La reacció davant el càsting de Lupita Nyong’o revela una confusió perillosa entre mite i realitat, explotada per una màquina de polarització.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per desmuntar la idea que una actriu de pell fosca pugui «traïr» un mite de fa tres mil·lennis, i per explicar com aquesta confusió entre ficció i història s’utilitza per dividir la societat.
Nolan, Nyong’o i l’acusació de «woke»
Christopher Nolan encara no havia estrenat la seva versió de L’Odissea quan ja l’acusaven de «woke». El motiu és que Lupita Nyong’o interpreta Helena de Troia.
Alguns hi veuen una traïció al mite, com si Homer hagués certificat el color de pell de la dona més bella del món fa tres mil anys.
Nolan, però, va respondre amb un simple encongiment d’espatlles: va dir que «ve de sèrie» i va considerar la polèmica irrellevant fins que algú veiés la pel·lícula.
Un mite no és un document històric
Aquesta reacció parteix d’una premisa errònia: creure que el poema èpic d’Homer és un document històric, amb dades biològiques precises sobre els seus personatges.
La veritat és una altra. Homer no va escriure una crònica periodística, sinó una obra de ficció literària.
Els personatges de la Ilíada i l’Odissea són construccions mítiques, reinterpretades durant segles per cada cultura. La «bellesa» d’Helena no té codi genètic ni registre d’identitat racial. És, simplement, una metàfora de l’ideal de bellesa que cada època projecta.
Si Homer hagués definit el color de pell d’Helena, probablement hauria estat diferent en cada tradició: la grega, la romana, la medieval o la moderna.
La ficció és, per definició, un espai lliure de la realitat física. Exigir que una actriu contemporània respecti un detall que mai va existir al text original és una forma de dogmatisme.
Un dogmatisme que ignora, en el fons, la naturalesa mateixa del mite.
Woke: una etiqueta que substitueix el debat
Nolan té raó en considerar-ho irrellevant, però el fet mereix una mica més d’atenció: no és només un càsting.
Woke ja no descriu una postura política concreta. S’ha convertit en una etiqueta automàtica per desqualificar qualsevol cosa —una pel·lícula, un anunci, una llei— sense discutir-ne els arguments.
Aquesta qualificació no és casual: té una audiència disposada a consumir-la, i un perfil cada cop més clar.
En lloc de debatre sobre la qualitat artística, la interpretació o el missatge d’una pel·lícula, la polèmica es redueix a una etiqueta moralitzant. Això impedeix qualsevol anàlisi seriosa de l’obra.
Quan un debat es tanca amb un «està malament perquè és woke», es tanca també la porta a la cultura i a la creativitat. I es tanca, sobretot, la llibertat d’interpretació que fa que els mites perdurin.
La bretxa generacional que ja no és anècdota
Les dades ho confirmen. Als Estats Units, la bretxa ideològica entre homes i dones de 18 a 29 anys s’ha duplicat amb escreix des de 1999. El patró es repeteix a la Unió Europea, al Regne Unit i a Corea del Sud.
No és que els joves s’hagin tornat conservadors. Les noies s’han desplaçat cap a l’esquerra, mentre els nois es queden enrere i s’escoren cap a la dreta.
Tenim, en definitiva, dues meitats d’una mateixa generació allunyant-se l’una de l’altra.
Aquesta fractura no és accidental. En un món globalitzat on els joves busquen identitats, la polarització ofereix respostes senzilles a problemes complexos.
La polèmica sobre Helena de Troia és només la punta de l’iceberg. És el símptoma d’una societat que ha oblidat com debatre amb matisos, i que prefereix etiquetar els altres abans d’escoltar-los.
Un ecosistema rendible de malestar masculí
Aquí és on el soroll al voltant de Helena de Troia deixa de ser anecdòtic. Hi ha tot un ecosistema d’influencers que viuen d’excitar precisament aquest malestar masculí.
Exploten la solitud, el fracàs escolar o la sensació de quedar-se enrere. La fórmula és senzilla i rendible: genera diners per audiència indignada, i poder polític per a un bloc mobilitzat.
El càsting d’una pel·lícula és la matèria primera perfecta: un enemic abstracte i llunyà, ideal per indignar-se sense haver de pensar-hi gaire.
Aquest ecosistema no defensa la cultura clàssica: l’utilitza com a arma.
Si Homer hagués estat un autor real amb intencions racials, la polèmica tindria sentit. Però el mite és un espai de ficció. L’atac contra Lupita Nyong’o no té res a veure, doncs, amb la literatura.
És, en el fons, la necessitat de crear un enemic comú per mobilitzar una base electoral i una audiència digital.
Més enllà del càsting: la resposta necessària
En el fons, el problema no és que un noi de disset anys tingui dubtes sobre un càsting. El perill real apareix quan aquest dubte esdevé una porta d’entrada. Una porta que li explica tot el seu malestar amb una única causa externa.
No dic que discrepar sigui sospitós — el risc real és quan el malestar real d’algú es converteix en matèria primera per a algú altre que en treu profit. La crítica és a la instrumentalització, no al dubte en si mateix.
Els nois joves són un grup poc polititzat i difícil de mobilitzar. Per això, crear-los un «enemic comú» —el feminisme, les elits, la immigració— és una tècnica clàssica de màrqueting polític.
Contra això no hi val el sermó ni el ridícul: hi val la paciència, la pregunta abans que el judici, i adults disposats a ocupar l’espai.
Si no ho fem nosaltres, ho farà algú altre, amb pitjors intencions.
Cal ensenyar a distingir entre ficció i història, entre llibertat creativa i dogma, i recuperar el valor del debat raonat per sobre de la reacció instantània.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog delfiroca.com. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori.
Vols seguir el debat sobre la polarització cultural i la trampa del woke? Subscriu-te al blog delfiroca.com i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.
* Article publicat originalment al Diari d’Andorra.
T’ha agradat l’article? Fes-li la vida fàcil als teus amics: