Entrades

Publicat a

Com mor una democràcia

autocracies democracies text quote on wooden sign outdoors in nature. pink dramatic sunset background.

Les democràcies no moren de cop, sinó amb aplaudiments disfressats de normalitat.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Tribuna del Diari d’Andorra. El vaig escriure per reflexionar sobre com els règims autoritaris poden infiltrar-se dins les democràcies i desmuntar-les pas a pas, sovint amb el consentiment passiu de la ciutadania.

Quan una democràcia s’esquerda, no ho fa de cop. No esclata amb soroll ni s’anuncia amb tambors. Es va desdibuixant, pas a pas, mentre la majoria mira cap a una altra banda. Primer es tergiversa el llenguatge. Després es devalua la veritat. S’assenyalen enemics interns, es qüestiona la justícia, es criminalitza la dissidència… i quan la ciutadania s’adona del que passa, sovint ja és massa tard.

Un advertiment incòmode

Aquest diagnòstic, tan clar com esgarrifós, el va exposar fa pocs dies l’activista i política afroamericana Stacey Abrams en una entrevista televisiva que s’ha fet viral. Amb una lucidesa desarmant, Abrams va descriure les deu passes que tot règim autoritari segueix per destruir la democràcia des de dins. Un decàleg incòmode, reconeixible i inquietant.

Continua llegint «Com mor una democràcia»
Publicat a

La jubilació a la CASS: entre la burocràcia i la dignitat

Portrait of a lonely skeptical old lady.

Jubilar-se és un moment vital que mereix alguna cosa més que un número de formulari.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per compartir una experiència personal que, tot i ser íntima, revela una mancança col·lectiva: la incapacitat de les institucions per reconèixer la dimensió humana dels grans moments de la vida.

La jubilació a la CASS com a moment vital

Anar a gestionar la meva jubilació a la CASS (caixa andorrana de seguretat social) hauria d’haver estat un moment especial. Per a qualsevol treballador, aquest tràmit és molt més que omplir papers: és el tancament d’una vida laboral plena d’esforç i l’inici d’una etapa carregada d’incògnites. És quan vols saber si tot allò aportat et garantirà una mínima seguretat i dignitat. Un moment per ser escoltat i reconegut.

Continua llegint «La jubilació a la CASS: entre la burocràcia i la dignitat»
Publicat a

La policia del clima: una nova mirada sobre els bombers en temps d’emergència

sapeurs pompiers feu de foret protection

El bosc ja no és només natura: és un risc. I els bombers, la nostra última línia de defensa.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció de la Tribuna del Diari d’Andorra. El vaig escriure per alertar sobre una realitat que massa sovint només recordem quan esclata un incendi: que el clima ha canviat, i ens obliga a repensar com protegim els nostres boscos. La proposta de reforçar el paper dels bombers com a “policia del clima” vol ser una crida a actuar abans que sigui massa tard.

Tot el territori pot cremar

“La totalitat del territori francès pot cremar.” No és una exageració alarmista, sinó una constatació del portaveu de la Fédération Nationale des Sapeurs‑Pompiers de France. El risc d’incendi ja no és exclusiu del sud o la Mediterrània. Amb l’avenç de la sequera, la calor extrema i els vents secs, tot França s’ha convertit en un polvorí.

Continua llegint «La policia del clima: una nova mirada sobre els bombers en temps d’emergència»
Publicat a

L’estiu s’ha quedat encallat

L’estiu s’ha quedat encallat Iceberg in the Disco Bay, Greenland. Their source is by the Jakobshavn glacier. This is a consequence of the phenomenon of global warming and catastrophic thawing of ice

El cel vibra com un instrument desafinat: l’escalfament global en distorsiona el ritme natural.

Aquest article, “L’estiu s’ha quedat encallat”, va aparèixer originalment a la secció Foc i lloc del Diari d’Andorra. El vaig escriure per explicar de manera entenedora un fenomen atmosfèric que ens afecta cada cop més: la ressonància d’ones de pressió i temperatura que amplifica els efectes del canvi climàtic. Amb metàfores senzilles, intento posar paraules a una realitat complexa que ens toca molt més del que sembla.

Quan el cel entra en ressonància

Quan llences una pedra a un estany en calma, veus com es formen cercles d’onades que s’estenen cap enfora. Si n’hi llences una altra una mica després, i després una tercera, pots provocar un efecte curiós: les onades se sincronitzen, es reforcen entre elles i arriben més lluny. Això és la ressonància.

Continua llegint «L’estiu s’ha quedat encallat»
Publicat a

La norma: un pacte invisible que sosté la convivència

Multitud en miniatura, amb ninots de plàstic.

