La desaparició de la classe mitjana: un futur incert

Desaparició de la classe mitjana a Europa. Stratification of society and Social Class and different hierarchy categories of socio economic groups on ethnicity education wealth or economics and gender as upper classes middle and lower class.

La crisi silenciosa de la classe mitjana posa en risc la cohesió social, l’estabilitat democràtica i el futur d’Andorra.

Aquest article es va publicar originalment a la secció “La Tribuna” del Diari d’Andorra. El vaig escriure perquè crec que estem davant una fractura social que moltes institucions encara no volen veure. Aquesta reflexió neix d’una preocupació creixent sobre el paper de la classe mitjana en el futur de la nostra societat.


Escric aquestes línies perquè em preocupa una realitat que ens toca de prop i que, sincerament, crec que no podem seguir ignorant.

La classe mitjana com a columna vertebral social

Durant dècades, la classe mitjana ha estat el pilar central de les societats modernes. Ha sostingut l’esperança en la mobilitat social, ha garantit certa igualtat d’oportunitats i ha generat estabilitat econòmica i política. No era només un segment econòmic: era el cor d’un projecte col·lectiu de convivència democràtica i prosperitat compartida. Però aquest pilar, també a casa nostra, comença a esquerdar-se.

Continua llegint «La desaparició de la classe mitjana: un futur incert»

Els sense bandera

Sticker an einer Mauer "Stop Genocide"

Quan la ideologia esdevé violència d’estat, el silenci global no és neutral: és complicitat.

Gaza: més que una guerra, una neteja ètnica

Vivim un moment d’extrema gravetat a Gaza. El que duu a terme el govern d’Israel, amb la tolerància o suport de moltes democràcies occidentals, ha deixat de ser una resposta a un atac terrorista. És ja, cada dia més clarament, una política de neteja ètnica, apartheid i colonialisme de poblament.

Continua llegint «Els sense bandera»

El Govern espanyol oculta els seus assessors: Civio ho porta als tribunals

Edificio gubernamental de Nuevos Ministerios en Madrid. Vista nocturna de la fachada del enorme edificio de granito construido en 1942 y localizado en la calle Paseo de la Castellana, Madrid, España.

Una resolució del Consell de Transparència obliga l’Executiu a lliurar els noms dels assessors designats entre 2020 i 2023. Davant la negativa, Civio ha presentat demanda davant l’Audiència Nacional.

Font principal: Fundació Civio – comunicat de premsa, 20 de maig de 2025

La transparència institucional torna a ser paper mullat. Aquesta setmana hem sabut que la Fundació Civio ha interposat una demanda davant l’Audiència Nacional contra la Direcció General de Funció Pública del Govern espanyol. El motiu? El reiterat incompliment d’una resolució del Consell de Transparència i Bon Govern (CTBG) que obliga a lliurar el llistat complet del personal eventual –la majoria, assessors polítics designats a dit– dels anys 2020 a 2023.

Civio, entitat de periodisme d’investigació independent, denuncia una opacitat sistemàtica per part de l’Administració central. Malgrat tenir l’obligació legal de respondre des de juliol de 2024, Funció Pública no ha facilitat la informació reclamada. De fet, l’excusa oficial és que recopilar les dades suposa una “tasca colossal”. Tanmateix, tal com recorda Civio, la mateixa direcció general va facilitar informació similar de deu anys en només dos dies… l’any 2020.

Tàctiques dilatòries i silenci institucional

La resposta administrativa ha estat un rosari de dilacions: traspassar la responsabilitat als 22 ministeris, demores injustificades, respostes parcials, i en alguns casos, silenci absolut. Només quatre ministeris han entregat la informació completa. Altres, com Presidència o la pròpia Funció Pública, s’han limitat a ignorar la resolució del CTBG. Els tretze restants han proporcionat dades incompletes o manipulades: noms ocults, períodes fora del rang sol·licitat, o només del personal actiu actual.

Aquest bloqueig evidencia que, en matèria de transparència, els nomenaments a dit segueixen sent un oasi d’opacitat dins l’administració. Tal com estableix una sentència del Tribunal Suprem del 2019 –arran també d’un recurs de Civio–, l’interès públic per conèixer aquests noms preval sobre qualsevol excusa de protecció de dades.

Transparència: obligació, no opció

Com afirma Eva Belmonte, codirectora de Civio:

“La transparència no és una opció, és una obligació legal. Si el mateix Govern ignora les normes i les resolucions del Consell, caldrà fer valer els drets a través dels tribunals.”

Lamentablement, aquest cas és paradigmàtic: una resolució administrativa ferma, una Administració que la ignora, i una ciutadania que, un cop més, ha de lluitar als tribunals pel dret a saber.

Civio no demana secrets d’Estat ni llistes negres. Demana el més bàsic: els noms de les persones designades a dit per ocupar càrrecs de confiança dins els ministeris. Saber qui assessora qui, i amb quin criteri, és una informació essencial per a una democràcia sana. El fet que aquesta batalla hagi trigat més de 400 dies i segueixi sense resoldre’s, és un símptoma greu.

Més informació i accés a la font original:

Civio porta als tribunals el fet que el Govern ignori el Consell de Transparència i oculti els noms dels assessors
Fundació Civio, comunicat de premsa – 20 de maig de 2025

Sobre Civio:

  • La Fundació Civio (www.civio.es) és una organització periodística independent i sense ànim de lucre que investiga l’activitat i el funcionament dels governs i serveis públics per impulsar la transparència i la rendició de comptes a Espanya.

Tot en comú

La Basilica di San Pietro in Piazza San Pietro, Roma, durante un'udienza generale di Papa Francesco

Una reflexió sobre el Papa Lleó XIV, la reforma eclesial i el valor de compartir

Una elecció amb força simbòlica

El nou Papa, Robert Francis Prevost, ha escollit un nom que pesa: Lleó XIV. Després de més d’un segle sense cap Lleó al tron de Sant Pere, aquesta tria no pot ser casual. El nom evoca autoritat i reforma, però aquest nou Lleó no sembla voler manar, sinó escoltar.

Un perfil inesperat

Prevost és un home singular: agustinià, missioner, matemàtic i filòsof. És a dir, combina raó i emoció, ciència i espiritualitat, teoria i acció. Potser per això ja ha afirmat que vol una Església que construeixi ponts, no murs —una frase que sembla senzilla, però que amaga un veritable programa de vida.

Herència agustiniana i projecte col·lectiu

Les seves arrels agustinianes ens remeten a un ideal potent: viure “tot en comú”. Aquesta proposta, lluny de ser una simple norma de convent, interpel·la profundament la societat actual, marcada pel consum i l’individualisme. Compartir-ho tot —no només els béns, sinó també el poder, la veu, la responsabilitat— és avui un acte contracultural i valent.

Cap a una nova manera de ser Església

Lleó XIV assumeix el lideratge d’una institució cansada i ferida per escàndols, però encara plena de llavors bones. Si les rega amb comunitat, pensament, justícia i coratge, pot ser més que un nou Papa: pot obrir una nova manera de ser Església. Una Església que ja no es pregunta “què és meu?”, sinó “què és nostre?”.

Quan el missatge ressona a casa nostra

Aquí, a Andorra, on conviuen fe, tradició i laïcitat serena, aquestes paraules ressonen amb força. Des d’una capella romànica fins al bar del poble, molts entenem que viure millor vol dir compartir millor. Que el futur, tant del món com de l’ànima, no es construeix en solitari. I que, creguis o no, hi ha una veritat senzilla i poderosa:

O anem junts, o no anem enlloc.