El bon andorrà

Una faula sobre el bon andorrà, el Paradís i l’Infern. I sobre com els valors imperants decideixen qui és dels escollits.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra, el 14 d’agost de 2017. El vaig escriure com una faula sobre la moral, el poder i els valors imperants a la nostra societat, amb el Sr. Ramon com a protagonista involuntari d’una lliçó sobre el que considerem un bon andorrà.

El Sr. Ramon arriba al Paradís sense merèixer-ho

Diuen que a un prohom andorrà, a qui direm Sr. Ramon, després d’una fartanera se li va aturar el cor. Tot i haver estat molt mala persona, se’n va anar al Paradís. Sorprès i amb cautela, fent-se l’andorrà, hi va entrar.

Al Cel tot eren núvols, quietud i pau, cants de cors celestials i música de lira. Al cap de poc, però, aquesta manca de disbauxa li produí un enuig intens. «Si m’he de passar tota l’eternitat al Cel, jaient sobre núvols tot escoltant les lires, em tornaré boig —va pensar—. He de fugir d’aquí.» I dit i fet: es presentà a les portes.

Els valors imperants: qui és un bon andorrà?

El Sr. Ramon es plantà davant Simó Pere, guardià de les portes del Paradís, i li digué: «Vostè és l’encarregat? Doncs miri. Aquí deu haver-hi un error. Altrament no s’entendria que, havent estat una mala persona, pugui formar part dels escollits. Jo sempre he maltractat els altres, he sotmès els meus treballadors, he abusat de les meves serventes, he robat, amb males arts, terres i diners, i en passo!»

En Simó, però, no es va immutar: «Tot és correcte, Sr. Ramon. Vostè és a la llista dels escollits. Segons els valors imperants, vostè ha estat un bon andorrà. Vostè ha donat suport a lleis per afavorir uns quants. S’ha negat a apujar els salaris. Ha fomentat els pisos turístics que fan fora les famílies de llogaters. Ha permès que es declarin d’interès públic projectes sens dubte privats, i jo també en passo.» I va afegir: «Tanmateix, si vol, pot passar uns dies de prova a l’Infern. Encabat haurà de triar, però serà una decisió definitiva.» «D’acord», va dir en Ramon.

Una cosa és el turisme i una altra la immigració

En un tres i no res es va trobar a les portes de l’Infern. Allà va ser acollit per diables i diablesses, que el van portar de fartanera en orgia. Era una festa rere l’altra. «Això sí que és el Paradís», pensava en Ramon, feliç. «Aquí tot és disbauxa i luxúria. Quina eternitat m’espera!» Fregant-se les mans, va pujar al Paradís a comunicar que es quedaria definitivament a l’Infern.

En tornar-hi a baixar, tanmateix, la cosa havia canviat. El van portar davant una de les Calderes de Pere Botero i un diable, donant-li una pala, li ordenà tirar-hi carbó al foc, sense aturador. Al cap d’un temps, emprenyat, va reclamar parlar amb l’encarregat. «Escolti —va dir en Ramon—, que jo he vingut aquí voluntàriament. On són, ara, les fartaneres i les orgies?» «Ep, Sr. Ramon! —va respondre Llucifer—, una cosa és el turisme i una altra la immigració!»

Sobre l’autor

Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog delfiroca.com. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori.

Vols seguir llegint faules, cròniques i reflexions sobre la política i la societat andorrana? Subscriu-te al blog delfiroca.com i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.