Quan es perden els límits compartits, la societat s’esquerda: no és només qüestió de civisme, sinó de dignitat col·lectiva.

Aquest article va aparèixer originalment a la secció “Foc i lloc” del Diari d’Andorra. El vaig escriure per posar paraules a una incomoditat creixent: la sensació que moltes normes de convivència a Andorra s’estan convertint en opcionalitat. Més enllà de la llei, em preocupa la desconnexió entre ciutadania i responsabilitat col·lectiva.

Una incomoditat quotidiana

Un cotxe damunt la vorera. Una autoritat que se salta la cua. Un càrrec que dimiteix… però no marxa. Ho veiem cada dia. I, amb resignació, ho assimilem: les normes, sembla, són opcionals.

Però no ho són.

Continua llegint «La norma: un pacte invisible que sosté la convivència»
Publicat a

Sempre hi ha un foc nou per apagar

Wild fire close to houses being fought with airplanes and helicopters

Una crònica des de dins del projecte de Civio que fa més de 12 anys que lluita per fer visibles les dades dels incendis forestals a Espanya.

Font principal: Fundació Civio – butlletí Nº 45 – 5 juny 2025

Una temporada més, amb reptes nous

Probablement ho vas notar la setmana passada. Ja ha arribat la calor, i això per a Civio significa una cosa: tornem a centrar-nos a actualitzar el Mapa d’Espanya en flames. Tot i ser una tasca que portem 12 anys fent, cada temporada emergeix un nou repte —i aquest any no n’és cap excepció.

Continua llegint «Sempre hi ha un foc nou per apagar»
Publicat a

La desaparició de la classe mitjana: un futur incert

Desaparició de la classe mitjana a Europa. Stratification of society and Social Class and different hierarchy categories of socio economic groups on ethnicity education wealth or economics and gender as upper classes middle and lower class.

La crisi silenciosa de la classe mitjana posa en risc la cohesió social, l’estabilitat democràtica i el futur d’Andorra.

Aquest article es va publicar originalment a la secció “La Tribuna” del Diari d’Andorra. El vaig escriure perquè crec que estem davant una fractura social que moltes institucions encara no volen veure. Aquesta reflexió neix d’una preocupació creixent sobre el paper de la classe mitjana en el futur de la nostra societat.

Escric aquestes línies perquè em preocupa una realitat que ens toca de prop i que, sincerament, crec que no podem seguir ignorant.

La classe mitjana com a columna vertebral social

Durant dècades, la classe mitjana ha estat el pilar central de les societats modernes. Ha sostingut l’esperança en la mobilitat social, ha garantit certa igualtat d’oportunitats i ha generat estabilitat econòmica i política. No era només un segment econòmic: era el cor d’un projecte col·lectiu de convivència democràtica i prosperitat compartida. Però aquest pilar, també a casa nostra, comença a esquerdar-se.

Continua llegint «La desaparició de la classe mitjana: un futur incert»
Publicat a

Els sense bandera

Sticker an einer Mauer "Stop Genocide"

Quan la ideologia esdevé violència d’estat, el silenci global no és neutral: és complicitat.

Gaza: més que una guerra, una neteja ètnica

Vivim un moment d’extrema gravetat a Gaza. El que duu a terme el govern d’Israel, amb la tolerància o suport de moltes democràcies occidentals, ha deixat de ser una resposta a un atac terrorista. És ja, cada dia més clarament, una política de neteja ètnica, apartheid i colonialisme de poblament.

Continua llegint «Els sense bandera»
Publicat a

El Govern espanyol oculta els seus assessors: Civio ho porta als tribunals

Edificio gubernamental de Nuevos Ministerios en Madrid. Vista nocturna de la fachada del enorme edificio de granito construido en 1942 y localizado en la calle Paseo de la Castellana, Madrid, España.

Una resolució del Consell de Transparència obliga l’Executiu a lliurar els noms dels assessors designats entre 2020 i 2023. Davant la negativa, Civio ha presentat demanda davant l’Audiència Nacional.

Font principal: Fundació Civio – comunicat de premsa, 20 de maig de 2025

La transparència institucional torna a ser paper mullat. Aquesta setmana hem sabut que la Fundació Civio ha interposat una demanda davant l’Audiència Nacional contra la Direcció General de Funció Pública del Govern espanyol. El motiu? El reiterat incompliment d’una resolució del Consell de Transparència i Bon Govern (CTBG) que obliga a lliurar el llistat complet del personal eventual –la majoria, assessors polítics designats a dit– dels anys 2020 a 2023.

