La refundació del capitalisme promesa el 2009 ha estat una aixecada de camisa. Els mateixos de sempre continuen tallant el bacallà.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció El Gong del Bondia, el 31 d’agost de 2017. El vaig escriure per reflexionar sobre com, malgrat les promeses de refundar el capitalisme després de la crisi, les estructures de poder econòmic i financer han continuat intactes.
La promesa de refundar el capitalisme: un engany anunciat
Recordo les paraules del copríncep Sarkozy dient que calia refundar el capitalisme, perquè s’havien desvirtuat els seus principis. Era l’inici de l’any 2009. Des de llavors ençà, quan tots els mitjans ens volen convèncer que la crisi ha quedat enrere, podem afirmar que ens han ben ensarronat.
Mirant al nostre voltant, podem apreciar que tot torna a ser igual després de la crisi. Bé, tot no. Els salaris han disminuït globalment, malgrat un increment de l’activitat econòmica. En l’àmbit polític, la democràcia s’ha empobrit, tant en quantitat com en qualitat. Es troba aculada contra la paret, sota l’amenaça de l’autoritarisme.
Les institucions financeres segueixen manant per damunt de la política
Les regnes del poder segueixen en mans de les institucions financeres, que han continuat fustigant les institucions polítiques per fer-les seguir els camins que afavoreixen els seus interessos. Continuem, doncs, en una economia basada en l’especulació. Els qui volen una economia basada en el coneixement hauran d’esperar una mica més. Mentrestant, continua augmentant la despesa global en armes i exèrcits. Les inversions en desenvolupament sostenible, que ens aportarien els beneficis d’un progrés equitable, segueixen en un segon pla.
A nosaltres, en Sarkozy ens va comminar a trencar amb la nostra història de paradís fiscal, perquè així ho farien també la resta de paradisos. En comptes d’això, aquí hem seguit fent la viu-viu. I la resta, també. De res han servit les veus que reclamen acabar d’una vegada per totes amb els paradisos fiscals. Lluny queda, doncs, la proposta d’aplicar una taxa a les transaccions financeres internacionals per via electrònica, una alternativa que permetria millorar el finançament públic i alleugerir la pressió fiscal dels contribuents.
El multilateralisme democràtic, sota amenaça
Així les coses, alguns continuen presumint del seient permanent que tenim a les Nacions Unides. Però no diuen res de l’actitud servil envers els grups que realment tallen el bacallà: les grans potències organitzades al voltant del G-5, i posteriorment del G-8, del G-20 i d’altres. Seguim servilment aquells que treballen per tallar les ales al multilateralisme democràtic i als organismes internacionals concebuts per servir al progrés de tots els pobles.
Tot plegat, t’adones que el que més ha preocupat a les institucions financeres i polítiques, durant els anys de crisi, ha estat facilitar encara més el flux del diner. N’és una prova que el Govern es congratuli públicament cada cop que les agències de ràting ens posen nota. Unes agències que, ves per on, són les mateixes empreses que no van saber veure —o no van voler veure— les conseqüències per a les persones de les bombolles econòmiques.
Internet com a eina de contrapoder ciutadà
Podem concloure, doncs, que la refundació del capitalisme ha estat una aixecada de camisa de les elits dominants. L’èxit de l’ensarronada radica en com han evitat que els pobles utilitzessin el poder que els atorga internet. Aquesta xarxa de comunicació permet la participació no presencial, però efectiva, en la presa de decisions de les nostres institucions. També permet organitzar-se fins a assolir objectius concrets. Perquè triomfi, només cal passar de ser receptor a ser emissor. Tanmateix, encara hi ha gent que no ho vol veure.
Per això comparteixo els pensaments del doctor Federico Mayor Zaragoza: el món té remei. Podem fer que la nostra societat funcioni d’una altra manera, perquè hi ha alternatives. Les coses sí que poden canviar. Només exercint més i més pressió sobre els nostres governants els farem moure. Sortosament, els més joves ja ho estan fent, tot i que n’hi ha que encara miren cap a un altre costat.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog delfiroca.com. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori.
Vols seguir el debat sobre economia, poder financer i democràcia? Subscriu-te al blog delfiroca.com i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.