La verema és molt més que collir raïms: és la potència de les persones que treballen juntes amb un objectiu comú.
Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i Lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure arran d’una verema familiar que es va convertir en una reflexió sobre la cooperació, la tradició agrícola i el bon gust de boca que deixa fer feina plegats.
La verema: un gest mil·lenari que connecta amb l’essència humana
Abans-d’ahir, vam veremar. Vam collir els raïms d’un vinyet familiar per fer vi. Amb cura, cep a cep, movent els pàmpols dels sarments que amagaven els gotims, més petits enguany però més sucrosos. Amb caixes i cistells, els vam portar fins al carrer davant de casa, on el vam piar abocant-lo a la màquina despalilladora i moledora. Gràcies a la premsa i al tambor foradat, la rapa es va separar, mentre sortia el primer suc i anava caient la brisa. Recollit amb gibrells, el most va anar a parar al bocoi d’alumini situat dins el celler, on ja haurà començat a bullir. És el moment en què comença la vinificació: el most fermenta en presència de la pell del raïm i els llevats naturals.
El cultiu de la vinya, com a tal, es va iniciar al voltant del tercer mil·lenni aC. Per això, el plaer de veremar és doble si ets conscient dels moviments, dels gestos, de l’activitat agrícola que estàs realitzant. Durant centúries, els habitants de la conca mediterrània els han reproduït, tal com vam fer nosaltres abans-d’ahir. Aquest fet, si es vol, permet connectar amb l’essència de la humanitat: beure, menjar, no passar fred i estimar.
Fer feina plegats: quan la cooperació ho és tot
Però no és tant del vi que volia parlar, com de les persones que el fan en grup. Aquest any l’amo del vinyet estava impedit. Res de greu. Tanmateix, les feines agrícoles s’han de fer quan toquen, perquè el temps no espera. Per això, de manera natural, entre amics, veïns i familiars vam fer la feina, i ho vam celebrar. Fins que es faci el primer tast de vi, no se sabrà com sortirà el producte d’aquesta collita. Malgrat això, avui ja sabem el bon gust de boca que ens ha deixat la cooperació entre persones.
Aquesta sensació d’haver treballat plegats, amb un objectiu comú, ens acompanyarà sempre. No dic que tot hagin estat flors i violes: ja se sap que cadascú tenim el nostre caràcter, el nostre perfil propi i la nostra idea de com fer millor les coses. Unes idees que no sempre són compartides pels altres i que, fins i tot, poden ser discutides. Però quan tothom comparteix la idea que el most ha de ser dins el bocoi abans no plogui, tota la resta poc importa. És la idea, tan poderosa, de persones ajudant a persones.
Sobre l’autor
Delfí Roca és comunicador, articulista i analista, columnista a Foc i Lloc i La Tribuna del Diari d’Andorra, i autor del blog delfiroca.com. Compromès amb la governança de les zones de muntanya, ha estat membre del comitè directiu del Mountain Forum, vicepresident de l’European Mountain Forum i president de l’associació Muntanyes de Vida. Des del Pirineu, escriu sobre medi ambient, política i actualitat amb una mirada independent i compromesa amb el territori.
Vols seguir llegint sobre territori, tradició i vida en comunitat? Subscriu-te al blog delfiroca.com i rep directament al correu les properes tribunes i columnes. En català, sense filtres i des del terrer.