Una reflexió sobre l’aposta pel Cirque du Soleil a Andorra, quan el país ja tenia un espectacle propi, únic i d’abast global.
Aquest article va aparèixer originalment a l’espai Tribuna del diari Bondia el 12 de juliol del 2013. El vaig escriure arran de l’arribada del Cirque du Soleil a Andorra, per reflexionar sobre l’oportunitat perduda del nostre propi Festival de pallasses.
L’arribada de l’Scalada al parc Central
Com moltes altres persones, gairebé cada dia passo prop del parc Central, on hem vist créixer l’estructura necessària per acollir el Cirque du Soleil. El seu espectacle, Scalada, es podrà veure tres cops cada setmana des del 13 de juliol fins al 3 d’agost del 2013. Un total de dotze representacions.
Com que un cop fet, ja està fet, espero que sigui un èxit, que els espectadors gaudeixin i que funcioni bé com a reclam turístic, amortitzant el cost que ha representat. Temps tindrem de fer balanç.
Una sola carta enfront d’un espectacle propi
Dit això, durant els darrers dies no he pogut evitar pensar en la conveniència, o no, de jugar-se la promoció turística a una sola carta, quan nosaltres ja teníem un espectacle propi, únic i d’abast global. Un espectacle que malauradament ens vam deixar escapar per qüestions pressupostàries, tot i costar xifres molt inferiors a les del Cirque du Soleil ara contractat.
El Festival de pallasses d’Andorra, un projecte nascut aquí
Aquell malaguanyat espectacle havia nascut aquí, fruit de l’entusiasme i la bona visió dels seus promotors. A poc a poc va anar creixent en prestigi gràcies a l’èxit de les successives edicions bianuals. Potser només calia anar-lo consolidant, apostant fort per promocionar-lo més enllà d’Andorra, tot compartint-ne l’organització entre els serveis parroquials i els de l’Estat.
Aquell festival, que també oferia nombroses representacions, incloïa a més a més altres aspectes importants per a la cultura, com són la formació, professional i amateur, l’intercanvi de coneixements i la presència de programadors culturals vinguts d’arreu.
Gent de tot el món a les nostres valls
Sí, gràcies a aquell festival venia gent de tot el món a les nostres valls. Durant uns dies, els carrers i espais teatrals s’omplien d’espectacles originals, alguns mai estrenats, fets per gent alegre i una mica estrambòtica, que gratuïtament acceptaven animar els turistes, els quals se n’emportaven bones sensacions.
De forma similar al Festival de teatre de Tàrrega, el Festival de pallasses d’Andorra, absolut referent del gènere, podia haver crescut fins a arribar a ser el referent internacional al qual aspiraven els seus creadors. Era teatre, però també era circ, perquè el circ sempre va associat al clown.
Sembrar per recollir, o apostar per la franquícia
Era qüestió de triar entre dos models: sembrar ara per recollir uns bons fruits més endavant, o apostar per la franquícia del Cirque du Soleil. Abans i ara, els decisors eren els mateixos.
Curiosament, l’alma mater del Festival de pallasses d’Andorra, Pepa Plana, ha encetat una nova etapa de la mà del Cirque du Soleil.
Enyoro les pallasses. Eren úniques, com ho és Andorra.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog delfiroca.com. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori.
Vols seguir el debat sobre cultura i promoció turística a Andorra? Subscriu-te al blog delfiroca.com i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.
* Article publicat originalment a l’espai Tribuna del diari Bondia.
T’ha agradat l’article? Fes-li la vida fàcil als teus amics: