Sadopopulisme: votar perquè algú altre visqui pitjor

reixa de finestra en metall negre sobre paret blanca amb grafits de Trump i Dora l'exploradora

Quan el vot deixa de ser una esperança i es converteix en una eina de càstig.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar nom a un mecanisme polític cada vegada més visible: votar no per millorar la pròpia vida, sinó per empitjorar la dels altres.

Què és el sadopopulisme

Una part creixent de l’èxit electoral de l’extrema dreta no s’explica per la promesa de viure millor. Més aviat s’explica per la voluntat que algú altre visqui pitjor. Així, no es vota tant a favor d’un projecte com en contra d’un col·lectiu. A aquest mecanisme li’n podem dir sadopopulisme.

El vot com a eina de càstig

En la pràctica, el funcionament és directe. Si rebutges els homosexuals, votes qui promet reprimir-los. Si creus que les dones t’han pres estatus i atribueixes el teu malestar al feminisme, dones suport a qui promet acabar amb les feministes. De la mateixa manera, si els migrants et serveixen d’explicació fàcil per a la precarietat, dones suport a qui promet expulsions.

Si els pobres et molesten perquè trenquen el relat del mèrit, aplaudeixes qui els criminalitza. I, finalment, si els ecologistes et recorden que el planeta té límits i que el teu estil de vida té costos, prefereixes qui els ridiculitza i nega el canvi climàtic. En tots els casos, el vot deixa de ser una aposta i passa a ser una eina de càstig.

La simplificació del món i la crueltat autoritzada

Per això, el sadopopulisme no exigeix entendre res. Simplement assenyala culpables, simplifica el món i legitima la crueltat. A un fatxa, no li cal resoldre problemes ni assumir contradiccions. N’hi ha prou amb identificar un enemic i autoritzar el càstig.

D’aquesta manera, el dolor aliè funciona com una compensació simbòlica del propi ressentiment.

Perdre drets per veure’n perdre més als altres

Ara bé, aquest mecanisme té una conseqüència coneguda. Molts votants accepten perdre drets, serveis públics o llibertats si abans poden veure com altres col·lectius en perden més. És, en el fons, una autolesió política assumida: potser jo també hi sortiré perdent, però no seré l’únic.

Autòcrates sense projecte

Això explica, al capdavall, per què els autòcrates poden guanyar sense oferir millores materials ni projectes consistents. El seu capital no és la competència ni la gestió pública, sinó la capacitat de crear problemes inexistents, d’assenyalar enemics i prometre humiliacions, com ja hem vist en diversos governs recents.

No governen per transformar res, sinó per fer pagar algú.

Una promesa suficient

El sadopopulisme no promet un futur millor. Promet que algú altre viurà pitjor. I, per a molta gent, això ja és suficient.

Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir: Patriotes? Ho dubto

La Navalla d’Occam i el porc fer

família de porc fers al bosc nevat

Quan la indignació fa més soroll que el sentit comú, la realitat acaba sent grotescament simple.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre com gestionem els conflictes amb la natura: sovint amb crits, consignes i ideologia, quan el que caldria és una mica menys d’èpica i molt més sentit comú.

La Navalla d’Occam i el porc fer

Abans de la versió del laboratori, deien que la pesta porcina podria haver arribat als porcs fers de Cerdanyola per culpa d’un entrepà llençat a la vora de l’AP-7.

Sona a acudit dolent, però la hipòtesi és tristament plausible segons la Navalla d’Occam: sovint la tonteria més simple és la correcta. Un entrepà que vola per la finestra, un porc fer que el recull, i de sobte Catalunya discuteix protocols sanitaris. No cal ser científic per entendre que el que llencem a terra algú s’ho menja. El problema és que ho sabem i ho fem igual.

L’escàndol, la llibertat mal entesa i la responsabilitat absent

Dit això, l’entrepà només és el teló d’un altre espectacle. Informem amb ulls desorbitats i actuem amb una irresponsabilitat que cansa. Ara que hi ha restriccions d’accés al Parc de Collserola, sempre apareix qui les qüestiona indignadíssim en nom d’una llibertat confosa amb fer el que em rota.

Gent que critica les normes però fuig quan toca assumir la part que li toca. El contrast és tan grotesc que ja ni sorprèn.

Dades, gestió i el soroll de fons

Mentrestant, les dades ajuden a posar seny. L’informe de 2023–2024 mostra densitats superiors als 15 porcs fers/km² només en zones del nord-est català com l’Alt Empordà o la Garrotxa. En canvi, al Cadí i a Ponent han baixat fins a un 20 % per la sequera i la gestió cinegètica.

L’equilibri es troba entre 3 i 6 porcs fers/km². Per sobre dels 10–15, el conflicte és matemàtic. No calen apocalipsis, només gestió i criteri. El drama ve quan preferim els crits a la feina ben feta.

Quan tot esdevé ideologia

I encara hi ha més. El que cal evitar és convertir tot això en un pim-pam ideològic. Sentir veus reclamant exterminis massius i barra lliure d’escopetes és, com a mínim, temerari.

Sobretot quan la indústria del porc, concentrada en quatre mans, ja ha deixat desenes de municipis catalans amb els aqüífers plens de purins i una aigua que ja no es pot beure. I ara, per rematar-ho, hauríem d’anar contra el porc fer per salvar un sector que ha fet tant de mal? Tot perquè algú, potser, va llençar un entrepà? La broma s’explica sola.

El sentit comú com a primera línia de defensa

Al final, la natura és un restaurant immens. Si deixes menjar a taula, vindran clients. I si el menjador s’omple massa, cal criteri, no pólvora.

Més que buscar monstres, hauríem d’acceptar que convivim amb fauna, urbana i feréstega, i que la primera línia de defensa és un gest ridículament fàcil: no llançar un entrepà per la finestra. A vegades, la Navalla d’Occam només diu això: el sentit comú és gratis, però no gastar-ne surt car.

Si t’interessa aquest tema, potser també vols llegir: El bosc no es gestionarà sol