Civio, entitat de periodisme d’investigació independent, denuncia una opacitat sistemàtica per part de l’Administració central. Malgrat tenir l’obligació legal de respondre des de juliol de 2024, Funció Pública no ha facilitat la informació reclamada. De fet, l’excusa oficial és que recopilar les dades suposa una “tasca colossal”. Tanmateix, tal com recorda Civio, la mateixa direcció general va facilitar informació similar de deu anys en només dos dies… l’any 2020.

Tàctiques dilatòries i silenci institucional

La resposta administrativa ha estat un rosari de dilacions: traspassar la responsabilitat als 22 ministeris, demores injustificades, respostes parcials, i en alguns casos, silenci absolut. Només quatre ministeris han entregat la informació completa. Altres, com Presidència o la pròpia Funció Pública, s’han limitat a ignorar la resolució del CTBG. Els tretze restants han proporcionat dades incompletes o manipulades: noms ocults, períodes fora del rang sol·licitat, o només del personal actiu actual.

Aquest bloqueig evidencia que, en matèria de transparència, els nomenaments a dit segueixen sent un oasi d’opacitat dins l’administració. Tal com estableix una sentència del Tribunal Suprem del 2019 –arran també d’un recurs de Civio–, l’interès públic per conèixer aquests noms preval sobre qualsevol excusa de protecció de dades.

Transparència: obligació, no opció

Com afirma Eva Belmonte, codirectora de Civio:

“La transparència no és una opció, és una obligació legal. Si el mateix Govern ignora les normes i les resolucions del Consell, caldrà fer valer els drets a través dels tribunals.”

Lamentablement, aquest cas és paradigmàtic: una resolució administrativa ferma, una Administració que la ignora, i una ciutadania que, un cop més, ha de lluitar als tribunals pel dret a saber.

Civio no demana secrets d’Estat ni llistes negres. Demana el més bàsic: els noms de les persones designades a dit per ocupar càrrecs de confiança dins els ministeris. Saber qui assessora qui, i amb quin criteri, és una informació essencial per a una democràcia sana. El fet que aquesta batalla hagi trigat més de 400 dies i segueixi sense resoldre’s, és un símptoma greu.

Més informació i accés a la font original:

Civio porta als tribunals el fet que el Govern ignori el Consell de Transparència i oculti els noms dels assessors
Fundació Civio, comunicat de premsa – 20 de maig de 2025

Sobre Civio:

  • La Fundació Civio (www.civio.es) és una organització periodística independent i sense ànim de lucre que investiga l’activitat i el funcionament dels governs i serveis públics per impulsar la transparència i la rendició de comptes a Espanya.
Publicat a

Tot en comú

La Basilica di San Pietro in Piazza San Pietro, Roma, durante un'udienza generale di Papa Francesco

Una reflexió sobre el Papa Lleó XIV, la reforma eclesial i el valor de compartir

Una elecció amb força simbòlica

El nou Papa, Robert Francis Prevost, ha escollit un nom que pesa: Lleó XIV. Després de més d’un segle sense cap Lleó al tron de Sant Pere, aquesta tria no pot ser casual. El nom evoca autoritat i reforma, però aquest nou Lleó no sembla voler manar, sinó escoltar.

Un perfil inesperat

Prevost és un home singular: agustinià, missioner, matemàtic i filòsof. És a dir, combina raó i emoció, ciència i espiritualitat, teoria i acció. Potser per això ja ha afirmat que vol una Església que construeixi ponts, no murs —una frase que sembla senzilla, però que amaga un veritable programa de vida.

Herència agustiniana i projecte col·lectiu

Les seves arrels agustinianes ens remeten a un ideal potent: viure “tot en comú”. Aquesta proposta, lluny de ser una simple norma de convent, interpel·la profundament la societat actual, marcada pel consum i l’individualisme. Compartir-ho tot —no només els béns, sinó també el poder, la veu, la responsabilitat— és avui un acte contracultural i valent.

Cap a una nova manera de ser Església

Lleó XIV assumeix el lideratge d’una institució cansada i ferida per escàndols, però encara plena de llavors bones. Si les rega amb comunitat, pensament, justícia i coratge, pot ser més que un nou Papa: pot obrir una nova manera de ser Església. Una Església que ja no es pregunta “què és meu?”, sinó “què és nostre?”.

Quan el missatge ressona a casa nostra

Aquí, a Andorra, on conviuen fe, tradició i laïcitat serena, aquestes paraules ressonen amb força. Des d’una capella romànica fins al bar del poble, molts entenem que viure millor vol dir compartir millor. Que el futur, tant del món com de l’ànima, no es construeix en solitari. I que, creguis o no, hi ha una veritat senzilla i poderosa:

O anem junts, o no anem enlloc.