragmentació dels hàbitats

Quan una carretera parteix la vida salvatge en dues meitats: passos de fauna i connectors ecològics per a Andorra.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra, el 27 de maig del 2024. El vaig escriure pensant en el creixement imparable d’infraestructures al país, que avança més de pressa que la cura pels éssers vius en els territoris que les infraestructures travessen. Ara el recupero amb una retrospectiva esperançadora, perquè el país ha donat un pas gran, però encara insuficient, en matèria de conservació.

➜ Subscriu-t’hi gratuïtament
i rep aquestes reflexions cada dissabte al teu correu

Hàbitats tallats per la meitat

La fragmentació de l’hàbitat és un problema ambiental d’importància creixent. Es produeix quan infraestructures construïdes pels humans, com ara les carreteres, divideixen i aïllen els hàbitats de la fauna silvestre. Això no només interromp els patrons de moviment dels animals. A més, pot tenir conseqüències devastadores per a la biodiversitat. A Andorra, on el creixement urbà i les infraestructures semblen imparables, és crucial abordar aquest problema amb solucions efectives. És una de les peces del trencaclosques que he seguit durant dècades escrivint sobre clima i muntanyes.

Els passos de fauna, una solució provada

Una de les solucions més viables i provades són els passos de fauna, també coneguts com a ecoductes o ponts verds. Aquestes estructures poden incloure túnels, viaductes i ponts vegetalitzats. Permeten als animals travessar les barreres artificials de manera segura. A més, els passos de fauna no només connecten hàbitats fragmentats. També redueixen les col·lisions entre animals i vehicles, protegint així tant la fauna com les persones.

A països com els Estats Units, on les carreteres afecten una part significativa dels ecosistemes, els passos de fauna han demostrat ser una eina de conservació eficaç. A Andorra, la construcció d’aquests passos cada cop que es desenvolupi una nova infraestructura és essencial. A més, és imprescindible instal·lar-los allà on ara ja són necessaris per reconnectar hàbitats fragmentats.

Un país amb 175 hàbitats diferents

Les Valls també són conegudes per la seva rica biodiversitat i els seus paisatges naturals espectaculars. Poca gent sap que acullen uns 175 hàbitats diferents, tal com recull el Mapa dels Hàbitats d’Andorra, una eina cartogràfica de referència per al país. Per tant, mantenir aquesta riquesa natural ha de ser una prioritat. La implementació de passos de fauna no només conservarà les espècies locals. També preservarà l’atractiu natural d’Andorra, que és un dels seus principals actius turístics.

Desenvolupar, sí; fragmentar, no

El desenvolupament econòmic i urbà és important. Ara bé, no hauria de fer-se a costa del nostre entorn natural. Cada nova infraestructura ha de comportar la responsabilitat de minimitzar el seu impacte ambiental. A més, cal tenir en compte totes les criatures que hi viuen.

Per tant, és hora que Andorra adopti mesures proactives per combatre la fragmentació dels seus hàbitats. Construir passos de fauna no és només una inversió en el futur de la biodiversitat. En definitiva, és una inversió també en la seguretat i el benestar de la comunitat andorrana.

Mirada retrospectiva: del mapa d’hàbitats al nou parc nacional

El maig del 2024 demanava mesures proactives contra la fragmentació. Des de llavors, el país ha donat un pas decisiu en matèria de conservació. El 5 de juny del 2025 es va signar el memoràndum que inicia el procés de creació del Parc natural nacional de les valls de Canillo i Ordino, tal com explica la web oficial del projecte. Aquesta nova figura reforça la continuïtat natural amb el Parc Natural de la Vall de Sorteny i configura una gran unitat ecològica al nord del país.

El saldo és notable. Amb les reserves existents —Comapedrosa, Sorteny i Madriu-Perafita-Claror— més aquesta nova figura, Andorra assoleix la protecció del 29,74% del territori, gairebé 140 km². És a dir, el país s’acosta al 30% que el Marc Mundial de la Biodiversitat Kunming-Montreal fixa com a objectiu mundial per al 2030. En aquest sentit, els grans espais protegits són el complement natural dels passos de fauna: uns conserven el nucli, els altres mantenen les connexions entre nuclis.

Ara bé, convé no confondre protecció amb connectivitat. Un parc nacional protegeix el cor del territori, però no evita que una carretera talli una ruta de migració. Ni que un cérvol acabi atropellat a la CG-1. De fet, pel que sé, encara no hi ha notícies d’un programa específic de passos de fauna a la xarxa viària andorrana. Per tant, la demanda central de l’article continua sent vigent. Al cap i a la fi, protegir illes de natura sense connectar-les és com tenir una biblioteca sense portes entre les sales: els llibres hi són, però ningú no hi pot arribar.


Sobre l’autor

Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog La Contenta. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori. El pots seguir a Bluesky.

Vols seguir el debat sobre biodiversitat i ordenació del territori? Subscriu-te al blog La Contenta i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.

* Article publicat originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra.

T’ha agradat l’article? Fes la vida fàcil als teus amics:

Subscriu-te a La Contenta

Subscripció GRATUÏTA. Un article cada dissabte.

No enviem correu brossa. Ja som uns quants. No compartim dades.
Consulta la nostra política de privacitat si vols saber-ne més.

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Desplaça cap amunt